2-9-13

REPTES DE PRESENT I FUTUR

p9

Comencem el nou curs i, com cada setembre, ho fem amb els ulls posats en la nostra Festa Major, un dels moments més importants de l’any pel Poblenou. Una vegada més, els carrers s’ompliran de vida, amb activitats per a tots els públics. És moment, doncs, de despedir l’estiu com cal, de fer nostre el barri i reivindicar, una vegada més, la nostra identitat i la nostra pròpia personalitat. Són aquestes festes les que dónen sentit al fet de sentir-se del Poblenou.

Enguany no ens falten reivindicacions. Des de la passada Festa Major han passat moltes coses al barri, i malauradament, la majoria han estat negatives. Ara cal passar-ho bé, però també hem d’aprofitar aquests dies per fer ben visibles les nostres problemàtiques, la nostra realitat, fent bona la màxima de “festa sí, lluita també”.

En primer lloc, cal reclamar més llibertat d’horaris nocturs durant la Festa Major. El Poblenou no està al centre de Barcelona i disposa de zones sense gaire densitat de veïns per poder allargar els actes nocturns fins més enllà de les tres de la matina, l’hora límit que imposa l’Ajuntament de Barcelona. Ja no són vacances, la ciutat no està plena de turistes i es pot aconseguir, si hi ha predisposició al diàleg, un consens per acondicionar tan sols una zona d’oci que allargui l’hora de tancament sense perjudicar als veïns que volen descansar. Tota la vida hem tingut flexibilitat en aquest aspecte; la Festa Major mereix ser tractada com a tal.

Per altra banda, cal reclamar més diàleg i transparència a l’Administració a l’hora de prendre decisions que afecten directament a la ciutadania. Estem parlant, sobretot, de la reforma de Rambla (l’espai central del Poblenou), però també del projecte de tancament de la sala d’exposicions de Can Felipa, el sempre incert futur de Can Ricart o la reivindicació d’un Casal de Joves, una promesa que es demora eternament (seguint el trist exemple de la biblioteca, durant tants anys reclamada). És cert que les dificultats econòmiques condicionen les polítiques públiques, però els pressupostos segueixen donant més prioritat als esdeveniments i les actuacions de cara a la galeria, de cara a potenciar la famosa “marca Barcelona”, que a aquelles necessitats i peticions de la gent que viu a la ciutat. Poblenou demana ser escoltat i que s’acabi amb les decisions “per decret”, sense consens ni consultes. Demanem més participació directa, tan en forma de referèndum popular com en comissions on les entitats hi siguin representades. I, per descomptat, que la veu del poble no sigui només una opinió, sinó un mandat real a l’Administració.

Per últim, no hem d’oblidar la realitat dels assentaments. El passat juliol es van desallotjar els del carrer Puigcerdà (el més gran de Barcelona) i Pere IV, deixant prop de 300 persones sense sostre ni espai on treballar. És un tema complex, però no es pot solucionar fent fora a la gent, traslladant el problema d’un espai a un altre. Cal diàleg, voluntat de comprensió mútua i, sobretot, humanitat per part de l’Administració. Aquesta difícil situació no ha acabat, segueix ben present al barri. Entitats i veïns han mostrat una gran solidaritat i voluntat d’afrontar el repte, de buscar solucions davant d’un drama humà. Si algú pensa que aquest capítol s’ha acabat, està molt equivocat. Durant aquest proper curs tornarà a ser notícia. Esperem que l’Administració estigui a la mateixa alçada que els ciutadans, que han demostrat organització, resolució i dignitat.

El curs 2013-14 comença, doncs, amb grans reivindicacions i temes complexos sobre la taula. Disfrutem dels propers dies amb il·lusió i fraternitat, omplim els carrers de vida i alcem la nostra veu per intentar fer un barri, una ciutat i un país més democràtics i humans. Construïm, des del localisme, una millor realitat global.

El cultiu: VISA POUR L’IMAGE. Des d’aquest cap de setmana, Perpinyà acull la Mostra de Fotoperiodisme més prestigiosa del món, que enguany arriba a la seva 25a edició. Els treballs que s’hi mostren (de forma gratuïta), són un exemple de compromís i transparència, obrint els ulls al món davant de les realitats que no es volen donar a conèixer. Una visita dura, però obligada.

logo-visa-pour-l-image

El fangar: BARACK OBAMA, per la seva obstinació a atacar Síria. Segurament Bashar Al-Assad no és un dirigent modèlic, segurament li podem criticar moltíssimes coses, però això no és un pretext per començar una nova aventura militar sense el suport de la ONU. Una vegada més, els EUA s’erigeixen en els salvadors del món, sense ser conscients que les seves actuacions no ajuden a crear un món millor, sinó tot el contrari.

obama

Salut i creació!

PRODUCCIONS LA LLACUNA

Publicat dins de 00-Poblenou, 31-Setembre 2013 | Deixa un comentari

15-7-13

DIR EL QUE ES VOL

fuentes

El divendres passat Manel Fuentes va posar punt i final a la seva etapa al capdavant d’Els Matins de Catalunya Ràdio. Durant els darrers quatre anys ha aconseguit remuntar els índex d’audiència, tot retornant al programa el prestigi i la sintonia amb el públic que va perdre des de la sortida d’Antoni Basses, el 2008. Durant l’etapa de Neus Bonet al capdavant de l’informatiu, la devallada d’audiència en favor de RAC-1 va ser enorme. Així, Jordi Basté (vinculat durant 22 anys a les retransmissions de Joaquim Maria Puyal a l’emissora pública), va aconseguir ser el líder indiscutible de la franja matinal a Catalunya amb el programa El món a RAC-1.

Manel Fuentes ha superat amb bona nota el repte que va assumir el 2009. La seva figura ha estat, amb les seves llums i ombres, fonamental per poder mantenir una lluita igualada per l’audiència. És cert que la ràdio privada ha estat per norma general una mica per sobre de la pública, però cal reconèixer a Fuentes la capacitat perquè Basté no guanyés per golejada. En qualsevol cas, gràcies a aquests dos programes s’ha aconseguit que any rere any el consum de ràdio en català augmenti fins a xifres de rècord, que la salut d’aquest mitjà sigui de ferro i que es segueixi veient la ràdio al nostre país com un mitjà actual, rigurós i útil pel ciutadà. Si la lluita per l’audiència és aferrissada, qui guanya sempre és el consumidor perquè ningú es pot adormir; els productes que han d’oferir han de ser de quallitat, ja que sinó la competència s’endurà els oients. Com millor treballin els professionals a les ones, més bon servei faran al nostre país.

Dit això, però, volem reflexionar breument sobre la figura del conductor d’un programa amb tan de pes com l’informatiu matinal d’una emissora. La responsabilitat que té aquesta figura és enorme, viu en una pressió diària que no afluixa, que no dóna treva. Què dir i què no dir, com explicar les coses, a qui convidar i a qui no, a quina realitat donar veu i quina mantenir en la foscor. La selecció que cal realitzar diàriament és, potser, una de les feines més complicades del periodisme: no es pot explicar tot, i decidir dia rere dia desgasta moltíssim. Més enllà dels polítics (que ja sabem com és el seu joc), tots els col·lectius veuen la realitat d’una manera particular. Així, quan alguna cosa afavoreix a uns, perjudica als altres. Després de cada programa, sempre hi ha queixes, mai està tothom content. Mantenir-se al marge d’aquestes opinions no és sempre fàcil.

A més de la pressió realitzada pels elements externs al programa, però, també existeix la pressió interna. Aquesta pot arribar a ser fins i tot més forta. Com pot parlar malament Basté de CiU, treballant en una empresa (Grup Godó), molt afina? I com podia Fuentes parlar malament del Govern, si el mitjà viu dels seus ingressos? O com poden els professionals de Catalunya Ràdio criticar a un polític si potser a la següent legislatura té el poder i pot acomiadar o “reubicar” els professionals dels mitjans públics? Aquest és el principal cavall de batalla.

Després de l’adéu de Manel Fuentes, doncs, Catalunya Ràdio ha de moure fitxa. Alguns rumors apunten que la substituta podria ser Mònica Terribas, l’exdirectora de TV3. Des del nostre punt de vista, seria un encert. Cal trobar a l’emissora pública un professional amb una gran personalitat, amb una enorme capacitat d’aguantar pressions per totes bandes, que connecti amb el públic i que pugui explicar les coses amb la màxima claredat i distància. Terribas compleix aquests requisits, de la mateixa manera que els compleix Basté. Amb un periodista de primer nivell hi guanyaran Catalunya Ràdio, RAC-1, l’audiència, el mitjà i el país. Esperem, doncs, que des de l’organisme públic apostin fort. I des d’aquí realitzem un sentit homenatge als valents guerrers que cada matí ens expliquen el món amb el seu criteri, i no el que els interessa als altres.

El cultiu: KILIAN JORNET, pel seu nou rècord establert el passat dimecres. En tan sols 4 hores i 57 minuts el català va aconseguir pujar i baixar el Mont Blanc (4.808 metres) des de Chamonix, un desnivell positiu de 3.773 metres i superant en més de 15 minuts l’anterior marca. Kilian Jornet, doncs, segueix fent història.

jornet

El fangar: BANC SABADELL. L’entitat ha anunciat que realitzarà un ERO temporal que afectarà uns 400 treballadors de Caixa Penedès, recentment incorporada. Una nova mala notícia de caràcter econòmic i social, en una entitat que en principi semblava de les més solvents i estables del país.

sabadell

Salut i creació!

PRODUCCIONS LA LLACUNA

Publicat dins de 00-Audiovisual, 30-Juliol 2013 | Deixa un comentari

8-7-13

EVITAR EL QUE NO AGRADA

amenaça desallotjament nau puigcerdà-poblenou (sarai rua)

Davant d’una realitat molesta la reacció més habitual és tancar els ulls o girar la cara. No volem veure allò que no ens agrada perquè ens fa sentir malament. Ens passa quan mirem la televisió i algun programa ens ensenya alguna desgràcia o quan caminem pel carrer i no volem veure a la gent que viu sense sostre o demana almoina. La televisió ens permet canviar fàcilment de canal i, a més, l’aparell mateix esdevé un filtre d’insensibilitat respecte la dura realitat que estem veient (visualitzar-ho a través de la petita pantalla ho distancia tot, com si fos una pel·lícula o un fet irreal). Cada vegada més, però, aquesta insensibilització també es trasllada al contacte directe: veure algú que ho està passant malament pel carrer ens hauria d’afectar, però dia rere dia veiem gent amb dificultats al nostre voltant i nosaltres passem de llarg, com si fos un trist decorat amb el que no podem interactuar.

Al Poblenou l’Ajuntament actua d’una manera similar. Els assentaments d’immigrants al barri és una realitat molesta, que contrasta amb la postal que des de fa 20 anys s’està dissenyant a la zona. Volem edificis alts, amb molts vidres, carrers amples, amb tramvies que no generin fums i molts hotels on el turisme (de classe alta) hi deixi una bona quantitat de diners. La gent de color, vivint en condicions poc saludables i dedicant-se a les deixalles (hi ha alguna activitat que vulguem evitar més que la recollida i el tracte dels residus?), no lliga amb les “noves tendències” del Poblenou. Aquesta zona que sempre havia estat l’abocador de la ciutat, oblidada i mancada de recursos públics, ara és un centre neuràlgic. L’Ajuntament ja participa de la vida al barri, però potser s’implica en els aspectes que menys importen als veïns i de la manera que menys connecta amb la forma de fer de la gent. Potser abans estàvem orfes, però fèiem el que NOSALTRES crèiem que era el millor.

El dijous de la setmana vinent, el dia 18, està previst el desallotjament definitiu de la nau del carrer Puigcerdà, un nou símbol del Poblenou. Si Can Ricart va ser l’emblema de la conservació de la indústria del barri davant del 22@ (i ho és encara, ja que el seu futur segueix sent poc clar), sembla que aquesta nau és ja el símbol d’una realitat que des del consistori també es vol evitar, que no lliga amb la nova “marca Barcelona”. Si aquest assentament es trobés aïllat a les afores de la ciutat, segurament no es farien tants esforços per garantir el seu desallotjament. Aquí, però, molesta. La forma d’evitar aquesta realitat que no agrada a l’Ajuntament és fent-la desaparèixer; la manera de girar la cara és fent fora a totes aquestes persones que hi fan vida. El problema persistirà, però com a mínim aquí ja no es veurà.

Queden, doncs, 10 dies per fer pressió, per donar a conèixer al màxim la seva situació, teixir complicitats i realitzar les negociacions que facin falta per intentar aturar una acció municipal desencertada. En aquestes línies hem exposat diverses vegades la nostra posició. Sí, la nau té uns propietaris i tenen dret a seguir sent-ho, però mentre no es destini el sòl a res més, es pot cedir com a espai que aculli a un col·lectiu que l’únic que vol és treballar. Fer-los fora (perquè la nau segueixi passant els dies sense cap utilitat) significa tenir 300 persones més al carrer, sense cap espai on realitzar la seva feina. Aquesta no sembla la millor solució al problema.

De moment, demà dimarts està prevista a les 16:30 una concentració a la Plaça Sant Jaume per donar visibilitat al problema i mostrar la nostra solidaritat amb els assentaments. Hem de seguir tots treballant el aquest sentit, recolzar al col·lectiu amb tot el que puguem. Callar i no fer res dóna arguments a favor de la decisió de l’Ajuntament. El temps passa i cal aprofitar cada dia per intentar que el dia 18 l’Administració miri cap aquesta realitat que no li agrada, que l’escolti amb respecte i que hi faci front d’una manera més consensuada i humana.

El cultiu: IIa FIRA DE LA CERVESA. Una magnífica iniciativa que per segon any permet degustar cerveses artesanals aprofitant el bon temps al Poblenou. D’aquesta manera es permet disfrutar del carrer i donar a conèixer productes de proximitat.

firaEl fangar: PP. Després de les directes declaracions de Bárcenas publicades a El Mundo aquest diumenge, el PP es dedica una vegada més a negar-ho tot. Esperem que si finalment es demostra que l’ex-tresorer diu la veritat, a les sancions per estafa i tràfic d’influències s’hi sumin càstigs exemplars per mentir reiteradament a l’opinió pública. Tractant-se de càrrecs polítics, robar i mentir han de ser delictes igual de greus.

pp

Salut i creació!

PRODUCCIONS LA LLACUNA

Publicat dins de 00-Poblenou, 30-Juliol 2013 | Deixa un comentari

1-7-13

UN MÓN DE CINE

cine El programa 30 minuts d’ahir diumenge va dedicar l’espai a les dificultats que està vivint el sector audiovisual català. En un moment de gran reconeixement del talent del nostre país (Lo imposible, Les aventures de Tadeo Jones, Rec, Pa negre…), el cinema té molts problemes per seguir sent un negoci rentable. L’encertat documental “Silenci… es roda?” abordava el tema des de diversos àmbits, encara que plantejava moltes preguntes però donava poques respostes als reptes actuals (aquí en teniu el link per veure’l online: http://www.tv3.cat/3alacarta/#/videos/4624540). Les dificultats del sector les podem dividir en dos àmbits ben diferenciats: els problemes socials i els econòmics. Analitzem-los.

Per una banda, està clar que des del punt de vista social, el consum de l’audiovisual ha canviat des de l’aparició de la tecnologia digital: en la nostra cultura Internet s’ha vinculat al consum gratuït i immediat. Aquests dos aspectes allunyen a la gent de les sales, però mentre que la immediatesa no és un problema per ell mateix (el consum a la carta també pot ser una font de negoci), la gratuïtat sí que ho és. El pirateig, evidentment, fa que el consumidor no retorni al productor audiovisual els diners que ha invertit per crear el seu producte. Per tant, només es poden recuperar diners a través de la venda de les pel·lícules o sèries a les televisions, que cada vegada ofereixen menys diners perquè tenen menys audiència. El cercle es tanca, ja que tornem on érem al principi: menys gent veu la televisió perquè la franja jove (un percentatge que va en augment), consumeix molts productes per la xarxa, on no han d’esperar al dia que el programador vol emetre el contingut i els poden visualitzar sense interrupcions publicitàries. Internet és, doncs, un competidor molt dur, com ho va ser la televisió o el vídeo en el seu moment. L’audiovisual es va saber adaptar a aquestes dificultats i va apostar per l’espectacle (formats més panoràmics, millores en el so, les multisales ubicades en centres comercials…). El pirateig no s’aturarà amb normatives més restrictives ni més sancions (com s’ha pretès fer fins ara), ja que l’evolució tecnològica sempre anirà per davant de la legislació. Potser la clau és la creació de promocions i la entrades de taquilla més barates. Les sales ofereixen unes sensacions d’espectacularitat que de moment no es poden tenir a la majoria de les llars: la il·luminació i la qualitat d’imatge i de so són incomparables. Perquè no es baixen els preus de les entrades, doncs? Si abans el cinema era un espectacle de masses era precisament perquè era molt assequible. Perquè anar-hi ara s’ha convertit en un luxe? Aquesta pregunta ens porta a parlar del segon aspecte, que comentàvem anteriorment: les raons econòmiques.

Si els preus de les entrades no baixen és perquè es segueix veient el cinema com una màquina de fer diners. L’audiovisual, però, l’hem d’entendre com alguna cosa més: és un producte, sí, però de caràcter cultural; no es tracta d’uns pantalons o d’una forquilla, sinó que és una  expressió humana. El cinema explica històries, ens defineix com a cultura i com a país. La cultura pot ser un negoci, i tant!, però una cosa és aconseguir benefici i l’altra és pretendre fer-se ric. Entre d’altres raons, les entrades no són més econòmiques perquè els costos de fer una pel·lícula són molt més elevats del que hauria de ser. Els sous dels directors mediàtics i dels actors i actius estrelles són astronòmics, es gasten molts diners en recursos tècnics que són totalment prescindibles i es busquen localitzacions fantàstiques, però situades a l’altra punta del món (amb les conseqüents despeses en transport i allotjament de cinc estrelles). El problema no és el contingut de les històries, sinó la forma de construir-les. Podem fer cinema d’entreteniment o reflexiu, però l’hem de crear d’una manera lògica i econòmicament sostenible. Si el pressupost que invertim és menor, també necessitarem menys diners per fer rendible una obra. I si oferim més descomptes i entrades a preus raonables la gent anirà al cinema.

Tots els àmbits de la nostra societat s’estan reiventant. En la majoria dels casos hem vist que estàvem vivint en una fantasia, en realitats que estaven per sobre de les seves possibilitats. El cinema també es troba en aquesta situació. Tradicionalment hem vinculat la pantalla amb el glamour, la gent famosa, la catifa vermella, els flaixos i els diners. El cinema fins i tot s’ha convertit una expressió sinònima de “perfecció i del món dels somnis”. Potser ha arribat el moment de canviar-ho, d’entendre l’audiovisual com una feina més, com un aspecte cultural. La demanda existeix, la gent segueix consumint pel·lícules i sèries, potser més que abans. Ara hem d’aconseguir aprofitar aquesta demanda, ser més funcionals, realistes i econòmics en la producció i buscar noves vies d’explotació. Si no ens estaquem en el passat ens adonarem que l’audiovisual és un sector amb molt de futur.

El cultiu: CONCERT PER LA LLIBERTAT. L’èxit d’assistència el passat dissabte al Camp Nou posa de manifest que el sentiment independentista segueix vigent i mobilitzat. La gent es segueix expressant de forma pacífica però contundent. La pilota, una vegada vegada més, està a la teulada dels dirigents.

concert

El fangar: JOSE MANUEL SORIA. El Ministre d’Indústria ha anunciat una nova pujada en la tarifa de la llum d’un 1,2%. En els darrers 5 anys la factura de la llum ja s’ha encarit prop d’un 60%, unes xifres inacceptables.

 soria

Salut i creació!

PRODUCCIONS LA LLACUNA

Publicat dins de 00-Audiovisual, 30-Juliol 2013 | Deixa un comentari

17-6-13

NECESSITEM LA TELEVISIÓ PÚBLICA

tv3Durant la darrera setmana s’ha confirmat el tancament de la televisió pública grega i l’ERO de la Televisió de Catalunya. Davant d’aquests fets ens hem de preguntar quin model de televisió volem. Per una banda, tenim el model d’una televisió pública forta, propi d’Europa. A excepció de la britànica Independent Televison (la ITV, una empresa que va néixer el 1955),  no serà fins als 70 que apareixeran els grans grups empresarials, encapçalats per l’italià Berlusconi. A l’Estat espanyol, però, la televisió privada no arribarà fins als anys 90.

Per altra banda, tenim el model americà, on les televisions públiques (vinculades a la CPB), tenen molt poc seguiment. Als EUA la pressió per l’èxit d’audiència és enorme: si un programa no té èxit en les dues primeres emissions, desapareix d’antena. No importa la qualitat, només importa el rendiment econòmic. Vol dir això que tot el que fa la televisió americana és dolent? Ni de bon tros. Tenim opcions de pagament, (com la HBO), que ofereixen productes independents i de qualitat. En la televisió gratuïta cal destacar oferint un format nou o amb pressupostos molt elevats, ja que la competència és ferotge. Gràcies a això, es generen molts programes que es venen arreu del món. Ara bé, per cada producte bo se’n produeixen molts de dolents: “reality show” de baix pressupost i pocs valors interessants, “teletiendas” i tarots o consultes de dubtosa credibilitat.

Perquè és important la televisió pública? En primer lloc perquè no es basa en l’audiència, perquè pot oferir productes de qualitat que ens formin i ens eduquin. El que no té cabuda a la privada perquè no és rendible, pot tenir el seu espai al sector públic. Al nostre país tenim una gran sort: TVC ofereix productes de gran qualitat i, a més, és líder d’audiència. Per altra banda, ofereix menys publicitat, ja que es pot suplir aquesta mancança amb els diners que provenen del Govern; així, l’espectador veu interromput un programa menys vegades i durant menys temps. En tercer lloc, també s’obliga a l’entitat pública a invertir en la resta del sector audiovisual, com és el cas del cinema: així, tot el sector pot produir més, amb més qualitat i aconseguint una plataforma per a la seva difusió al gran públic, un dels principals problemes perquè les privades potser no es volen arriscar a oferir un producte que no saben com pot funcionar.

Amb això no volem dir que tot hagi de seguir com fins ara. La televisió pública és molt important per un país a nivell cultural i industrial, però s’han fet coses malament. No hem aconseguit que els mitjans siguin plenament independents: s’han de garantir que qui hi treballa és el millor professional, no el més adequat al govern de torn. Tan a l’Estat espanyol com a Catalunya, cal millorar el sistema d’elecció dels càrrecs i blindar el mitjà de les ingerències polítiques. Per altra banda, és inadmissible que hi hagi gent ex-directiva que segueixi cobrant per una tasca que ja no realitza (el que els treballadors de la CCMA anomenen “el núvol”). Aquesta realitat, sumada a la constant invenció de nous “càrrecs” per justificar aquests salaris, és una estafa silenciada que s’ha d’aturar. És cert que s’han engreixat les plantilles sense sentit, s’han pagat sous que només s’han de trobar a l’àmbit privat (si un empresari vol oferir fortunes a les seves estrelles, és el seu problema, no el de la resta de ciutadans) i s’ha treballat, en definitiva, sense responsabilitat. Ara que la situació econòmica és difícil és el moment de revisar el sector audiovisual públic. Sí, potser s’han de reduir els professionals que hi treballen, però el més important és revisar el sou de les “estrelles”, el nombre i el salari dels directius i la funció dels “delegats” polítics. Revisem la televisió pública, però fem-ho primer des de dalt. A més, cal deixar de subvencionar les televisions privades, ja que d’aquesta manera el Govern paga el seu mitjà i, a més, a la competència. Això no té cap mena de sentit. Simplement acabant amb les subvencions a les empreses audiovisuals evitaríem moltes de les retallades i acomiadaments al sector comunicatiu públic.

Per a una nova democràcia cal aplicar reformes a tots els sectors, inclòs l’audiovisual. Cal revisar com es gasten els diners. Quines són les prioritats? Podem treballar amb la mateixa qualitat reduint el nombre i el sou dels directius i delegats polítics? És evident que sí. Volem seguir gaudint del motor que impulsa un sector fonamental, que mou molts diners i aporta coneixement i riquesa a la societat? Nosaltres sí. Tal com passa a la resta de sectors, la manera de canviar-lo no és aprimant el nombre de gent que pica pedra, limitant els mitjans de què disposen per fer la seva feina i reduint el seu sou. Així es redueix el pressupost, sí, però, s’empitjora el producte. Si es modifica l’estructura, les càrrecs i la distribució salarial, el producte mantindrà la seva qualitat, l’espectador seguirà gaudint d’un referent cultural i es gastaran menys diners. No ens equivoquem on fixem la nostra atenció. No cal esperar a què la televisió catalana acabi com la grega per adonar-se que s’estan equivocant en el diagnòstic del problema.

El cultiu: TOMÀS MALLOL. El cineasta i publicista va morir ahir a la nit a l’edat de 89 anys. Va ser el fundador de la Unió de Cineastes Amateurs, el 1968. La seva col·lecció de projectors, pel·lícules i cartells antics (una de les més importants d’Espanya), va ser l’origen del Museu del Cinema de Girona. Va rebre la Creu de Sant Jordi el passat 2001. Mallol ens deixa, però el seu llegat i la seva passió es mantenen ben vives.

mallolEl fangar: ELS NOUS ENCANTS. El Periòdico de Catalunya es preguntava ahir, de forma clara, si aquesta obra (que es va inundar durant la setmana passada), valia 56 milions d’euros. A més de llençar els diners, l’Ajuntament es carrega l’essència popular i “improvitzada” del Mercat de Bellcaire, una opció única a la ciutat i que segueix ben viva. Potser Barcelona “guanya” un nou icone, però es perden molts diners i una filosofia de comerç.

encants

Salut i creació!

PRODUCCIONS LA LLACUNA

Publicat dins de 00-Audiovisual, 29-Juny 2013 | Deixa un comentari

10-6-13

ARRIBA EL MOMENT CLAU

nau

Aquest diumenge la nau del carrer Puigcerdà va tornar a ser notícia. Durant tot el dia es van celebrar diversos actes per tornar a fer visible la seva situació i reivindicar que s’aturi el procés de desallotjament. Demà s’havia de celebrar el judici contra aquesta antiga fàbrica, on malviuen més d’un centenar de persones en condicions molt dures. Finalment, però, s’ha postposat fins al proper divendres dia 14, a les 12 del migdia.

Des del nostre espai dedicat a l’editorial hem parlat diverses vegades sobre aquesta realitat. Si l’actuació política i judicial és tossuda, nosaltres també ho hem de ser. La nostra opinió és clara, però la volem tornar a fer sentir una vegada més. Seguim mostrant el nostre total suport a les persones que hi viuen i demanem que s’aturi aquest procés per expulsar-los del recinte.

Es tracta d’una realitat molt complexa, és cert, plena de matisos i on es barregen aspectes socials, laborals, econòmics i polítics. Hi ha qüestions, però, que considerem elementals. El primer que hem de tenir en compte és que la gent que hi viu no són delinqüents: són persones que han vingut a treballar al nostre país i ho han fet durant els darrers deu o quinze anys amb sous molt baixos (per a major benefici dels empresaris sense escrúpols). Ara segueixen sent treballadors: si recullen ferralla no és perquè ho vulguin i els vingui de gust. La seva activitat productiva necessita grans espais on emmagatzemar-ho tot i les fàbriques del Poblenou, com la del carrer Puigcerdà, reuneixen aquestes característiques. Tampoc generen conflictes amb els veïns: si alguna cosa no agrada sempre intentent dialogar per solucionar el problema. Són conscients que la seva situació és molt inestable i precisament saben que els veïns i les veïnes del barri són els seus millors aliats. Casos excepecionals n’hi ha sempre. Els prejudicis segueixen sent una realitat també massa present al nostre país.

Un altre aspecte és l’ús d’un espai sense consentiment. No defensem l’ocupació sistemàtica ni menypreem la figura del propietari; cadascú ha de fer fer el que cregui més oportú amb allò que és seu. Ara bé, el dret a l’habitatge és un problema seriós actualment. Hem de permetre que aquesta gent estigui al carrer? Hem de permetre que grans espais estiguin en desús esperant el moment més oportú simplement per treure’n un benefici econòmic més gran? Hem de prioritzar, doncs, el dret a l’especulació per davant del dret a l’habitatge i a la dignitat humana? Que els propietaris segueixin sent propietaris, però mentre no fan absolutament res amb allò que és seu, que deixin que d’altres el gestionin i li donin ús. Si el que es vol fer amb aquesta fàbrica és enderrocar-la, el seu valor no canviarà gaire perquè hi hagin estat vivint durant uns anys aquestes persones.

Als polítics els hem d’exigir que aprovin lleis més socials, al costat d’aquells que estan patint perquè no tenen res. Col·lectius com el de la nau de Puigcerdà poden suplir mancances de l’Administració pel que fa a la prestació d’ajudes socials. No demanem viure de subvencions: demanem tenir màniga ampla, sentit comú i treballar perquè no hi hagi gent dormint al carrer. No són més importants ells que els altres que no tenen sostre; simplement, la seva convivència permet que entre els que viuen a la nau puguin teixir una assistència i una ajuda que l’Administració no els podrà donar. Per altra banda, també exigim a la justícia que analitzi cas per cas els conflictes que arbitra. No tot és el mateix i cal tenir una visió més global i social. Aquí està en joc el present i el futur de moltes persones, que si marxen d’aquí tindran una situació encara més difícil perquè el col·lectiu serà més dèbil. Es crearà més tensió entre ells i amb l’entorn que habiten. Actuant així, doncs, no sembla que es pugui solucionar res.

Diàleg, tolerància i empatia per part de tots. Aquests són els ingredients més importants. Sembla de moment que tant polítics com jutges volen crear un problema més gran en comptes de buscar una solució real al problema. La Flor de Maig és un exemple en positiu de sentit comú per part de tots. Que també ho sigui la nau del carrer Puigcerdà.

El cultiu: ELIAS QUEREJETA, per haver estat capaç de crear un producte diferent en ple franquisme, allunyant-se de les pel·lícules d’humor fàcil. Querejeta va optar (en un context ben complicat), per un treball d’autor, més elaborat i compromés intel·lectualment. Ell marxa, però la seva obra en queda. Descansi en pau.

elias

El fangar: REFORMA DEL CARRER JONCAR. Durant els darrers dies s’ha canviat l’esfalt del carrer Joncar per evitar els esglaons de les voreres, força perillós donades les seves dimensions tan estretes. Ara bé, les jardineres que s’hi han posat (a l’estil de les de la Rambla), no tenen ni sentit estètic ni de protecció del vianant, ja que fins i tot dificulta el passeig dels veïns i les veïnes. Un acabat absurd, incomprensible, per unes obres que feien falta. Que es revisi!

OLYMPUS DIGITAL CAMERA

Salut i creació!

PRODUCCIONS LA LLACUNA

Publicat dins de 00-Poblenou, 29-Juny 2013 | Deixa un comentari

3-6-13

 LA PLAÇA HUERTAS CLAVERIA

plaça

Aquest dissabte es va celebrar l’acte del canvi de nom de la Plaça de Can Felipa, que ara passa a anomenar-se oficialment Plaça Huertas Claveria. Es pretén, així, retre un just homenatge a una figura molt important de la nostra societat. Es tracta d’una persona i d’un periodista honest, compromès amb les realitats de barri, amant de la diferència i de conservar els trets distintius de cada zona com una realitat que ens enriqueix a tots.

Huertas Claveria defensava un periodisme crític, social i compromès, d’investigació a peu de carrer i al servei dels més desafavorits. Era la veu dels que no tenen mitjans per fer-se sentir, una forma de periodisme que avui en dia està en crisi. Ara tenim una enorme facilitat per accedir a la informació i el coneixement però, a la vegada, se’ns simplifiquen les veus, obtenim un contingut sense profunditat, empobrit i sintètic per poder-lo consumir ràpidament. Al capdavall, doncs, en masses ocasions la informació que obtenim ens acaba uniformitzant com a individus i com a societat. Veus que qüestionen la realitat, com la de Huertas Claveria, són avui en dia imprescindibles. Amb tots els matisos i les diferències de forma que existeixen entre els dos professionals, l’estil de Huertas Claveria es respira en treballs com els de Jordi Évole, necessaris i reconeguts en moments difícils com els que estem vivint.

Huertas Claveria va viure, també, temps difícils, on la llibertat d’expressió i la democràcia estaven censurades. Va anar a la presó després d’un consell de guerra sumaríssim a causa d’un text titulat “Vida eròtica subterrània”, publicat el 1975 al diari Tele/eXpress. En aquest article afirmava que els mueblés de Barcelona (les cases de cites de la ciutat) estaven regentades per vídues de militars. L’ empresonament provocà la primera vaga de premsa des de la Guerra Civil. Fou condemnat a dos anys de presó, però va poder sortir després de nou mesos per la mort del dictador.

A partir d’aquí, col·labora amb els diaris més importants del país. Escriu a La Vanguardia, a L’Avui, al Diari de Barcelona (d’on va ser sotsdirector entre el 1988-89) i a El Periódico de Catalunya. La seva trajectòria el portà a ser nomenat degà del col·legi de Periodistes de Catalunya el 2006, càrrec que ocupà fins a la seva mort, deu mesos més tard. En total ha participat en més de 100 llibres i ha publicat prop de 6.000 articles. En memòria seva ja es va crear el 2008 un premi al millor llibre de periodisme i el 2009 es va inaugurar el primer carrer que el recorda, a Santa Coloma de Gramanet. Aquest dissabte, doncs, ha estat el torn del Poblenou.

La relació entre Huertas Claveria i el nostre barri és molt estreta. Des dels 60 s’hi identifica i lluita al costat de les principals reivindicacions veïnals. Ell va ser un dels membres fundadors de l’Arxiu Històric del Poblenou (el 1976), de l’Associació de Veïns i de l’Ateneu Popular La Flor de Maig. Durant els anys 80 criticà enèrgicament la transformació de la Barcelona preolímpica, que esborrà gran part del passat industrial del barri i, per tant, de la ciutat. Fins a la seva mort es va mantenir molt vinculat al Poblenou. El seu multitudinari comiat, a l’església de Santa Maria del Taulat, va ser una mostra de l’estima i del nexe que s’havia creat amb el nostre barri. Que el Poblenou li reti homenatge és de justícia. És un dels nostres veïns més il·lustres, un autèntic referent del periodisme català i de la ciutat de Barcelona. Davant dels conflictes que estem vivint al Poblenou i en la nostra societat en general, la seva veu ens aportaria llum i sentit crític.

És cert que el pes del nom de “Can Felipa” li restarà força a la nova forma d’anomenar la Plaça. Per una banda si els veïns i les veïnes no anomenen la plaça amb el nom de Huertas Claveria l’homenatge queda una mica desdibuixat. També és cert que amb el pas del temps els noms tradicionals dels carrers que s’han modificat han quedat gairebé en desús (com en el cas de Wad-Ras o Lutxana). I també és veritat que el mateix Huertas Claveria, que defugia del protagonisme i preferia viure darrera del teló, potser ja li aniria bé aquesta situació: des d’un punt de vista oficial la plaça porta el seu nom, però des del punt de vista popular la gent segueix anomenant aquest indret de la forma tradicional. En qualsevol cas, celebrem que Barcelona i el Poblenou homenatgin i recordin la seva figura: s’afavoreix així la bona salut històrica del barri, es manté viu el periodisme compromès i es contribueix a una societat més rica.

El cultiu: MARC ANDREU. El periodista veí del Poblenou va llegir dissabte un text en representació de la Comissió Ciutadana per a la memòria de Huertas Claveria. Va repassar la seva figura i, a més, va criticar de forma clara i justificada les darreres actuacions de l’Ajuntament al Poblenou. Una bona síntesi de la nostra situació en un moment apropiat, davant l’alcalde i tot homenatjant aquell que aixecava la veu contra el poder. Podeu llegir el text a: http://www.elpoblenou.cat/files/Glosa_Huertas.pdf

SONY DSC

Fotografia: http://www.elpoblenou.cat

El fangar: CHUCK HAGEL, secretari de Defensa dels EUA. Avui comença el judici militar contra BRADLEY MANNING, el soldat que va filtrar documents de l’exèrcit a Wikileaks. És cert que alguns arxius poden posar en perill la defensa d’un país, però aquest argument no pot estar per sobre dels abusos i assassinats impunes que realitza un exèrcit. S’han de poder investigar les accions militars, no es pot viure en ple segle XXI en una total opacitat. Aquest judici és un pas enrere cap a una major democràcia.

hagel

Salut i creació!

PRODUCCIONS LA LLACUNA

Publicat dins de 00-Poblenou, 29-Juny 2013 | Deixa un comentari

27-5-13

LA PUBLICITAT SURT AL CARRER

descarga (1)

L’aparició de l’estàtua de Colon vestida de blaugrana ha estat una de les notícies més comentades durant la darrera setmana. Aquest acte promocional de Nike, que presentava la nova equipació per a la temporada vinent, ha posat en qüestió l’ús que se’n fa de l’espai públic amb finalitats publicitàries i la imparcialitat de l’Ajuntament de Barcelona, acusat d’afavorir un club (el Barça), respecte la resta de clubs esportius de la ciutat (especialment, en el cas de l’Espanyol).

El moment escollit per fer aquesta campanya tampoc ha estat casual: era la setmana del derbi de la capital catalana. Així doncs, en un moment on Barça i Espanyol són els protagonistes esportius, un emblema de la ciutat es vesteix amb els colors d’un dels dos conjunts. La crítica per partidisme de l’Administració és evident, però no del tot encertat. Ha intentat l’Espanyol una campanya similar? Si se li ha negat aquest dret sí que parlaríem de discriminació. Nike s’ha mogut de forma intel·ligent, perquè ha estat la primera en impulsar aquesta acció i li ha sortit vergonyosament barat (100.000 euros per la multinacional americana és un preu ridícul). Per altra banda, l’alcalde Trias ha declarat que no s’imaginava el rebombori que això comportaria. O a pecat d’ingenu (cosa que en el seu càrrec és greu), o efectivament ha realitzat un tracte de favor i partidisme cap al club blaugrana. Les dues situacions són greus. Amb la llei a la mà, el Barça-Nike poden fer una campanya com aquesta, res a dir. Prioritzar una campanya o autoritzar-ne una i denegar-ne d’altres similars sí que seria quelcom denunciable.

Darrera d’aquest fet que qüestiona la imparcialitat de la gestió del govern municipal, però, s’amaga un debat més profund i més general: ha d’estar permès utilitzar un espai públic com un espai publicitari? Com a veïns de Barcelona o com a visitants, hem de veure com els emblemes de la ciutat serveixen d’aparador per a les grans marques i empreses privades? Com a norma general es denega aquesta possibilitat perquè hem de poder observar un edifici simbòlic en la seva plenitud, sense anuncis que en modifiquin la seva fisonomia. Fantàstic. Però aquesta normativa té excepcions, i aquí és on comencen els problemes: s’accepta només en els casos que la publicitat sigui d’una empresa que paga per a les obres de rehabilitació d’aquest edifici, que la campanya tingui una durada puntual i/o que no malmeti l’espai. Són, però, unes consideracions ambigües, que permeten que l’Ajuntament actuï d’una manera o d’una altra en funció del partit que tingui el poder. Quan una llei es pot aplicar de formes diferent depenent de qui governi, senyal que aquesta llei està mal feta. El primer que cal modificar, doncs, és aquesta legislació per fer-la més concreta i clara.

Utilitzar l’espai públic pot ser una bona forma d’ingressar diners. En moments de dificultats econòmiques s’han de valorar totes les opcions. Ara bé, s’ha signat un contracte proporcional a nivell econòmic? De cap manera. Els prop de 100.000 euros que s’han invertit són una misèria per una empresa com la multinacional americana. La proposta d’invertir els diners recaptats per finalitats socials és una bona iniciativa. La xifra pactada, però, solucionarà pocs problemes en relació amb les enormes retallades que s’estan produint des de l’Administració pública (que no són, precisament, de 100.000 euros). Si s’aproven casos excepcionals, que el preu que es pagui també sigui excepcionalment elevat. Si no, la idea “d’excepcionalitat” es desvirtua.

Tot plegat ens porta a la següent pregunta: on és el límit de la publicitat? Tal com diu la frase, tots tenim un preu, inclús l’Administració pública. Tots acceptem les tanques de les parades del bus o del metro (serveis públics), però som reticents (encara) amb els edificis emblemàtics, ja que ens veiem privats de veure o visitar un icona perquè hi ha un anunci. Tocar el monument de Colon, la Pedrera o la Catedral és com tocar una part nostra. En qualsevol cas, creiem que és una possibilitat que s’ha de tenir en compte. Els diners han de ser efectivament pels serveis socials, però el preu ha de ser molt més elevat i sempre ha de ser una publicitat passiva, és a dir, que es distingeixi fàcilment què és publicitat i què no, tot permetent seguir veient l’edifici original de forma clara. Les publicitats que cal evitar són les que no s’identifiquen com a tals, que es confonen o que no et deixen veure res del contingut original. La legislació sobre publicitat ha de ser més clara i, sobretot, s’ha d’aplicar per a tothom igual, amb els mateixos criteris per a tots i sense afavorir ni posar més facilitats a uns que a d’altres.

El cultiu: ANA PASTOR. La periodista debutarà aquest diumenge a la Sexta amb el seu nou programa El objetivo, que es dedicarà a qüestionar diverses notícies d’actualitats. L’espai substituirà el Salvados de Jordi Évole, que finalitza la temporada. Una bona manera de continuar la línia de crítica des dels mitjans de comunicació que contribueix a millorar la transparència i la salut democràtica del país.

ana

El fangar: LLANOS DE LUNA. La presència de la Delegada del Govern a Catalunya a un acte de commemoració de la División Azul (tropes espanyoles que van combatre a les ordres de Hitler), és un fet indignant. Per les víctimes, per la manca de respecte i per l’insult que suposa a la història. Els actes retraten a les persones, i Llanos de Luna ha mostrat la seva verdadera cara, una cara que hauria d’estar tancada entre barrots per enaltir el terrorisme, l’extermini i el genocidi.

llanos

Salut i creació!

PRODUCCIONS LA LLACUNA

Publicat dins de 00-Audiovisual, 28-Maig 2013 | Deixa un comentari

13-5-13

ARRIBEN LES FESTES DE MAIG

festes

Aquesta setmana arriba la celebració més important de la primavera al Poblenou: les Festes de Maig. Tot el barri es prepara per a les nombroses activitats que s’han organitzat: concerts, cercaviles amb les bèsties, gegants i capgrossos, espectacles per a grans i petits, dinars, berenars i sopars al carrer, mostres d’entitats, projeccions audiovisuals i el tradicional correfoc el dissabte al vespre. Ara caldrà esperar que el temps acompanyi…

Les Festes de Maig són relativament recents, ja que es van recuperar ara fa tot just 10 anys (quan es va constituir l’entitat FEM MAIG per donar continuïtat a la celebració). Tota iniciativa que impulsi la participació ciutadana, la relació veïnal i la cultura popular és una fantàstica notícia. En un món cada vegada més globalitzat i americanitzat, la defensa dels nostres valors, les nostres tradicions i la nostra forma de ser és més important que mai. Som nosaltres qui ens hem de reivindicar com a col·lectiu, no ens ho farà ningú altre. Vivim en una doble minoria: la cultura mediterrània viu en desavantatge respecte l’anglosaxona i la catalana en inferioritat respecte l’espanyola. Per nosaltres, doncs, és indispensable disposar d’espais i moments de relació social; només així podem mantenir viva la nostra identitat cultual davant de la resta de l’Estat i del món. Defensem així la nostra cultura com a país. No es tracta de fer festa perquè sí. Es tracta de divertir-se tot creant consciencia social i cultural. La festa és el context, el vestit de l’expressió identitària (com ho pot ser una bandera, una televisió, una obra de teatre o un edifici); mereix, doncs, tot el respecte i tota la protecció.

A una escala més petita (però no per això menys important), també la festa també ens distingeix com a barri. El Poblenou té una forta identitat, una personalitat forjada entre fums i sorolls de fàbrica. Lluitem per defensar-la i transmetre-la a les properes generacions. Si com a catalans ens volem distingir en el mapa de la homogeneïtzació global, també ho fem com a poblenovins. L’Administració ens ajuda ben poc, amb les restriccions que planteja a les mostres de la cultura popular: horaris dels permisos, dificultats burocràtiques, preus d’assegurances, espais públics posats al servei de la gent… Així com els catalans ens entestem en seguir existint, també ho volem fer com a poblenovins. Perquè és la nostra identitat més pròxima i quotidiana; perquè és una realitat amb més de dos-cents anys de tradició; perquè encara que ho vulguin esborrar, formem part de la història de la ciutat i del país, amb característiques molt concretes, específiques i diferents de la resta de Catalunya. En cap altre indret s’hi han aglutinat tantes fàbriques per metre quadrat ni han viscut amb tanta intensitat la lluita obrera i associativa. SOM DEL POBLENOU I HO VOLEM SEGUIR SENT!

Arriben, doncs, les Festes de Maig, una nova reivindicació festiva de la nostra identitat. Us animem a totes i a tots a participar-hi, a passejar, a gaudir de la primavera i a fer barri. Estem contents per poder participar enguany amb la presentació del nostre nou treball, JUGANT AMB FOC, un documental on precisament reflexionem sobre la importància de les festes populars i la cultura del foc, a través de la història dels Diables del Poblenou. Aquest vídeo és fruit d’un any i mig de feina desinteressada i tenim moltes ganes de fer aquesta presentació en societat, en un marc tan ideal pel contingut que tractem com ho són aquestes festes. La projecció tindrà lloc el proper dijous dia 16 de Maig a l’auditori de la Biblioteca Manuel Arranz-Can Saladrigues, a partir de les 19:30. Us animem a venir i a gaudir de les Festes de Maig 2013!!

El cultiu: LA XEMENEIA, una nova coordinadora d’entitats juvenils al Poblenou. El proper dissabte dia 18, ala Flor de Maig, es presenta en societat. Una nova eina de relació social que ens ha de permetre seguir teixint dinàmiques col·lectives al barri. Molta sort i èxit!

xemenria

El cultiu: STOP DESALLOTJAMENTS. Ahir al migdia un centenar de persones es van concentrar davant de l’Ajuntament per demanar que s’aturin els desallotjaments de les naus industrials al Poblenou. Es manté, així, la visibilitat a un problema que ni ha de quedar oblidat ni s’ha de solucionar amb unes actuacions policials que tan sols traslladen el problema a un altre lloc. Cal abordar-lo consensuant amb totes les parts i sense oblidar que seguim parlant de PERSONES!

desallotjaments

Salut i creació!

PRODUCCIONS LA LLACUNA

Publicat dins de 00-Poblenou, 28-Maig 2013 | Deixa un comentari

6-5-13

CAN RICART, UNA VEGADA MÉS

can ricart

El Periòdico de Catalunya publica avui un encertat article sobre la situació que està vivint el complex fabril de Can Ricart. El passat 2008 va ser declarat Bé Cultural d’Interès Nacional, el màxim grau de protecció legal que atorga la Generalitat de Catalunya. Aquesta distinció reconeix la singularitat de l’immoble i obliga a superar un estricte control davant de qualsevol actuació de refoma. Així, sobre el paper les obres que s’aprovin no han de posar en perill la singularitat ni les característiques específiques de l’edifici (que l’ha fet distintiu i mereixedor de la protecció pública). Les restes romanes de Tarragona o les esglèsies romàniques tenen aquesta distinició per garantir la seva conservació íntegra. En aquests dos casos, per exemple, aquesta protecció (sumada a la de l’UNESCO, que li dóna visualització internacional), ha ajudat a promocionar els edificis i s’han acabat convertint en un dels principals reclams turístics de Catalunya, conjutnament amb l’obra (protegida i reconeguda), d’Antoni Gaudí.

Sembla, però, que aquesta distinció, que tant ajuda a uns, no té la mateixa repercussió en l’arquitectura industrial de Barcelona capital. Al llarg del riu Llobregat, per exemple, les colònies textils sí que s’han conservat en el seu conjunt per poder entendre una part fonamental de la nostra història. Moltes són museus i d’altres, com la Colònia Güell, segueixen ben vives, amb veïns que encara ocupen les seves cases (tot convivint amb els turistes que volen passejar pels seus carrers i els seus edificis emblemàtics). Sense la unitat arquitectònica ni l’observació “in situ” d’aquesta realitat no ens podem fer una idea del que significava. La pressió urbanística i el preu del sòl, però, fan que la història es vegi menyspreada a favor d’un negoci molt lucratiu: l’especulació i la nova construcció. Quants diners pot donar un museu, en comparació amb la creació de grans edificis d’oficines i d’habitatges? Des del punt de vista econòmic (que sembla que prima en la presa de decisions de l’Ajuntament des dels anys 80), la balança s’inclina clarament cap al negoci immobiliari.

Aquest és el problema amb el que es troba Can Ricart. Ja fa molts anys que s’ha convertit en un símbol del Poblenou. És la lluita de la conservació del patrimoni industrial contra la renovació urbanística de Barcelona i, en concret, del Poblenou: el projecte 22@. La situació que ocupa Can Ricart, a tocar de la “nova Diagonal” i dels gratacels que la governen, és massa temptadora per deixar-la “perdre”. En un inici es va plantejar el seu complet enderroc; la movilització veïnal ho va impedir. Es van produir sospitosos incendis perquè Can Ricart s’autodestruís; mai es van saber les causes amb certesa i les “investigacions” es van arxivar. Es va proposar un nou ús com a seu de la Casa de les Llengües, un invent provinent del Fòrum de les Cultures que, com aquest esdeveniment celebrat el 2004, mai es va entendre ben bé de què anava. Les obres d’adaptació es van iniciar, però anys després es van aturar, deixant el projecte inacavat i el complex fabril mutilat irremediablement, a mig camí de la rehabilitació i la destrucció. Davant d’aquesta situació, ens preguntem:

1-    Serveix d’alguna cosa la protecció de la Generalitat de Catalunya? Es poden fer obres a les muralles de Tarragona i deixar-les a mitges, amb un gran forat al mig? Perquè a uns edificis es permeten aquestes barbaritats i a d’altres no? Algú té responsabilitats en aquest assumpte i no s’estan exigint.

2-    La protecció no hauria d’anar acompanyada d’obres integrals per garantir el bon estat de conservació de l’edifici? La situació de deixadesa en la que es troba és inadmisible. Tal com va passar amb l’incendi “fortuït”, estan esperant que la fàbrica es destrueixi tota sola, per evitar (de nou) responsabilitats?

3-    Quin és el valor que li donem al nostre passat? Només ens hem de regir per la rendibilitat econòmica? Amb la cultura i la història potser no guanyem diners, però ens enriquim com a societat i aconseguim tenir ciutadans més formats i més conscients. No és això també un valor afegit com a cultura i com a comunitat?

4-    Perquè no li afegim a l’atractiu turístic de Barcelona el reclam industrial? Tradicionalment s’ha vinculat “la fàbrica” com una realitat dura, lletja, fosca i bruta (que ho era), en comparació a les noves activitats productives d’oficina (que mouen més diners i són més “netes”). La indústria del segle XIX i XX, però, està despertant cada vegada més interès en les noves generacions i nostàlgia en les persones que ho van viure. Aquesta realitat també pot atreure un turisme que ja és existent a l’Estat i a la resta d’Europa.

Can Ricart va néixer el 1853 i s’ha convertit en la fàbrica més antiga que queda d’empeus a Barcelona. Des del 2002 li ha tocat viure una realitat diferent i, potser, la més complicada de la seva vida: la seva incertesa com a edifici, enfrontant dues sensibilitats oposades. Malgrat que el complex industrial està aturat, segueix produint (encara que de moment sigui només en l’àmbit de la reflexió i el debat). Can Ricart encara no ha dit l’última paraula; dia rere dia segueix mirant als ulls de l’especulació, qüestionant el model de Barcelona, desafiant aquells que el volen eliminar, exigint responsabilitats i demanant una segona oportunitat (o tercera, o quarta…), per demostrar que la història té un gran valor. És una qüestió que ha de ser fonamental pel Poblenou, per Barcelona i per Catalunya. Si ens importen els símbols, el passat industrial n’és un dels més importants. Sense aquest passat, no podem entendre el nostre present.

El fangar: TELEMADRID. El reportatge on es compara la figura de Mas i Jonqueras amb Hitler i el nazisme és preocupant. És un insult als que van patir les persecussions dels totalitarismes i una falsedat deliberada. Cal revisar la legislació per poder jutjar blasfèmies com aquesta. Impedir manipulacions per part dels mitjans audiovisuals és també una qüestió fonamental en el regeneració democràtica.

telemadrid

El cultiu: ESPAI ANTONI MIRÓ I PERIS, per recuperar l’exposició fotogràfica “175 anys de les cases baixes del Clot”. Aquests edificis emblemàtics, anònims, han aconseguit sobreviure íntegres al pas del temps, malgrat les nombroses amenaces d’enderroc. Passejar per aquest carrer és un viatge al segle XIX. Un exemple més de com la iniciativa popular pot defensar amb èxit la nostra història.

casetes

Salut i creació!

PRODUCCIONS LA LLACUNA

Publicat dins de 00-Poblenou, 28-Maig 2013 | 1 comentari