11-11-13

“VESPRÀ” A CANAL 9

tv3-canal-9

Durant el darrers dies s’ha parlat molt de la decisió del Govern valencià de tancar les emissions de la seva televisió pública. Els arguments que s’han donat per justificar aquesta decisió giren entorn de la crisi i la priorització dels serveis que l’Administració ha de garantir en aquests difícils moments. En paraules del President Alberto Fabra, si es mantenen les despeses per mantenir Canal 9 obert s’hauran de fer més retallades en ensenyament i sanitat. Un xantatge i un cinisme cap a la població que són inacceptables.

La dreta sempre ha volgut minimitzar les inversions en serveis per part de l’Administració. L’actual context econòmic, amb les enormes dificultats pressupostàries que ha generat, s’ha convertit en el seu principal aliat. Ara, gràcies a la manca de capital, s’ha trobat l’excusa perfecta per retallar, reduir o suprimir serveis públics. La seva gestió o desapareix o s’externalitza en mans d’una empresa privada. Aquesta cessió moltes vegades està acompanyada de comissions pels favors prestats (si l’empresa és d’un amic, el polític que otorga la llicència o el partit rebran il·legalment favors o diners), i suposa sempre un encariment del servei. Alguns diuen que hem de canviar la mentalitat i acceptar que allò “gratis” no existeix, que cal pagar pel que necessitem, a l’estil americà. Potser en alguns àmbits aquesta filosofia pot ser positiva, però en SANITAT, EDUCACIÓ i COMUNICACIÓ, necessitem un servei públic de gestió pública. No són els tres serveis igual d’importants i imprescindibles, això és evident, però utilitzar la situació econòmica com a pretext és d’una demagògia insultant.

Els mitjans de comunicació ens fan persones més lliures si són indepedents i si trobem una pluralitat real com a espectadors. Un mitjà privat és el reflex de les intencions d’un empresari, aporten un punt de vista parcial, influenciat pel seu propietari. Hem de ser conscients, doncs, de qui hi ha darrere d’aquestes televisions per entendre el sentit ple dels missatges que ens fan arribar. Si els mitjans s’uneixen i l’oferta es dualitza en dos grans opcions (com està passant ara), qui surt perdent és la població, que veu reduïda l’oferta d’oci i informació. Els mitjans públics han de ser el reflex de totes les sensiblitats, han de vetllar per la cultura, per la formació de la ciutadania, perquè no és una empresa, no té la pressió de l’èxit econòmic que sí que té el mitjà privat. És cert que les televisions públiques d’aquest país no han trobat la fòrmula de ser indepdenents, perquè el poder polític les acaba controlant sempre. Aquest però, és un altre tema.

La RTVV, que agrupa la ràdio i televisió públiques del País Valencià, defensa la llengua i el seu punt de vista propi, les seves tradicions, els pobles i la seva gent. Cal que totes les Comunitats Autònomes tinguin els seus mitjans públics? No, només aquelles que tinguin una personalitat i trets propis; de la mateixa manera que no a tot arreu hi ha una llengua o un cos de policia propis, tampoc cal la televisió autonòmica. El “cafè per a tothom” en relació a la televisió autonòmica ha estat un dels grans errors.

Però és que a més, a Canal 9 s’ha plantejat la gestió a l’estil de la privada, amb uns continguts inadecuats, pobres, on s’ha originat el format rosa que ha dominat el panorama televisiu privat a l’Estat espanyol durant els darrers anys. En molts aspectes Canal 9 no formava, sinó que “entretenia” alienant a la població, fent que es preocupi per temes sense importància, pels “cotilleos”, en comptes d’altres aspectes que potser els tocaven de més aprop. A més d’intentar convertir Canal 9 en la seva televisió i de fer una gestió de continguts bastant pobra, el PP també és responsable d’una gestió econòmica nefasta. RTVV és l’ens de comunicació autonòmic que arrossega més deute de tot l’Estat espanyol. Ara, doncs, precisament aquells que han destrossat Canal 9 són els que se la volen carregar definitivament. Aquest és el model que volem que segueixi la població? Si faig malament les coses, les elimino i llestos? No ens han ensenyat que si algú no fa bé la seva feina se’l substitueix? Per què no es tanquen les emissions del PP, en comptes de les del Canal 9? Potser el problema no és el mitjà, sinó la seva gestió. Si canviem el punt de vista segurament ens anirà a tots molt millor.

El cultiu: MOTOCICLISME CATALÀ. Aquest diumenge s’ha viscut una jornada històrica. Per primera vegada els pilots que han guanyat el mundial de les tres cilindrades que competeixen als internacionals (125cc, 250cc i Moto GP), han estat catalans. Un èxit sense precedents, que demostra el bon treball de base que es realitza en aquest sector al nostre país. Un autèntic referent!

moto

El fangar: TV3. La decisió d’externalitzar la gestió de la publicitat és molt negativa. Es posen en perill més llocs de treball i es pot permetre que empreses vinculades a grups (i interessos econòmics) privats organitzin una àrea tan sensible com els ingressos dels anuncis. Un pas massa gran en el procés de privatització que CiU i PP (amb el suport del PSC) volen realitzar dels diversos serveis públics.

tv3

Salut i creació!

PRODUCCIONS LA LLACUNA

Anuncis
Publicat dins de 00-Audiovisual, 33-Novembre 2013 | Deixa un comentari

4-11-13

JOCS OLÍMPICS D’HIVERN

barcelona-2022

Quan es va fer públic que Barcelona es plantejava organitzar uns Jocs Olímpics d’Hivern la notícia va aixecar estudpor, sorpresa i desconfiança. Tal com està la situació climàtica al Pirineu i l’economia en general al país, es podria fer front a un projecte d’aquesta envergadura o es faria el ridícul? Després de diversos mesos de negociacions, estudis i informacions diverses, sembla que les olimpíades Barcelona-Pirineus 2022 s’aturen i es deixen per a més endavant, potser de cara  la següent cita, el 2026. Sembla que la decisió és la més sensata, després de la polèmica i poc consens que ha aixecat el projecte. En aquest sentit, doncs, cal felicitar a l’Ajuntament per posar frè a una bola que, si s’hagués deixat girar més, hagués provocat nombroses pèrdues econòmiques i morals a la capital, a la muntanya i al país en general. Tal com va declarar el mateix alcalde Trias, “hem d’evitar per el ridícul”. Estem plenament d’acord. Però el projecte en si tenia algun tipus de viabilitat?

Una vegada més es plantejava l’opció de realitzar un creixement espectacular a partir d’un gran esdeveniment, tal com va passar amb Jocs Olímpics d’Estiu del 1992 i com es va intentar (fracassant), amb l’invent del Fòrum de les Cultures el 2004. Ara, doncs, es pretenia seguir amb aquesta filosofia per seguir desenvolupant la ciutat i el país. Una vegada més, doncs, el negoci prenia el paper protagonista. Per a la ciutat, el projecte significava posar al dia algunes instal·lacions i reurbanitzar una altra zona fabril, la Zona Franca, tal com va passar al Poblenou pels Jocs del 1992. Per la seva banda, a les poblacions del Pirineu (o més ben dit,  pels alcaldes, empreses i negocis en general de la zona), era una oportunitat d’or de fer negoci: es millorava la comunicació, s’urbanitzaven més les poblacions que hi participaven i es potenciava el nom dels Pirineus, tot buscant atreure més turisme que permetria seguir augmentant la facturació econòmica de l’entorn. En general, doncs, es volia apostar més augmentar el turisme, intentant crear sinèrgies que aprofitessin el ganxo de la gran ciutat de Barcelona amb les opcions lúdiques que pot oferir l’alta muntanya. El tipus de visitants que poden aprofitar la combinació de platja i muntanya és d’un alt poder adquisitiu, això ho saben molt bé els responsables que hi havia al redere de la inicitiva. Tots aquests canvis, aquesta nova injecció econòmica que es bucava amb el turisme, però, quin preu tenia? Quin era l’impacte per a l’entorn natural que es volia explotar amb finalitats econòmiques?

Millorar la comunicació i l’oferta residencial pot ser positiu (econòmicament), però també molt negatiu (a nivell paisatgístic, social i cultural). A més, com es vol repartir la reiquesa generada? Al Poblenou ens prometien que es generarien gran ofertes laborals i possibilitats de negoci aprofitant el pla 22@, amb la instal·lació de noves empreses i serveis al barri. El resultat, però, ha estat que els turistes i els nous homes de negocis, amb el seu alt poder adquisitiu, han augmentat el preu dels productes, fent que l’oci o l’alimentació es dispari i que molts dels veïns ja no puguin consumir a les botigues de tota la vida. És això el que volem pel nostre Pirineu?

Les muntanyes catalanes són un entorn fabulós, d’una màgina, una bellesa i un encant difícil de definir en paraules. Però hem de ser realisties: és un entorn d’una escala relativament petita. No tenim la grandesa (en termes de kilòmetres quadrats o en l’alçada dels cim) que poden tenir els Alps o la regió caucàsica, per exemple. Catalunya té la gran sort de diposar de platja i muntanya separats per poca distància. Però ni som el Carib ni el Nord d’Europa. El Pirineu ha de ser humà, perquè les seves dimensions són humanes. Es poden fer competicions de primer nivell, com ja s’han realitzat i amb un èxit absolut. Organitzar uns Jocs Olímpics, però, potser és excessiu. Celebrem que finalment s’hagi imposat la raó i la sensatesa, però exigim que no sigui només un fet puntual, lligat a un context econòmic inestable, sinó que aquesta filosofia sigui la dominant. Hem de tenir molt clar, tant els polítics com els empresaris i els ciutadans, que hem de posar l’accent en nosaltres, en la gent que viu en aquest país, i que ens hem d’esforçar a mantenir l’essència del nostre paisatge i la nostra tradició. Si només mirem de fer diners, sense importar-nos què estem sacrificant, no “ens situarem en el mapa”, sinó que ens acabarem desdibuixant.

El cultiu: BLOC DE SALT. A la població del gironès es va ocupar un edifici que estava buit des de feia tres anys, malgrat estar totes les obres finalitzades. Ara hi viuen 14 famílies que han posa de manifest, una vegada més, l’absurditat del negoci i l’especulació immobiliària tolerada des de les diverses administracions. El Tribunal Europeau dels Drets Humans ha de decidir aquesta setmana sobre la seva situació. La seva lluita pot ser un precedent clau per aconseguir que es cumpleixi el dret a l’habitatge digne.

salt

El fangar: MANEL PRAT. El director general dels Mossos d’Esquadra, el seu dirigent polític, ja acumula massa conflictes durant la seva gestió. Després del “cas Quintana”, ara la polèmica gira a l’entorn d’un empresari mort durant una actuació policial. Un càrrec públic no pot encadenar tantes males actuacions, i menys en un sector tan sensible com el del cos policial. Cal forçar la seva dimissió.

prat

Salut i creació!

PRODUCCIONS LA LLACUNA

Publicat dins de 00-Barcelona, 33-Novembre 2013 | Deixa un comentari

28-10-2013

PAGAR AL PARC GÜELL

Park_Güell_02

La setmana passada va entrar en vigor la nova normativa en relació al Parc Güell, una de les zones de Barcelona més visitades i conegudes a nivell internacional. La marca Gaudí, tan vinculada a l’explotació del turisme de la capital catalana, ha fet d’aquest espai un entorn massificat per les nombroses visites (organitzades i per lliure) que rep diàriament. Per “humanitzar” el parc, l’Ajuntament de Barcelona ha decidit que a partir d’ara l’entrada sigui de pagament.

El compte Güell va morir el 1918 i els seus hereus van vendre el parc a l’Ajuntament de Barcelona perquè es convertís en un espai públic. Fa, doncs, gairebé 100 anys que el Parc Güell és una zona pel passeig i el gaudi dels barcelonins. El 1969 es va declarar monument històric de la ciutat i el 1984 va ser incorporat al Patrimoni de la Humanitat de la UNESCO. Aquesta distinció, sumada a la projecció internacional que Barcelona va viure a partir dels JJOO del 1992, el va convertir en un dels espais més visitats de la ciutat.

Aquest és el darrer capítol de la difícil convivència entre el turisme i els ciutadans de Barcelona. Si el boom turístic de la ciutat repercuteix negativament en els veïns i les veïnes de la ciutat és que alguna cosa va malament. Que es vulguin dosificar les visites al parc és una mesura raonable. Que es vulgui generar un ingrés extra per a les arques de la ciutat en uns moments de crisi és comprensible. Que es vulgui controlar l’aforament, també. Però que els barcelonins i els catalans es vegin privats d’un bé públic, d’un espai que es va decidir que fos PER A TOTS, és una autèntica vergonya. És cert que els veïns del voltant podran entrar-hi de franc i que la resta de la ciutat podrà aconseguir entrar sense pagar, però el sistema és extremadament complicat i lent. No hi havia cap alternativa més senzilla i que aposti realment per donar facilitats al ciutadà? Simplement mostrant el DNI es podria accedir de forma lliure al Parc Güell. Els residents a Barcelona han de poder seguir gaudint del seu espai. Però i la resta de catalans? Han de pagar el mateix que els turistes estrangers? Caldrà deixar clar aquest punt a la resta de la població.

Moltes ciutats europees ofereixen a la gent que hi viu la visita gratuïta dels seus espais més emblemàtics. Qui està empadronat a una ciutat l’ha de poder conèixer en profunditat i ha de poder gaudir dels seus serveis públics. No hem d’oblidar mai que són els veïns i les veïnes els que contribueixen dia a dia, amb el seu consum regular i els seus impostos anuals, al creixement econòmic, social i cultural de la ciutat. El turisme és una font d’ingressos molt important, no ho hem de negar, però què és més important, el turisme o els ciutadans? Cal que no ens equivoquem en les nostres prioritats. Si no es donen facilitats als barcelonins, si no es permet que es sentin partícips de la ciutat, els convertirem en uns turistes més i farem de la nostra ciutat un Parc Temàtic sense vida, una màquina de fer diners que s’omple a l’estiu i es buida durant la resta de l’any. Compte, que no estem tan lluny.

El cultiu: LA FLOR DE MAIG. Aquest cap de setmana es van organitzar un seguit d’actes per celebrar que fa un any es va recuperar l’Ateneu i conscienciar al Poblenou que l’amenaça d’un desallotjament segueix present. La mobilització i la implicació del barri és total i unànime. LA FLOR DE MAIG ÉS DEL BARRI I PEL BARRI!!!

flor

Fotografia: Albert Masias

El fangar: EDITORIAL CASTERMAN. Juntament amb la societat MOULINSART gestionen els drets d’explotació de Tintín, la cèlebre obra d’Hergé. El 2052 es compliran 70 anys de la mort de l’autor belga i, per evitar que entrin en domini públic, preparen una nova aventura que es publicaria un any abans (malgrat que el propi autor va declarar que no volia que es publiqués mai cap nova historia del seu personatge). Actuacions com aquesta tornen a posar en qüestió si la gestió dels drets de les obres estan ben regulades.

Casterman

Salut i creació!

PRODUCCIONS LA LLACUNA

Publicat dins de 00-Barcelona, 32-Octubre 2013 | Deixa un comentari

21-10-13

MARCANT EL CAMÍ

DSC_0129

 Aquest cap de setmana ha estat molt important pel Poblenou. Des del divendres fins el diumenge al vespre es van realizar nombrosos actes als nostres carrers. Per una banda es va celebrar el festival ESCENA POBLENOU, que un any més (i ja en van 12), va omplir el barri de propostes culturals: circ, teatre, dansa, dramatúrgia i, com a novetat, un concurs audiovisual. Per l’altra, FEM RAMBLA va tornar a reivindicar i a conscienciar als veïns i les veïnes de la importància de participar en la presa de decisions de l’Ajuntament i, sobretot, ens va recordar que l’espai públic és de tot aquell que l’útilitza, no dels que s’asseuen en un despatx. Les dues activitats es van desenvolupar en paral·lel i van ser un èxit rotund.

Esdeveniments com aquests són molt necessaris. Sempre ha estat important que la gent es pugui reunir al carrer i que se’l pugui fer seu, però aquesta realitat ha entrat en crisi d’uns anys ençà. Abans dels Jocs Olímpics el Poblenou, oblidat per les Administracions, s’havia d’organitzar des de la base per suplir la falta de recursos i de serveis oferts per les organitzacions públiques. El barri era la zona industrial i pocs es preocupaven pels veïns que vivien en els seus carrers. A partir de la remodelació olímpica i amb la creació del 22@, però, el Poblenou esdevé un nou centre de la ciutat, la seva població augmenta i, a més, canvia. Ja no és gent pobra, sinó que són gent amb diners, ubicats a un nou espai que ofereix recursos (econòmics) a la ciutat i, per tant, se’ls ha de dotar de serveis. Sembla que l’Administració només es fixa en tu si en pot treure un benefici econòmic, com si d’una empresa privada es tractés.

Els serveis que tenim ara ens fan la vida més fàcil i, en molts sentits, han contribuït a fer del Poblenou un espai molt més agradable per viure. Aquesta realitat no es pot negar. Però aquestes intervencions públiques venen acompanyades de limitacions en l’ús de l’espai públic. Cada vegada existeixen més normatives, més restriccions, més dificultats per fer vida al carrer i per decidir com vols que sigui el seu entorn. Creuen que amb serveis que han proporcionat poden comprar la docilitat de les persones? Creuen que els veïns i les veïnes reunciaran a allò que es seu? De qui és l’espai públic, de l’Ajuntament o de la gent que hi viu?

Ara, la crisi provoca una reducció d’aquests serveis que s’ofereixen des dels organismes públics. Les limitacions, però, no paren de créixer. Davant d’aquest fet, ens queixem. Ens queixem perquè decideixen per nosaltres, perquè si ells tracten l’esfera pública com un organisme privat, nosaltres també hem de tenir dret a tractar-los com una empresa i, per tant, exigir un tracte diferent pels seus clients. Ens queixem perquè ni donen ni deixen fer.

Davant d’aquesta situació, una vegada més la gent s’organitza i ofereix el que l’Administració no és capaç (o no vol) oferir. ESCENA POBLENOU compta amb recursos públics, sí, però ha sorgit i s’ha gestionat des de col·lectius de base. Aporta dinamisme al carrer i ofereix propostes alternatives de forma gratuïta o a preus molt reduïts. Contribueix, doncs, a l’oci i a la cultura del barri. Per la seva banda, FEM RAMBLA consciència i actua des de la base per fer-se sentir, guanyar força i defensar els nostres drets. Com aquests dos exemples, l’actualitat posa sobre la taula cada dia casos similars. Els moviments socials estan demostrant que quan s’organitza alguna cosa amb ganes i altruisme, perquè realment ens fa sentir bé i creiem que és just, sense ànim de lucre al darrere ni moviments estratègics pensant en els vots i càrrecs de futur, les coses surten molt millor. Aquest cap de setmana n’hem viscut un exemple clar al Poblenou. Aquest és l’exemple a seguir, pel barri i per la resta de la societat.

El cultiu: CONCURS MIL MIRADES. En la seva primera edició, el certamen de ciència-ficció ha generat interès i molta participació. Fins a 12 obres, creades en tan sols 24 hores, es van projectar diumenge al vespre a Can Felipa. Una fantàstica iniciativa que ha de seguir creixent i millorant en els propers anys. El curt amb el que vam participar el podeu veure a (http://www.youtube.com/watch?v=juT0MZTUr1s).

concurs

El fangar: NARCÍS SERRA. L’expresident de Catalunya Caixa (alcalde de Barcelona, ministre de Defensa i vicepresident del Govern espanyol), va declarar ahir pels sobresous de l’entitat bancària. Considerar que les xifres són raonables, proporcionals i per sota de la mitjana és, com a mínim, insensible i cínic. El 2010 va aprovar sous de fins a quatre milions d’euros l’any. Una vergonya.

serra

Salut i creació!

PRODUCCIONS LA LLACUNA

Publicat dins de 00-Poblenou, 32-Octubre 2013 | Deixa un comentari

14-10-13

SITGES 2013

sitges_film_festival_imatge1-e1365717166771

Com cada octubre, el terror i el gènere fantàstic es troben a Sitges, en el festival més important d’aquest gènere a l’Estat espanyol i un dels que ha assolit més renom a nivell internacional. El certamen arriba enguany a la seva 46a edició i, malgrat la crisi, segueix gaudint d’una salut de ferro. És, sense cap mena de dubte, un dels esdeveniments audiovisuals més importants del nostre país.

A poc a poc el Festival de Sitges ha crescut tot obrint-se a noves tendències que li han permès arribar, així, a un públic més divers. Es projecten molts curtmetratges, s’ofereix una secció entorn del cinema d’animació(Anima’t), el Sitges Family (amb projeccions per a totes les edats), les sessions matinals a preus reduïts o les Noves Visions (per a projectes més centrats en l’experimentació audiovisual). Precisament, una de les crítiques que moltes vegades es realitza al Festival és el fet de projectar-hi pel·lícules poc conegudes. Que els espectadors es comprin les entrades sense saber què van a veure és, per una banda, una situació molt positiva, que demostra fins a quin punt el festival ha aconseguit convertir-se en un ganxo i mobilitzar a la població perquè es desplaci fins al Garraf (tot i les corbes o els peatges), per veure cinema. Anar al Festival de Sitges és, per molts, un ritual, una obligació en relació al setè art i la indústria del país. Aquest esdeveniment s’ha convertit en un dels moments més importants de Catalunya i la població, amb la seva simple participació, vol aconseguir que el Festival segueixi existint. I és que el millor signe de vitalitat és, precisament, l’assistència de públic.

Per aconseguir arrossegar els que no es volen arriscar a  comprar una entrada “a cegues”, els que no volen descobrir, sinó assaborir un cinema consagrat, des de fa diversos anys es recuperen pel·lícules antigues d’èxit a la secció Sitges Clàssics. Una magnífica idea per seguir sumant adeptes i omplir les butaques de la ciutat. Però no tot és utilitzar films o directors de fama mundial com a ganxo pel públic. Precisament en el sentit contrari s’ha creat la secció Nova Autoria, una mostra de treballs realitzats a les diferents escoles de cinema de Catalunya. Una de les principals dificultats del sector audiovisual és poder entrar-hi, donar-se a conèixer i tenir una plataforma perquè es puguin veure les pròpies obres. En un món tan governat per la imatge, on tothom té accés a gravar (des d’un telèfon mòbil mateix) i a fer públic el resultat (amb plataformes com Youtube), destacar esdevé una tasca molt difícil, però imprescindible. Una plataforma tan consolidada com el Festival de Sitges ha de recolzar la feina que es fa casa nostra, ha de ser el pare que aixopluga i protegeix el fill, que l’ajuda a créixer, a formar-se i a obrir-se camí. En un món tan complex com l’audiovisual, i en un context de crisi com l’actual, que un dels principals esdeveniments cinematogràfics del país recolzi, defensi i doni visibilitat a la gent desconeguda de casa nostra és fonamental.

El Festival de Sitges va néixer, com tantes altres iniciatives, des de la base. Amb esforç, humilitat i dedicació altruista, va aconseguir arribar fins a la situació privilegiada actual. Molta gent hi dedica temps i recursos perquè cada principi d’octubre el certamen sigui una realitat. Al seu torn, moltes entitats públiques i privades hi col·laboren per poder finançar un esdeveniment com aquest. El Festival mou molts diners i il·lusions. Ara, més que mai, cal seguir apostant per iniciatives com aquesta, que des del seu origen popular, ajuda a ubicar el país, a donar-lo a conèixer i a mantenir viva la indústria audiovisual i l’amor pel cinema. Tots nosaltres, des de l’espectador fins a les grans institucions, hem de recolzar el nostre festival més important.

El cultiu: TERRY GILLIAM. L’ex-membre dels Monty Python va presentar ahir a Sitges el seu darrer treball, The Zero Theorem, una mirada crítica als mitjans de comunicació: “gràcies” a les noves tecnologies ens relacionem més o vivim més aïllats? Reflexions lúcides com les de Gilliam són necessàries pe entendre el món on vivim.

Terry_Gilliam

El fangar: TELEVISIÓ DE CATALUNYA. La setmana passada es va detenir un treballador de l’organisme públic perquè el juliol va filtrar, presumptament, sous de treballadors i indemnitzacions per acomiadaments davant l’imminent retallada dels mitjans de comunicació catalans. Aquests documents no haurien de ser filtrats, és cert, però no han de ser filtrats perquè ja haurien de ser públics. O no parlem de la televisió i ràdio de tots?

tv3

Salut i creació!

PRODUCCIONS LA LLACUNA

Publicat dins de 00-Audiovisual, 32-Octubre 2013 | Deixa un comentari

07-10-13

TELEVISIÓ PÚBLICA AMORAL

montero

La setmana passada es va viure una nova mostra del tipus de televisió que s’està realitzant avui en dia, dedicada a acumular audiència sense reflexionar sobre els continguts que s’estan emetent. En aquest cas, la presentadora del programa La Mañana de La 1, Mariló Montero, va comentar, en una connexió en directe, que el cadàver d’una nena morta a Santiago de Compostel·la s’hauria pogut moure perquè “encara estava tova després de ser assassinada”.

No és el primer comentari desafortunat de la periodista navarresa, acusada moltes vegades de no estar prou ben preparada o informada sobre els temes dels que està parlant. Anteriorment va sorprendre a l’audiència quan va pensar que l’ànima d’un assassí es podria transmetre a través dels seus òrgans o quan va celebrar unes agressions il·legals a un toro. El cas de la menor gallega, a més de ser una falta de tacte descomunal, ens porta a reflexionar sobre el tipus de periodisme i els continguts televisius que s’estan oferint avui en dia, tant aquí com a la resta del món.

Actualment es competeix per estar el més a prop de la notícia, però no per informar amb rigurositat i professionalitat, buscant les fonts més autoritzades, sinó que es tendeix a estar al costat de les persones anònimes, buscar la part sentimental de la informació i, al capdavall, no transmetre coneixement, sinó sentiments. Apel·lar a la part sentimental de les persones és el més fàcil; buscar, contrastar i aprofundir és molt més difícil, se n’ha de saber més i cal dedicar-hi més temps.

Ara no importa si es coneix el tema o no, és més important l’aparença física dels presentadors, que siguin uns maniquins amb un físic agradable davant la càmera. Tampoc hi podem dedicar temps per aprofundir en la notícia: investigar amb professionalitat implica dedicar més mitjans tècnics i humans i, per tant, s’encareix el producte final. Desplaçar un periodista al lloc dels fets a entrevistar persones del carrer durant un matí és una despesa molt inferior a dedicar una setmana a parlar amb experts i investigar sobre les causes i conseqüències del que ha passat.

Ens estem acostumant a aquest tipus de contingut, que es queda amb l’anècdota perquè és més immediat, fàcil i barat. L’espectador es torna menys exigent amb el propi contingut televisiu, i les empreses mediàtiques s’aprofiten d’aquest context i d’aquesta actitud dels espectadors per seguir oferint “carnassa” a les nostres pantalles i contribuint a fer que aquest espiral sigui cada vegada més pervers. No és qüestió de culpar només als mitjans i defugir responsabilitats com a consumidors, però està clar que els canals de televisió no afavoreixen uns continguts reflexius, seriosos i distants davant de la realitat que ens envolta.

Aquest fet era propi, fins ara, de les televisions privades, on l’espectacle és la seva principal oferta per captar audiència i, així, guanyar més diners. El més preocupant és que aquesta tendència s’està apropiant, també, de les televisions públiques. És el cas de la Mariló Montero, sí, però cada vegada tenim més programes públics que busquen el show gratuït, sense cap valor extra, o el “morbo” i la visceralitat per atrapar l’audiència.

L’entreteniment no és cap problema: el problema és que no hi hagi res al darrera, que no tinguem cap tipus de moral ni decència, que l’ésser humà es tracti com un objecte, sense respecte i que no es busqui fer pensar ni educar a l’espectador, enriquir-lo i fer-lo millor persona. Aquesta és la principal raó de la televisió pública. Podem debatre, després, quin és el contingut més adequat per formar, però la filosofia està ben clara. Si no compleix amb aquesta finalitat, la televisió pública actua com una privada. Quin sentit té, doncs, seguir finançant un model que no aporta cap benefici extra a l’espectador? Actuant d’aquesta manera la mateixa televisió pública està caminant cap a la seva desaparició.

El cultiu: ROSER CAPDEVEILA. La creadora de l’exitosa sèrie de dibuixos animats “Les tres bessones” veu com el Palau Robert li dedica ara una exposició, mostrant al públic un treball fins ara inèdit. Un merescut tribut a una de les dibuixants més creatives de més èxit al nostre país.

roser

El fangar: PROJECTE CASTOR. Les repetides vibracions a la zona de l’Ebre i l’opacitat de l’empresa i del Govern central posen de manifest una preocupant opacitat informativa i que aquesta infraestructura no ha complert amb els seguiments necessaris. Una vegada més, uns manen, els altres cobren i la majoria en pateix les conseqüències.

castor

Salut i creació!

PRODUCCIONS LA LLACUNA

Publicat dins de 00-Audiovisual, 32-Octubre 2013 | Deixa un comentari

30-9-13

ELS NOUS ENCANTS

encants 

Dimecres passat es va inaugurar el Nou Mercat dels Encants, la tradicional Fira de Bellcaire. Es tracta d’un dels mercats més antics d’Europa, ja que algunes referències situen el seu origen al segle XIV. La seva ubicació definitiva es va definir el 1928, en un espai a l’aire lliure al nord de la Plaça de les Glòries. Tres anys després, el 1931, alguns paradistes van crear els Encants Nous, unes galeries comercials situades ben aprop, entre els carrers València i Dos de Maig.

Durant els seus 85 anys d’existència, els Encants Vells s’han convertit en un referent de la ciutat, un espai on es pot trobar de tot, a baix preu i amb la possibilitat de negociar amb el propi venedor el preu i les condicions de la venta. Es va definir un estil de comerç propi, basat en la immediatesa, proximitat i una gran varietat en la seva oferta. Tota la ciutat (i la resta de Catalunya), sabia que als Encants hi podies trobar rareses, antiguitats o productes nous més barats, al marge de les grans distribuïdores i centres comercials.

Moltes de les grans ciutats tenen aquests espais de comerç alternatiu. A més de cumplir amb la seva funció principal (la compra-venda), també es converteixen en un icone, que atrau tan als propis veïns com als turistes que volen conèixer les relacions socials de la ciutat i com es viu al país que es visita. És el cas dels Zocos del món àrab o els “mercadillos” d’Europa (com El Rastro de Madrid, Portobello a Londres o Les Puces de Saint Ouen de París). És cert que en molts casos perden la seva essència per atraure més al turisme (inflen els preus, es massifica, s’ofereixen més souvenirs que productes d’utilitat…), però en general es troba la manera d’equilibrar l’oferta turística i la local.

Ara, doncs, s’han renovat els nostres Encants, en una zona on precisament el turisme viu un creixement desbordat, tot exercint així una pressió cada cop més gran cap a l’entorn. El Poblenou, amb el 22@ i el boom d’hotels que ha comportat, ha passat de ser una zona “oblidada” de Barcelona per convertir-se en un nou centre, oferint serveis pel turisme i venent de portes enfora aquesta imatge de modernitat que tan es vol associar a la “marca Barcelona”.

El canvi que s’ha plantejat als Encants no és només un canvi d’ubicació. S’ha contruït un nou edifici icònic, que ha costat més de 50 milions d’euros i que ha patit mancances i deficiències importants. Amb aquesta despesa econòmica i aquest nou edifici es mata l’essència del mercat al carrer, espontani i directe. Es corre el risc que els productes s’encareixin i que amb els nous serveis que l’entorn ofereix i amb els nous horaris es perdi l’encant i la senzillesa del mercat. En el fons, doncs, es corre el risc que la Fira de Bellcaire deixi de ser el que ha estat fins ara per convertir-se en un nou centre comercial, al servei del capitalisme, del negoci i del turisme. El servei per als veïns i l’alternativitat que el caracteritzava pot desaparèixer.

Barcelona, doncs, segueix creant nous icones i apostant per la postal com a forma de fer ciutat. L’alternativitat i la relació directa entre consumidor i comerciant no ven? No és atractiva? Perquè renunciem als nostres propis trets característics? No poden ser també un reclam? Ens hem de vendre la nostra pròpia identitat com a cultura i com a ciutat per oferir un producte sense personalitat?

Desitgem tota la sort i èxit als Nous Encants. No ens agrada, però, el model i les prioritats de l’Ajuntament (aplicades des de fa 20 anys), que s’esforça en legislar per homogeneïtzar la ciutat, que busca evitar les diferències per afavorir el turisme i la iniciativa privada. Si els Encants es converteixen en un lloc “fashion” i “cool”, perdrem alguna cosa més que un simple mercat.

El cultiu: LA MAREA VERDA. Les movilitzacions d’ahir al vespre en contra de la reforma a les aules propasada pel Govern Bauzá a les illes, demostra un enorme comprimís per part de la comunitat educativa i la societat balear en general. Una vegada més, el PP ataca a la llengua i la cultura catalanes, però la població s’ha plantat. Un avís per a Wert i un exemple de democràcia per a tots. Es farà els sord la classe política davant d’un clam tan unànim?

marea verda

El cultiu: FEM RAMBLA. El Poblenou segueix actuant per tenir veu i vot en el procés de renovació de la Rambla, un cas que amaga un rerefons més ampli. El Poblenou (i la societat en general) vol participar en la presa de decisions d’allò que l’afecta directament. Això és democràcia. Volem decidir quin barri volem, que no ens ho imposin els dirigents.

fem rambla

Salut i creació!

PRODUCCIONS LA LLACUNA

Publicat dins de 00-Poblenou, 31-Setembre 2013 | Deixa un comentari

23-9-13

LES FESTES DE LA MERCÈ

mercè

Com marca la tradició, Barcelona viurà demà la festivitat en honor de la seva copatrona, la verge de la Mercè. Els actes organitzats per la Festa Major de la ciutat es prolongaran fins el proper diumenge, encara que el gruix de les activitats més importants ja s’han viscut (sense incidències) durant aquest passat cap de setmana.

Oferir esdeveniments per a tots els gustos és sempre complicat. L’Ajuntament intenta combinar l’oci diürn, més familiar i tradicional, amb el nocturn, més juvenil i amb estils ben diversos. S’intenta que cada espai de concerts tingui una personalitat pròpia, que cada sector social pugui trobar el seu escenari, quelcom que és d’agrair. A més, TMB reforça el servei de transport públic, prioritari quan cal combinar alcohol i mobilitat. Llàstima del preu dels bitllets, però, perverteixi el concepte “públic”.

Barcelona s’esforça per combinar tradició amb festa, cultura majoritària i estils minoritaris, oci per a residents amb oferta lúdica per al turisme. En el fons, les Festes de la Mercè també són un gran aparador perquè gent de fora conegui els nostres costums més importants. El principal problema, però, és l’aglomeració social: tant els actes que es realitzen durant el dia com els que es celebren durant la nit estan molt massificats. Evidentment, aquest fet té una lectura positiva: demostra les ganes que té la gent de participar en aquests esdeveniments i de sertir-se que forma part de Barcelona. Ara bé, poder disfrutar plenament dels actes, tenir accés a les barres per poder prendre alguna cosa o equilibrar el volum de veïns-veïnes i turisme és el que segueix sent el principal cavall de batalla de les Festes de la Mercè.

Precisament aquesta delicadesa i atenció que la ciutat ofereix vers els seus ciutadans és el que potser es troba a faltar durant la resta de l’any. Es respecten els actes i les tradicions més antigues perquè els més arrelats a la ciutat puguin veure allò que els fa identificar-se amb aquesta terra; a la vegada, precisament a través d’aquestes activitats el món sencer ens pot conéixer, el visitant apren què és allò que ens fa únic i diferents (el nostre passat, els nostres trets identificatius que segueixen ben vius en el present). Cal preservar aquestes identitats, els elements històrics que ens permeten reconèixe’ns com a ciutat, com a veïns i veïnes i marcar perfil propi de cara a la resta del món. Si ho fem amb la Mercè és perquè sabem que això és important. Perquè no ho podem fer també durant la resta de l’any?

El cultiu: JIM PARSONS. L’actor nord-americà ha guanyat l’Emmy a millor interpretació masculina en una sèrie d’humor, Big Band Theory. Un èxit merescut, una interpretació fantàstica i un reconeixement a una sèrie que ha revitalitzat de forma inqüestionable les sit-com juvenils.

Jim-parsons1

El fangar: FERNANDO ALONSO. A principis de Setembre es va anunciar als quatre vents que el corredor de F-1 comprava els drets de l’equip ciclista Euskaltel-Euskadi impedint així la seva desaparició. Van ploure els apludiments. Tres setmanes després es decobreix que el contracte no estava tancat, que no s’ha arribat a un acord i que finalment, l’equip basc, un històric d’aquest esport, deixa de còrrer. Una trista notícia.

Fernando Alonso in Singapore

Salut i creació!

PRODUCCIONS LA LLACUNA

Publicat dins de 00-Barcelona, 31-Setembre 2013 | Deixa un comentari

16-9-13

MÉS FESTA MAJOR! 

DSC_0016

Malgrat que la pluja ha volgut fer la guitza en alguns moments, la majoria dels actes principals de la Festa Major del Poblenou 2013 s’han pogut realitzar amb normalitat. Malgrat la difícil situació econòmica, han estat deu dies plens d’activitats i de gent al carrer. Potser s’ha hagut de fer el mateix amb menys recursos, però la il·lusió i les ganes dels veïns i les veïnes que organitzen o participen en els actes, segueix intacta. El Poblenou ha demostrat, una vegada més, que és un barri amb una personalitat molt forta i que la gent té ganes de mantenir vives les tradicions i les relacions socials.

Ara sí, l’estiu acaba. Qui té feina recupera els seus horaris, els més petits tornen ja a l’escola i els carrers veuran com es desmonten els escenaris i decorats. La rutina es vol apoderar, una vegada més, del nostre dia a dia. És responsabilitat de cadascú de nostres, doncs, impedir que la monotonia ens faci sentir malament, que ens generi aquesta “depressió post-vacances”.

No es pot viure sempre de festa major, però hem d’aconseguir que aquesta setmana de disbauixa sigui encara més festiva i que la nostra rutina trobi les vàlvules d’escapament necessàries per passar-ho bé. No utilitzarem el tòpic “que cada dia sigui una festa”, però sí que hem de mirar el futur amb optimisme i disfrutar al màxim dels moments del present. Tancar-se a casa per plorar les penes és el pitjor que es pot fer.

L’esperit de Festa Major, doncs, ens ha d’acompanyar durant l’any, per riure, per tenir ganes de fer activitats, per participar i per prendre consciència com a ciutadà i com a col·lectiu. Per altra banda, però, hem d’aconseguir que la Festa Major tingui un punt encara més festiu, amb uns horaris i una regulació més relaxada, perquè només és una setmana a l’any i, en moments de crisi, és més important que mai garantir el dret a l’oci, a oblidar el nagativisme general, a relacionar-se i, sobretot, a fer-ho al marge de les grans empreses privades. La presència policial (que no ha arribat en cap moment a actuar), potser ha estat excessiva. Sí, imaginem que es volia imposar utilitzant tan sols  el nombre com a intimidació, evitant les càrregues, però el volum ha estat desproporcionat i els horaris (encara que s’ha deixat una mica de màniga ample), haurien de ser més amplis.

La Festa Major, doncs, acaba, però hem d’aconseguir que la propera sigui encara més festiva i que el seu esperit se’ns contagiï en el nostre dia a dia. Moltes vegades els dirigents es busquen solucions faraòniques per garantir el nostre dret a l’oci, ignorant que potser el que ens omple més està ben aprop i és molt més barat. Ja és ben cert, que en el pot petit hi ha la bona confitura.

El cultiu: ÀFRICA RAGEL. El seu pregó de Festa Major va ser un text fet des del sentiment d’algú que viu i sent el barri, fugint dels tòpics generalistes i dient les coses tal com són, amb un llenguatge planer i directe. Els personatges mediàtics arrosseguen molt de públic, però els veïns i les veïnes transmeten com ningú el seu amor pel lloc on viuen.

africa

El fangar: JUAN CARLOS RODRÍGUEZ IBARRA. L’ex-president d’Extremadura ha comparat l’independentisme amb el nazisme i el feixesme. Es pot estar a favor o en contra del procés secessionista, però cal denunciar i condemnar les calúmnies com aquesta, especialment si vénen de part d’un ex-alt càrrec públic. JA N’HI HA PROU DE BANALITZAR EL PASSAT, MENTIR I CRIMINALITZAR!

ibarra

Salut i creació!

PRODUCCIONS LA LLACUNA

Publicat dins de 00-Poblenou, 31-Setembre 2013 | Deixa un comentari

9-9-13

EL CASAL DE JOVES

Can_Ricart_frontal

En una setmana marcada per les manifestacions, al Poblenou també en tindrem una d’important. Demà dimarts, a les 18:00, n’hi ha una convocada a la Rodona del Casino per reinvincar un equipament fonamental, inexistent a hores d’ara al barri i reclamat des de fa molt de temps: el CASAL DE JOVES. L’agrupament escolta Rakxa, els 9 Gats del Taulat, l’esplai Movi, la Toma i Arran-Poblenou han impulsat aquest acte. Però per què és important aquest casal?

Diuen que els joves són el futur de la societat, que d’ells dependrà la gestió del país i les seves empreses en els propers anys. Aquesta realitat és ben certa, però els joves no som només el futur, sinó que també som el present. Un Casal de Joves garanteix la possibilitat de poder-se reunir, parlar i crear activitats dels àmbits més diversos. Com més aprop tenim aquestes opcions d’oci, més fàcil és que la gent s’hi engresqui, participi i acumuli nous coneixements. La distància o la manca de recursos desanimen molta gent a sumar-se a aquestes opcions de lleure. El Casal de Joves, doncs, a d’estar al Poblenou, aprop de nosaltres, perquè hi puguem participar, fer-ne difusió i enreiquir-nos mútuament compartint els nostres propis coneixements. L’opció d’ubicar aquest equipament a Can Ricart seria una magnífica notícia: es solucionaria aquest dèficit històric al Poblenou i, a més, es donaria un ús pel barri a un espai que durant tant de temps ha format part del nostre paisatge i que, a més, s’ha convertit en un autèntic símbol pel veïnat.

No tenir un Casal de Joves limita les possibilitats d’oci, formació i enriquiment personal. Els joves no desenvoluparan els sentiments de solidaritat, participació, esforç, altruisme, dinamització… Haurem de refugiar-nos a casa, perdent el temps navegant (a la deriva) per Internet o jugant a videojocs buits de valors. Limitarem les opcions d’oci a les activitats que només obliguen a gastar diners: veurem com la nostra tradició associativa, cooperativista i de participació amb la nostra realitat més immediata, desapareixerà en favor de les opcions capitalistes: els grans centres comercials anglosaxons, freds, multinacionals i massius, seran la nostra única alternativa de lleure.

Aquesta descripció del nostre futur és, certament, molt simplista. Però compte! En uns moments on la formació personal està en perill perquè la realitat econòmica obliga a limitar les nostres despeses, oferir a la societat un equipament com el del Casal de Joves és més important de mai. Nosaltres mateixos podem suplir les mancances que els altres ens han generat, però l’Ajuntament ha de realitzar el primer impuls d’acceptar i tirar endavant la proposta; després, els propis ciutadans ja el gestionarem i l’omplirem de continguts. Aquest Casal pot ser una eina fantàstica per aprendre coneixements i valors a un preu assequible. La seva construcció ha de ser una prioritat de l’Administració per pal·liar així els mals que la seva gestió està provocant a la societat.

L’absència de l’equipament i la despreocupació per part dels organismes públics davant d’aquesta realitat fomenta una societat conformista, passiva i submissa. No ho podem permetre. Uns joves alienats avui condemnen la nostra societat futura. En l’educació i l’oci dels joves ens hi juguem molt més del que ens pensem.

TOT EL NOSTRE SUPORT AL CASAL DE JOVES DE CAN RICART!!!

El cultiu: ASSEMBLEA NACIONAL CATALANA. Després de l’èxit de la manifestació de l’11-S de l’any passat, l’impuls i el treball que han realitzat per poder tirar endavant la Via Catalana és d’elogi. Una feina brutal per reclamar, en primer terme, una qüestió ben elemental: que la ciutadania pugui ser sobirana.

assemblea

El fangar: ANA BOTELLA. L’alcaldessa de Madrid representa millor que ningú el fracàs de la candidatura pels JJOO del 2020. La imatge de la dirigent, amb un anglès d’un nivell ridícul, ofereix molt poca credibilitat de la classe política espanyola. Si es volia així recuperar la confiança en l’Estat, el que s’ha aconseguit és enfonsar-la una mica més. Una errada darrera l’altra.

botella

Salut i creació!

PRODUCCIONS LA LLACUNA

Publicat dins de 00-Poblenou, 31-Setembre 2013 | Deixa un comentari