TURISME A BARCELONA
Els Jocs Olímpics de Barcelona’92 van donar a conèixer la capital catalana al món. A partir d’aquell moment, la nostra ciutat passava a convertir-se en un dels principals destins turístics d’Europa. Era un moment de creixement i de grans expectatives. Per donar resposta a la gran demanada creada es va inventar el Fòrum de les Cultures el 2004. Aquest “gran esdeveniment” no pretenia ni situar Barcelona al món ni dotar de majors serveis a la ciutat; el Fòrum era, simplement, una excusa per reurbanitzar el que no es va poder fer pels Jocs Olímpics; es van transformar el Besós i la Mina, tot seguint la mateixa lògica del tabula rasa aplicada a l’Avinguda d’Icària per crear la Vil·la Olímpica. I així van néixer els grans hotels i les empreses d’última tecnologia, per crear les sinèrgies necessàries per fer de Barcelona una ciutat rica i moderna, líder del segle XXI. Era el pla 22@, al Poblenou, que hauria de tenir repercussions per a tota la ciutat i per a tota la ciutadania amagada sota el bonic i fashon eslògan de la “Marca Barcelona”.
El Poblenou i moltes entitats (del barri i d’altres zones), ja vam criticar en aquell moment la perillosa espiral que s’estava generant. Amb el Fòrum es buscava una inversió especulativa per aprofitar la dinàmica positiva iniciada el 1992 i generar grans beneficis amb les noves empreses multinacionals (que mouen mils de milions) i atraure el turisme. Empreses i visitants havia d’aportar diners fàcils i ràpids.
La crisi econòmica, però, va frenar el nombre d’empreses que s’havien d’instal·lar al Poblenou. El 22@ ha generat nombrosos edificis buits i solars que encara estan per edificar. No s’ha aconseguit l’èxit esperat, i s’ha generat un contrast entre el luxe dels nous hotels i la misèria dels ciutadans (nouvinguts i residents aquí des de fa anys), que encara ara és difícil de pair per a la ciutat i pels veïns i veïnes del barri. És el que alguns cataloguen com la GENTRIFICACIÓ del Poblenou; un espai de classe baixa es transforma de forma radical per a persones de classe alta, fins al punt que els antics residents es veuen desplaçats del seu propi entorn de manera física o psicològica.
Per altra banda, el turisme no ha aportant només aspectes positius. Analitzem què s’ha venut als visitants i les seves repercussions:
– Arquitectura única al món: Gaudí. Els seus edificis (que en el seu moment van estar a punt d’enderrocar-se, per considerar-se de mal gust), són visitats per milions de persones. Gairebé es pot dir que perden la seva funció original (inclosa la Sagrada Família), per convertir-se en una caricatura, un cartró ploma (molt original, això sí), on fer-se una foto o vendre com a postal.
– Un paisatge singular: Montserrat. Una serralada emblemàtica, curiosa, excursió gairebé obligatòria per a un turista. De nou, la seva funció espiritual o de parc natural es veuen subordinades al parc temàtic del turisme, amb nombrosos autocars aparcats diàriament a les seves esplanades.
– Preus barats: La Rambla. La sangria segueix sent el que el turisme coneix i ve a buscar. Els toros ja s’han prohibit a la ciutat (cosa que molts estrangers encara desconeixen), però la “tapa i la cervesa/sangria” segueix sent una opció que aporta molts diners als locals de restauració. Així, el passeig més conegut de la ciutat és, de nou, un parc temàtic, irreal, amb uns preus desorbitats. Això fa que el turista busqui altres opcions més barates en els carrers del voltant (Ciutat Vella i Raval), però buscant aquesta mateixa oferta “made in Spain”, que ens caricaturitza i s’homogeneïtza arreu de la ciutat cada vegada més perquè no es sap vendre res més al visitant.
– Un barri bohemi: Gràcia. Si París té el seu (Montmartre), nosaltres en venem un, generant (de nou), un procés de “gentrificació”. Els veïns del barri s’han vist desplaçats, no són el centre d’interès de l’Ajuntament, i es senten envaïts per un exèrcit de turistes que alça el preu dels productes de forma desorbitada i fa perdre l’encant que aquest barri tenia. La massificació de la seva Festa Major, durant l’agost, n’és un clar exemple.
– Sol i platja: la Barceloneta. El barri pescador ha vist com les renovades platges són un dels principals reclams. Els carrers s’omplen de turistes que, de nou, inflen els preus de manera que les classes populars, que sempre han viscut en aquests carrers, ja no poden anar als tradicionals restaurants, per exemple, perquè s’han convertit en espais turístics d’alt nivell. De nou, un altre espai gentrificat.
Però és que a més a més, a la Barceloneta (i en menor grau també a Ciutat Vella), s’ha produït un fenomen particular, el que ha motivat les queixes d’aquest estiu: els apartaments turístics. Veient que els hotels són un negoci molt lucratiu, molts propietaris s’han llençat a llogar els seus pisos durant l’estiu: més barat que un hotel, a prop del mar i amb cuina. Una oferta que genera grans beneficis al propietari (fins a 4.000 euros al mes) i una oportunitat molt temptadora per la gent amb menys recursos econòmics, especialment els joves (que són els que també busquen la festa nocturna que la pròpia “marca Barcelona” ha venut com a reclam). Ni l’Ajuntament ho ha frenat (tot valgui per guanyar diners amb el turisme) ni els propietaris han rebutjar aquesta oportunitat de fer diners de forma ràpida i fàcil.
Durant 10 anys s’ha estat generant aquest caldo de cultiu que ara ha esclatat. La major part dels veïns i les veïnes de la Barceloneta, Ciutat Vella, Gràcia i Poblenou no fan negoci; només paguen les conseqüències d’aquesta desmesura sense rebre res a canvi. Veuen com passa una riuada de gent que sempre busca el mateix, que no s’interessa per res més que el que apareix als tríptics i que, a més, poden arribar a fer la vida impossible a qui viu al seu costat. Feia temps que es veia a venir i ara ha esclatat.
L’Ajuntament no té un problema. No ha de solucionar, només, el cas dels pisos turístics il·legals. Té un problema més gran: la pròpia “marca Barcelona”. S’ha generat una imatge i un camí que converteix la ciutat en un parc temàtic pels turistes, on els últims són els ciutadans que viuen i contribueixen amb els seus impostos a aquest desgavell. Cornut i paga el beure.
El turisme no és el problema; és un sector fonamental que hi ha de ser i que genera grans beneficis. Però hem de controlar-lo, no portar a més gent de la que realment estem preparats per acollir. Cal controlar els apartaments il·legals, sí, però també el nombre de places hoteleres. I sobretot, diversificar el reclam, lluitar contra la homogeneïtzació, el remat d’ovelles en què convertim els turistes. Perquè no potenciem altres rutes, com el nostre passat industrial? Es tracta d’un sector que atrau a molta gent i que aporta un visitant de qualitat. Així en comptes de seguir optant per eliminar tots els edificis vells (els que no són de Gaudí, és clar!), els donem una segona oportunitat, tot respectant el nostre passat i les fisonomies tradicionals dels barris amb història. Al capdavall, és la pròpia història de la ciutat, que ens estem carregant a canvi de diners fàcils i immediats. Sense saber-ho (o sense voler-ho veure), Barcelona s’ha venut l’ànima al Diable i ara en paga les conseqüències. La Barceloneta ha explotat i ha fet caure la vena dels ulls a més d’un. Però l’Ajuntament no ho ha de solucionar amb un pedaç; cal una revisió estructural d’aquest model turístic, i la revisió s’ha de fer ja.
Salut i creació!
PRODUCCIONS LA LLACUNA
EDITORIAL 