2-12-13

PANTALLA NEGRA

Les imatges que mostraven en directe el tancament de Canal 9 el passat divendres al matí han estat impactants. Els treballadors van utilitzar el ressò que ofereix un mitjà de comunicació per mostrar a la societat la seva situació i conscienciar a la població sobre el que significa perdre un canal de televisió i ràdio públiques. Canal 9 ha modificat de forma radical la seva programació durant les darreres setmanes. És ben trist, però s’ha hagut d’esperar a la decisió de posar punt i final a una trajectòria de 24 anys perquè els seus continguts siguin interessants i sincers. Durant molt anys han actuat de servidors del poder; ara, la desesperació els ha fet morir matant i han intentat que el poder polític s’enfonsi amb la resta del vaixell. Potser ha estat massa tard. El fracàs de RTVV es pot resumir en els següents tres punts:

1.- L’audiència. La mitjana de públic que veia Canal 9 no arribava al 4% de share. Perquè ens fem una idea, el darrer EGM (l’estudi sobre les dades d’audiència), atorga a TVC un 16% de share durant l’últim trimestre (sumant els 4 canals de la Corporació). La gent sap valorar la qualitat; si la televisió pública valenciana registrava aquests mals resultats era per un motiu ben clar: Canal 9 oferia una mala programació, manipulada i controlada per la Generalitat (governada des del 1995 pel PP). Casos com el silenci davant de l’accident del metro de València o les investigacions entorn del cas Gürtel, per exemple, han desprestigiat el mitjà com a un referent d’imparcialitat i seriositat. A més, no hem d’oblidar que va ser precisament aquí on va gestar-se el caldo de cultiu per a l’actual programació sensacionalista rosa, amb programes com Tómbola (1997-2004). Ara, aquest model basat en el muntatge, l’insult i el safareig comença a entrar en decadència.

2.- Els treballadors. Ens centrem en les dades que fan referència només a la televisió, ja que en tots els casos els canals formen part d’una corporació multimèdia més gran, que aglutina, també, els treballadors de les ràdios públiques. Pel que fa al Canal 9, la seva plantilla superava els 1.700 professionals, en un territori on hi viuen uns 5 milions d’habitants. A tot l’Estat, amb una població de 47 milions de persones, TVE dóna servei amb una plantilla de 6.500 treballadors; TV3, per la seva part, compta amb uns 1.500 professionals en nòmina per a una població de 7 milions de persones. Si apliquéssim la mateixa proporció que a València, doncs, TVE hauria de comptar amb 16.000 treballadors i TV3 amb prop de 2.500. Canal 9 (com en part TV3), estava sobredimensionada: més treballadors no proporcionaven més qualitat. El més greu, però, és que gairebé el 50% de la plantilla de Canal 9 no havia superat cap tipus d’oposició per aconseguir el seu lloc de treball. Així doncs, ens trobàvem amb una plantilla desmesurada, poc preparada i dòcil, ja que si el Govern dóna llocs de treball “a dit” s’assegura que “els seus” assalariats no aixecaran la veu contra el Govern.  Aquells que ho han gosat fer han estat acomiadats o traslladats a programes i franges horàries de poca importància.

3.- La gestió econòmica. Canal 9 acumula prop de 1.500 milions de deute. Com pot ser que una entitat pública pugui arribar a aquestes xifres? És evident que hi ha hagut una falta de control absolut. Els contractes dels dirigents, les compres de drets (a empreses “amigues” del PP) i les desviacions de diners poc clares (hi ha diversos alts càrrecs de Canal 9 immersos en la trama Gürtel), han estat escandalosos. No es poden tolerar aquestes xifres: en el cas de TVE s’arriba als 7.500 milions de dèficil, mentre que TV3 es situa al voltant dels mil milions. Les seves bones xifres d’audiència, però, ajuden a maquillar la dramàtica situació.

Gairebé totes les televisions públiques del nostre Estat han passat (o estan passant) per episodis foscos, de manipulació i de mala gestió. Aquest fet, però, no ens fa deixar de defensar la importància dels mitjans públics. Si limitem l’oferta audiovisual als poders privats ens sotmetrem a la dictadura de l’audiència i als criteris empresarials. Cal exigir a tots els mitjans imparcialitat i rigorositat, però en el cas de les empreses públiques de comunicació, amb més raó. Ells es deuen a la societat, a la seva funció de servei públic. Han d’explicar allò que potser no és atractiu per a la publicitat (que aporta diners amb els seus spots), però que és fonamental per a la maduresa i l’enriquiment de la societat; han d’explicar allò que ens ajuda a entendre el nostre món, des del propi territori i amb la pròpia llengua. Ara el País Valencià s’han quedat sense cap televisió feta a casa, pels valencians i en català. L’exemple de Canal 9 posa de manifest, una vegada més, la poca cultura democràtica dels sectors dirigents d’aquest Estat. És per això que diem que amb la desaparició d’un canal públic (o amb la perversió de la seva essència) la societat es veu més empobrida i la democràcia més deblitada.

El cultiu: MINIPUT 2013. Un any més (i ja en van 19), el CCCB ha acollit aquesta mostra de televisió de qualitat, projectant exemples de noves tendències arriscades, que intenten innovar en la comunicació televisiva. Una altra televisió és possible, i trobades com aquesta, any rere any més consolidada, ho posen de manifest.

El fangar: ALBERTO FABRA. No només pel tancament de Canal 9, sinó per la connivència i permissivitat cap a la resta del seu partit, que ha estafat als valencians i ha tingut alguna cosa més que tics dictatorials i mafiosos. El culpable és aquell que fa un crim, però també qui calla i deixa fer.

Salut i creació!

PRODUCIONS LA LLACUNA