4-11-13

JOCS OLÍMPICS D’HIVERN

barcelona-2022

Quan es va fer públic que Barcelona es plantejava organitzar uns Jocs Olímpics d’Hivern la notícia va aixecar estudpor, sorpresa i desconfiança. Tal com està la situació climàtica al Pirineu i l’economia en general al país, es podria fer front a un projecte d’aquesta envergadura o es faria el ridícul? Després de diversos mesos de negociacions, estudis i informacions diverses, sembla que les olimpíades Barcelona-Pirineus 2022 s’aturen i es deixen per a més endavant, potser de cara  la següent cita, el 2026. Sembla que la decisió és la més sensata, després de la polèmica i poc consens que ha aixecat el projecte. En aquest sentit, doncs, cal felicitar a l’Ajuntament per posar frè a una bola que, si s’hagués deixat girar més, hagués provocat nombroses pèrdues econòmiques i morals a la capital, a la muntanya i al país en general. Tal com va declarar el mateix alcalde Trias, “hem d’evitar per el ridícul”. Estem plenament d’acord. Però el projecte en si tenia algun tipus de viabilitat?

Una vegada més es plantejava l’opció de realitzar un creixement espectacular a partir d’un gran esdeveniment, tal com va passar amb Jocs Olímpics d’Estiu del 1992 i com es va intentar (fracassant), amb l’invent del Fòrum de les Cultures el 2004. Ara, doncs, es pretenia seguir amb aquesta filosofia per seguir desenvolupant la ciutat i el país. Una vegada més, doncs, el negoci prenia el paper protagonista. Per a la ciutat, el projecte significava posar al dia algunes instal·lacions i reurbanitzar una altra zona fabril, la Zona Franca, tal com va passar al Poblenou pels Jocs del 1992. Per la seva banda, a les poblacions del Pirineu (o més ben dit,  pels alcaldes, empreses i negocis en general de la zona), era una oportunitat d’or de fer negoci: es millorava la comunicació, s’urbanitzaven més les poblacions que hi participaven i es potenciava el nom dels Pirineus, tot buscant atreure més turisme que permetria seguir augmentant la facturació econòmica de l’entorn. En general, doncs, es volia apostar més augmentar el turisme, intentant crear sinèrgies que aprofitessin el ganxo de la gran ciutat de Barcelona amb les opcions lúdiques que pot oferir l’alta muntanya. El tipus de visitants que poden aprofitar la combinació de platja i muntanya és d’un alt poder adquisitiu, això ho saben molt bé els responsables que hi havia al redere de la inicitiva. Tots aquests canvis, aquesta nova injecció econòmica que es bucava amb el turisme, però, quin preu tenia? Quin era l’impacte per a l’entorn natural que es volia explotar amb finalitats econòmiques?

Millorar la comunicació i l’oferta residencial pot ser positiu (econòmicament), però també molt negatiu (a nivell paisatgístic, social i cultural). A més, com es vol repartir la reiquesa generada? Al Poblenou ens prometien que es generarien gran ofertes laborals i possibilitats de negoci aprofitant el pla 22@, amb la instal·lació de noves empreses i serveis al barri. El resultat, però, ha estat que els turistes i els nous homes de negocis, amb el seu alt poder adquisitiu, han augmentat el preu dels productes, fent que l’oci o l’alimentació es dispari i que molts dels veïns ja no puguin consumir a les botigues de tota la vida. És això el que volem pel nostre Pirineu?

Les muntanyes catalanes són un entorn fabulós, d’una màgina, una bellesa i un encant difícil de definir en paraules. Però hem de ser realisties: és un entorn d’una escala relativament petita. No tenim la grandesa (en termes de kilòmetres quadrats o en l’alçada dels cim) que poden tenir els Alps o la regió caucàsica, per exemple. Catalunya té la gran sort de diposar de platja i muntanya separats per poca distància. Però ni som el Carib ni el Nord d’Europa. El Pirineu ha de ser humà, perquè les seves dimensions són humanes. Es poden fer competicions de primer nivell, com ja s’han realitzat i amb un èxit absolut. Organitzar uns Jocs Olímpics, però, potser és excessiu. Celebrem que finalment s’hagi imposat la raó i la sensatesa, però exigim que no sigui només un fet puntual, lligat a un context econòmic inestable, sinó que aquesta filosofia sigui la dominant. Hem de tenir molt clar, tant els polítics com els empresaris i els ciutadans, que hem de posar l’accent en nosaltres, en la gent que viu en aquest país, i que ens hem d’esforçar a mantenir l’essència del nostre paisatge i la nostra tradició. Si només mirem de fer diners, sense importar-nos què estem sacrificant, no “ens situarem en el mapa”, sinó que ens acabarem desdibuixant.

El cultiu: BLOC DE SALT. A la població del gironès es va ocupar un edifici que estava buit des de feia tres anys, malgrat estar totes les obres finalitzades. Ara hi viuen 14 famílies que han posa de manifest, una vegada més, l’absurditat del negoci i l’especulació immobiliària tolerada des de les diverses administracions. El Tribunal Europeau dels Drets Humans ha de decidir aquesta setmana sobre la seva situació. La seva lluita pot ser un precedent clau per aconseguir que es cumpleixi el dret a l’habitatge digne.

salt

El fangar: MANEL PRAT. El director general dels Mossos d’Esquadra, el seu dirigent polític, ja acumula massa conflictes durant la seva gestió. Després del “cas Quintana”, ara la polèmica gira a l’entorn d’un empresari mort durant una actuació policial. Un càrrec públic no pot encadenar tantes males actuacions, i menys en un sector tan sensible com el del cos policial. Cal forçar la seva dimissió.

prat

Salut i creació!

PRODUCCIONS LA LLACUNA

Advertisements
Aquesta entrada ha esta publicada en 00-Barcelona, 33-Novembre 2013. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s