07-10-13

TELEVISIÓ PÚBLICA AMORAL

montero

La setmana passada es va viure una nova mostra del tipus de televisió que s’està realitzant avui en dia, dedicada a acumular audiència sense reflexionar sobre els continguts que s’estan emetent. En aquest cas, la presentadora del programa La Mañana de La 1, Mariló Montero, va comentar, en una connexió en directe, que el cadàver d’una nena morta a Santiago de Compostel·la s’hauria pogut moure perquè “encara estava tova després de ser assassinada”.

No és el primer comentari desafortunat de la periodista navarresa, acusada moltes vegades de no estar prou ben preparada o informada sobre els temes dels que està parlant. Anteriorment va sorprendre a l’audiència quan va pensar que l’ànima d’un assassí es podria transmetre a través dels seus òrgans o quan va celebrar unes agressions il·legals a un toro. El cas de la menor gallega, a més de ser una falta de tacte descomunal, ens porta a reflexionar sobre el tipus de periodisme i els continguts televisius que s’estan oferint avui en dia, tant aquí com a la resta del món.

Actualment es competeix per estar el més a prop de la notícia, però no per informar amb rigurositat i professionalitat, buscant les fonts més autoritzades, sinó que es tendeix a estar al costat de les persones anònimes, buscar la part sentimental de la informació i, al capdavall, no transmetre coneixement, sinó sentiments. Apel·lar a la part sentimental de les persones és el més fàcil; buscar, contrastar i aprofundir és molt més difícil, se n’ha de saber més i cal dedicar-hi més temps.

Ara no importa si es coneix el tema o no, és més important l’aparença física dels presentadors, que siguin uns maniquins amb un físic agradable davant la càmera. Tampoc hi podem dedicar temps per aprofundir en la notícia: investigar amb professionalitat implica dedicar més mitjans tècnics i humans i, per tant, s’encareix el producte final. Desplaçar un periodista al lloc dels fets a entrevistar persones del carrer durant un matí és una despesa molt inferior a dedicar una setmana a parlar amb experts i investigar sobre les causes i conseqüències del que ha passat.

Ens estem acostumant a aquest tipus de contingut, que es queda amb l’anècdota perquè és més immediat, fàcil i barat. L’espectador es torna menys exigent amb el propi contingut televisiu, i les empreses mediàtiques s’aprofiten d’aquest context i d’aquesta actitud dels espectadors per seguir oferint “carnassa” a les nostres pantalles i contribuint a fer que aquest espiral sigui cada vegada més pervers. No és qüestió de culpar només als mitjans i defugir responsabilitats com a consumidors, però està clar que els canals de televisió no afavoreixen uns continguts reflexius, seriosos i distants davant de la realitat que ens envolta.

Aquest fet era propi, fins ara, de les televisions privades, on l’espectacle és la seva principal oferta per captar audiència i, així, guanyar més diners. El més preocupant és que aquesta tendència s’està apropiant, també, de les televisions públiques. És el cas de la Mariló Montero, sí, però cada vegada tenim més programes públics que busquen el show gratuït, sense cap valor extra, o el “morbo” i la visceralitat per atrapar l’audiència.

L’entreteniment no és cap problema: el problema és que no hi hagi res al darrera, que no tinguem cap tipus de moral ni decència, que l’ésser humà es tracti com un objecte, sense respecte i que no es busqui fer pensar ni educar a l’espectador, enriquir-lo i fer-lo millor persona. Aquesta és la principal raó de la televisió pública. Podem debatre, després, quin és el contingut més adequat per formar, però la filosofia està ben clara. Si no compleix amb aquesta finalitat, la televisió pública actua com una privada. Quin sentit té, doncs, seguir finançant un model que no aporta cap benefici extra a l’espectador? Actuant d’aquesta manera la mateixa televisió pública està caminant cap a la seva desaparició.

El cultiu: ROSER CAPDEVEILA. La creadora de l’exitosa sèrie de dibuixos animats “Les tres bessones” veu com el Palau Robert li dedica ara una exposició, mostrant al públic un treball fins ara inèdit. Un merescut tribut a una de les dibuixants més creatives de més èxit al nostre país.

roser

El fangar: PROJECTE CASTOR. Les repetides vibracions a la zona de l’Ebre i l’opacitat de l’empresa i del Govern central posen de manifest una preocupant opacitat informativa i que aquesta infraestructura no ha complert amb els seguiments necessaris. Una vegada més, uns manen, els altres cobren i la majoria en pateix les conseqüències.

castor

Salut i creació!

PRODUCCIONS LA LLACUNA

Anuncis
Aquesta entrada ha esta publicada en 00-Audiovisual, 32-Octubre 2013. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s