6-5-13

CAN RICART, UNA VEGADA MÉS

can ricart

El Periòdico de Catalunya publica avui un encertat article sobre la situació que està vivint el complex fabril de Can Ricart. El passat 2008 va ser declarat Bé Cultural d’Interès Nacional, el màxim grau de protecció legal que atorga la Generalitat de Catalunya. Aquesta distinció reconeix la singularitat de l’immoble i obliga a superar un estricte control davant de qualsevol actuació de refoma. Així, sobre el paper les obres que s’aprovin no han de posar en perill la singularitat ni les característiques específiques de l’edifici (que l’ha fet distintiu i mereixedor de la protecció pública). Les restes romanes de Tarragona o les esglèsies romàniques tenen aquesta distinició per garantir la seva conservació íntegra. En aquests dos casos, per exemple, aquesta protecció (sumada a la de l’UNESCO, que li dóna visualització internacional), ha ajudat a promocionar els edificis i s’han acabat convertint en un dels principals reclams turístics de Catalunya, conjutnament amb l’obra (protegida i reconeguda), d’Antoni Gaudí.

Sembla, però, que aquesta distinció, que tant ajuda a uns, no té la mateixa repercussió en l’arquitectura industrial de Barcelona capital. Al llarg del riu Llobregat, per exemple, les colònies textils sí que s’han conservat en el seu conjunt per poder entendre una part fonamental de la nostra història. Moltes són museus i d’altres, com la Colònia Güell, segueixen ben vives, amb veïns que encara ocupen les seves cases (tot convivint amb els turistes que volen passejar pels seus carrers i els seus edificis emblemàtics). Sense la unitat arquitectònica ni l’observació “in situ” d’aquesta realitat no ens podem fer una idea del que significava. La pressió urbanística i el preu del sòl, però, fan que la història es vegi menyspreada a favor d’un negoci molt lucratiu: l’especulació i la nova construcció. Quants diners pot donar un museu, en comparació amb la creació de grans edificis d’oficines i d’habitatges? Des del punt de vista econòmic (que sembla que prima en la presa de decisions de l’Ajuntament des dels anys 80), la balança s’inclina clarament cap al negoci immobiliari.

Aquest és el problema amb el que es troba Can Ricart. Ja fa molts anys que s’ha convertit en un símbol del Poblenou. És la lluita de la conservació del patrimoni industrial contra la renovació urbanística de Barcelona i, en concret, del Poblenou: el projecte 22@. La situació que ocupa Can Ricart, a tocar de la “nova Diagonal” i dels gratacels que la governen, és massa temptadora per deixar-la “perdre”. En un inici es va plantejar el seu complet enderroc; la movilització veïnal ho va impedir. Es van produir sospitosos incendis perquè Can Ricart s’autodestruís; mai es van saber les causes amb certesa i les “investigacions” es van arxivar. Es va proposar un nou ús com a seu de la Casa de les Llengües, un invent provinent del Fòrum de les Cultures que, com aquest esdeveniment celebrat el 2004, mai es va entendre ben bé de què anava. Les obres d’adaptació es van iniciar, però anys després es van aturar, deixant el projecte inacavat i el complex fabril mutilat irremediablement, a mig camí de la rehabilitació i la destrucció. Davant d’aquesta situació, ens preguntem:

1-    Serveix d’alguna cosa la protecció de la Generalitat de Catalunya? Es poden fer obres a les muralles de Tarragona i deixar-les a mitges, amb un gran forat al mig? Perquè a uns edificis es permeten aquestes barbaritats i a d’altres no? Algú té responsabilitats en aquest assumpte i no s’estan exigint.

2-    La protecció no hauria d’anar acompanyada d’obres integrals per garantir el bon estat de conservació de l’edifici? La situació de deixadesa en la que es troba és inadmisible. Tal com va passar amb l’incendi “fortuït”, estan esperant que la fàbrica es destrueixi tota sola, per evitar (de nou) responsabilitats?

3-    Quin és el valor que li donem al nostre passat? Només ens hem de regir per la rendibilitat econòmica? Amb la cultura i la història potser no guanyem diners, però ens enriquim com a societat i aconseguim tenir ciutadans més formats i més conscients. No és això també un valor afegit com a cultura i com a comunitat?

4-    Perquè no li afegim a l’atractiu turístic de Barcelona el reclam industrial? Tradicionalment s’ha vinculat “la fàbrica” com una realitat dura, lletja, fosca i bruta (que ho era), en comparació a les noves activitats productives d’oficina (que mouen més diners i són més “netes”). La indústria del segle XIX i XX, però, està despertant cada vegada més interès en les noves generacions i nostàlgia en les persones que ho van viure. Aquesta realitat també pot atreure un turisme que ja és existent a l’Estat i a la resta d’Europa.

Can Ricart va néixer el 1853 i s’ha convertit en la fàbrica més antiga que queda d’empeus a Barcelona. Des del 2002 li ha tocat viure una realitat diferent i, potser, la més complicada de la seva vida: la seva incertesa com a edifici, enfrontant dues sensibilitats oposades. Malgrat que el complex industrial està aturat, segueix produint (encara que de moment sigui només en l’àmbit de la reflexió i el debat). Can Ricart encara no ha dit l’última paraula; dia rere dia segueix mirant als ulls de l’especulació, qüestionant el model de Barcelona, desafiant aquells que el volen eliminar, exigint responsabilitats i demanant una segona oportunitat (o tercera, o quarta…), per demostrar que la història té un gran valor. És una qüestió que ha de ser fonamental pel Poblenou, per Barcelona i per Catalunya. Si ens importen els símbols, el passat industrial n’és un dels més importants. Sense aquest passat, no podem entendre el nostre present.

El fangar: TELEMADRID. El reportatge on es compara la figura de Mas i Jonqueras amb Hitler i el nazisme és preocupant. És un insult als que van patir les persecussions dels totalitarismes i una falsedat deliberada. Cal revisar la legislació per poder jutjar blasfèmies com aquesta. Impedir manipulacions per part dels mitjans audiovisuals és també una qüestió fonamental en el regeneració democràtica.

telemadrid

El cultiu: ESPAI ANTONI MIRÓ I PERIS, per recuperar l’exposició fotogràfica “175 anys de les cases baixes del Clot”. Aquests edificis emblemàtics, anònims, han aconseguit sobreviure íntegres al pas del temps, malgrat les nombroses amenaces d’enderroc. Passejar per aquest carrer és un viatge al segle XIX. Un exemple més de com la iniciativa popular pot defensar amb èxit la nostra història.

casetes

Salut i creació!

PRODUCCIONS LA LLACUNA

Advertisements
Aquesta entrada ha esta publicada en 00-Poblenou, 28-Maig 2013. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Una resposta a 6-5-13

  1. A.V. Can Ricart ha dit:

    Més de 30 milions d’Euros de diner públic malbarats en NO FER “la casa de les llèngues”!!! Tripartit i Convergents iguals de responsables http://salvemcanricart.blogspot.com.es/2013/04/tanto-monta-y-monta-tanto-isabel-como.html

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s