5-11-12

WE CAN?

Demà es celebren les eleccions presidencials americanes. Com passa cada quatre anys, el món mira cap als EUA, conscients que tots els països es veuran condicionats per la ideologia i les polítiques del nou president. Qui dirigia la Casa Blanca es considerava fins fa poc com el polític amb més poder de tot el món. Actualment, els nous països emergents i la situació de crisi econòmica global relativitzen aquest poder absolut del president americà. La seva influència arreu, però, segueix sent molt important i és per aquest motiu que demà tots els mitjans informatius seguiran la notícia amb gran interès.

Obama o Romney, aquestes són les dues opcions que tenen els americans. El progressisme del líder demòcrata o el conservadorisme del republicà. En un principi semblava que l’actual president no tindria problemes per revalidar el seu mandat durant quatre anys més. Romney, però, ha aconseguit reduir el desavantatge fins a igualar les enquestes. Demà sortirem de dubtes.

Són, però, dues opcions tan radicalment oposades? El passat 2008 el món somiava en un canvi de filosofia, en un renaixement de la política de proximitat, de la justícia i del diàleg. El món creia en la fi d’una etapa (l’era Bush) marcada pel neoimperialisme, per la divisió del món entre els “bons i els dolents”, pel desig de ser l’àrbitre del planeta, per posar un país al servei dels interessos del negoci. La guerra de l’Iraq n’és l’exemple més evident. L’eslògan d’Obama, el seu famós Yes we can, va aconseguir resumir el desig de canvi del poble americà i del món sencer: la política havia de tornar a estar al servei de les persones, no del capital. Obama era el canvi de filosofia, era l’inici d’un món diferent.

Quatre anys més tard, hem vist que la crisi econòmica s’ha convertit en una dura realitat, amb un futur molt incert. Les dades, malgrat les lectures positives que alguns volen realitzar intencionadament amb finalitats electorals, segueixen sent negatives. Obama, sense ser-ne culpable directament, ha vist com les seves grans reformes i els seus grans canvis s’han vist progressivament frenats. Tenia les idees clares i la retòrica convincent. Però les seves dues campanyes no tenen res a veure: en aquest cas, potser el poder no l’ha corromput, però el que és evident és que li ha ensenyat què es pot fer i què no es pot fer. Els canvis que anunciava fa quatre anys no els ha pogut complir.

Obama ha passat de ser el gran “salvador del món” a ser un polític més, sense entusiasme ni connexió amb la gent. El seu cas ens demostra una vegada més qui mana realment. És el capital qui dicta les polítiques que han de seguir els dirigents, és el món empresarial qui fa xantatges permanentment. El sistema capitalista ha arribat a un punt tant perfecte d’organització que ni les lleis ni els Governs poden modificar-lo perquè ningú s’atreveix a perdre diners. Fins i tot en els moments de crisi, quan podria ser més fàcil canviar-lo, esdevé més potent i més difícil de modificar: qui atacarà ara a les grans empreses i als bancs, amb els diners que hi ha en joc i amb les pèrdues enormes que es podrien tenir en un moment ja de per si delicat?

Obama ja no repeteix enèrgicament el seu Yes we can; ara calla per no dir I can’t. No ha tingut cap eslògan clar durant la campanya perquè ha descobert des del poder estant que són els mercats els que decideixen en última instancia quin és el camí que s’ha de seguir. Si el polític, que el tria la ciutadania a través del seu vot, viu sotmès a la voluntat de les gran empreses i dels bancs, la democràcia esdevé una gran mentida. Aquesta és la lliçó que ha ensenyat Obama fins i tot als més escèptics. El polític més mediàtic del món, amb tots els focus a sobre seu, ha patit una metamorfosi que l’han pogut seguir tots els ciutadans del país i del planeta. Queda clar que el sistema, tal com està muntat, és una enganyifa hermètica, immòbil. Davant d’aquesta situació podem tenir dues opcions: quedar-nos amb el polític menys dolent (com està passant fins ara) o plantejar alternatives reals per construir una veritable democràcia, al marge dels partits tradicionals que es segueixen sotmetent a les pressions del món econòmic. We can?

El cultiu: NYAM NYAM, per la recuperació de la festa del “Pa amb vi i sucre” al Poblenou. Les activitats de germanor i de participació al carrer són una manera de fomentar la relació social i la fraternitat veïnal en un moment on aquests valors són més importants que mai.

El fangar: EDUARD FREIXEDES, per la gestió i les posteriors explicacions en relació als disturbis que s’ha produït aquest cap de setmana durant les Festes del Clot-Camp de l’Arpa. L’Ajuntament ha de modificar el seu punt de vista en relació a les festes populars i l’ús que els veïns i les veïnes poden fer de l’espai públic.

Salut i creació!

PRODUCCIONS LA LLACUNA

Advertisements
Aquesta entrada ha esta publicada en 00-Internacional, 22-Novembre 2012. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s