9-2-12

FESTIU PER TREBALLAR?

La setmana passada es va conèixer la intenció del Govern central de reformular la llei d’obertura dels comerços arreu de l’Estat. La mesura estrella és la que preveu l’obertura els dies festius. Aquest fet ha iniciat una gran polèmica davant la negativa dels molts petits establiments, que veuen en aquesta decisió una situació de desavantatge respecte dels grans centres comercials (amb més recursos per poder obrir tots els dies).

El primer que s’ha de deixar clar en aquest tema és que el treballador té dret al descans. Les noves reformes en la legislació del sector no ha de comportant, en cap cas, l’incumpliment dels diversos convenis col·letius. Si es vol canviar l’horari d’obertura, s’haurà de fer cumplint els acords actuals amb els treballadors del sector. Això vol dir que no s’han de treballar més hores i que les condicions laborals no poden ser les mateixes el diumenge que en els dies laborables: cal establir salaris especials per a la gent que treballi en dies festius. El diumenge no pot deixar de ser considerat com a festiu, perquè fer-ho seria un nou pas enrere en els drets dels treballadors (prou mermats darrerament des de diversos àmbits). Aquest va ser un dret fonamental assolit a principis del segle passat; ara, es poden revisar excepcions, però les compensacions per treballar fora de les hores laborals han d’estar a l’alçada.

L’obertura en dies festius no pot ser en cap cas obligada, perquè la realitat dels comerços en molt variada, en funció sobretot de la seva ubicació. Hi haurà establiments que no generaran prous ingressos el diumenge com per cubrir les despeses (sous, llum, aigua…); els que estan ubicats en zones més turístiques o eixos comercials de barri, sí que els pot suposar un benefici, especialment ara durant l’estiu.  Obrir i quan fer-ho (potser només interessa durant uns mesos a l’any), ha de ser una decisió lliure de l’empresari, en cap cas una obligació legislativa.

Els petits comerços al·leguen que la mesura beneficia a les grans superfícies. Si la normativa obligués a l’obertura, sí que seria totalment cert, ja que només les grans empreses tindrien el potencial econòmic per fer front als festius que no fossin rendibles. Si es permet aquesta llibertat de decisió, es pot evitar aquest greuge comparatiu. El que cal impedir especialment, però, és un fidelització que efectivament robi clients als petits comerços. Cal evitar que la població es dediqui a comprar exclusivament el diumenge i, com que molts establiments estaran tancats, vagin només a les grans superfícies (on ho poden trobar tot al mateix local) i deixin de comprar als comerços de proximitat. Potser als petits negocis els interessa poder obrir alguna hora més durant el dia que obrir tot un dia festiu. Cal mantenir la tradició de comprar a la petita botiga, fomentar el tracte humà i l’assessorament professional, aspectes que les grans superfícies normlament no poden aportar. Les campanyes informatives, les promocions dels petits botiguers i la responsabilitat individual a l’hora de triar on anar a comprar són fonamentals.

Els temps i les necessitats han canviat: els horaris laborals són més flexibles, la dona definitivament s’ha incorporat al món laboral i la movilitat turística (amb els ingressos que pot generar), no para de crèixer.  S’han de buscar noves opcions i adaptar-se a la societat actual. Aquesta realitat, però, no vol dir en cap cas que s’hagi de renunciar als drets dels treballadors ni als nostres valors i tradicions socials.

El cultiu: LA MARXA NEGRA. Ahir van arribar a Madrid miners provinents d’Astúries, Castella i Lleó i Aragó per organitzar una gran protesta dimecres a la capital de l’Estat. La perseverància i l’entrega, tant pròpies dels treballadors d’aquest sector, es nota també en les seves reivindicacions. Porten moltes setmanes alçant la veu, encara que ni els mitjans ni els polítics els vulguin escoltar. Tot el nostre suport.

El fangar: ROGER LOPPACHER I DANIEL SIRERA, per la seva nominació a la direcció del Consell Audiovisual de Catalunya (CAC). Si aquest és el camí cap a la independència de l’organisme respecte dels polítics, si seleccionem els càrrecs en funció dels pactes entre partits (i no per la seva experiència i coneixement del món audiovisual), és que no entenem la funció que fa el CAC. Tenim un òrgan molt important per garantir el rigor i la qualitat del sector; amb decisions com aquestes, caminem cap enrere. Com pot ser que es dirigeixi aquesta entitat sense cap professional de l’audiovisual al Consell directiu? Una nova estafa, un nou intent de controlar ideològicament els mitjans, un menyspreu descomunal al CAC i a la resta de la societat.

Salut i creació!

PRODUCCIONS LA LLACUNA

Advertisements
Aquesta entrada ha esta publicada en 00-Catalunya, 19-Juliol 2012. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s