18-6-12

RESCATAR EL TITÀNIC

Ara fa tot just 100 anys, el 14 d’abril del 1912, el vaixell més luxós del món es va enfonsar a les gèlides aigües de l’Atlàntic Nord. Aquell drama es va convertir en llegenda, una història que ha perdurat, amb força, fins als nostres dies. De les 2.223 persones que hi viatjaven només en van sobreviure unes 700, la gran majoria de primera classe. La notícia va centrar tota l’atenció dels mitjans de comunicació de l’època. Durant la darrera setmana, de nou tots els informatius dels país s’han centrat en un rescat, en aquest cas, econòmic. Les dues situacions presenten molts punts en comú, potser més dels que ens pensem. Cent anys més tard sembla que encara no hem après de la història i seguim repetint els errors del passat.

Europa i l’Estat espanyol han estat mal dissenyats. És, com el Titànic, un vaixell amb deficiències de construcció. En nom del liberalisme s’ha permès que el poder econòmic (especialment la banca) tingui més força que el poder polític o el social. Els dirigents actuen segons els criteris dels grans mercats, no segons el de les persones. Amb uns arguments similars, el transatlàntic no tenia prou bots salvavides i viatjava a una velocitat excessiva, ignorant el perill real que suposaven els icebergs. Sense els prismàtics dels vigies nocturns (oblidats al port de Southampton), es feia més difícil veure l’amenaça del gel. Els dirigents del segle XXI també han actuat amb miopia, sense els prismàtics que els permetessin adonar-se dels problemes econòmics que teníem al davant. I la gent, els passatgers, vivíem despreocupats en una felicitat ignorant, la que ens proporcionava el propi viaxell-estat. El futur del transatlàntic i el de la societat actual ha estat la inevitable topada amb la freda realitat que tenien al davant.

És ara, mentre el vaixell s’enfonsa, que es fan més dramàtiques i evidents les diferències entre la primera i la tercera classe. A uns, els salven perquè del seu poder en depen tota l’estructura econòmica i social; als altres se’ls abandona a la seva sort i, a més, se’ls escanya amb unes retallades necessàries per salvar els poderosos. Els pocs bots salvavides de què disposem s’estan oferint, com el 1912, només a la primera classe.

Curiosament, en els dos casos es nega la realitat que s’està vivint i s’actua amb opacitat informativa. Durant molt de temps s’ha negat que el vaixell s’enfonsés, a vegades responent de forma evasiva i d’altres amb rotunditat (què opina Zapatero de les seves declaracions, al·legant que Espanya era l’economia més sòlida del món? No ha de pagar per dir una bajanada o una mentida d’aquestes dimensions?). Només s’accepta l’evidència quan ja l’aigua ho inunda tot i el vaixell es comença a inclinar. En el cas del Titànic, a més, el responsable del telègraf va tractar amb menyspreu al Californian, un vaixell que hagués pogut salvar a tota la tripulació perquè es trobava a tan sols una hora de distància. L’actitud altiva del Titànic va fer que el Californian tallés la comunicació i que, per tant, només els pogués ajudar el Carpathia, que va arribar quatre hores després del desastre. En el cas de l’Estat espanyol, també s’ha actuat amb pedanteria, orgull i retrets interns cap als tripulants del vaixell, en comptes d’adoptar polítiques de consens i d’esforç comú, amb honestedat i transparència. Ara ja és massa tard, i les fredes aigües dels mercats internacionals ofeguen als passatgers. De nou, es demana ajuda tard i malament, sense opció de negociar per aconseguir un tracte millor.

Un dels aspectes més recordats de l’enfonsament del Titànic va ser la seva orquestra, que no va deixar de tocar mentre el vaixell s’omplia d’aigua. La seva funció era evident: es pretenia donar tranquil·litat a la tripulació, distreure als passatgers per evitar el pànic. Durant tot aquest temps, el futbol ha actuat de la mateixa manera: primer, amb l’enfrontament entre Barça i Madrid; ara, amb la disputa de l’Eurocopa. La passió i els sentiments que provoca l’esport permeten oblidar la dura realitat. Fins i tot Mariano Rajoy va utilitzar aquest opi just després d’anunciar la intervenció de l’Estat. Quan falta pa, mantenim el circ per distreure el personal. Però com va passar amb l’orquestra del vaixell, fins i tot el futbol s’enfonsarà. Tot i que es vulgui dissimular, tots sabem que els seus problemes econòmics (amb deutes que no es podran pagar mai), també arrossegaran l’esport. Com a mínim, segur que s’obligarà a fer un replantejament molt seriós del model actual, que ha esdevingut (com altres sectors), insostenible.

L’estat, doncs, està seguint el camí que ja va viure el Titànic, amb l’inevitable destí d’acabar al fons de l’oceà. El capità no ha aconseguit evitar la col·lisió. Les primeres maniobres no han estat ni les adequades ni les suficients per evitar la tragèdia. S’han aplicat dures retallades en sous i prestacions per intentar tornar a les aigües tranquil·les, però el forat ja és massa gran i l’aigua no deixa d’entrar al vaixell. Si es generen unes mesures dures pels passatgers mentre l’enfonsament segueix el seu curs inevitable, s’hi hauran de sumar revoltes violentes a la difícil situació. En el cas del Titànic el capità, no va abandonar la nau. El màxim responsable del vaixell es va enfonsar amb ell. A Europa alguns dirigents també s’han enfonsat amb la crisi, però els seus substituts segueixen amb el mateix patró. Si el Titànic va servir per canviar les normatives internacionals per evitar més tragèdies, passarà el mateix amb la situació actual? Els dirigents que ens han portat a aquesta situació s’enfonsaran o els haurem d’enfonsar nosaltres? Quan aprendrem del nostre passat?

El cultiu: ANTONI PASTOR, alcalde de Manacor, per trencar amb la disciplina de vot del  PP i oposar-se a la reforma de la llei de normalització lingüística que no considera imprescindible el coneixement del català pel funcionariat de les illes. Una nova mostra de la manca de cultura democràtica dels partits polítics, que no admeten la discrepància interna, a més de fomentar mesures que afebleixen les cultures minoritàries.

El fangar: JUNTA MILITAR EGÍPCIA, encapçalada pel mariscal Mohamed Hussein Tantawi, per no saber deixar el poder i no permetre unes eleccions plenament lliures. Els militars, que van jugar un paper clau en la revolució contra Mubarak, ara són el principal obstacle per assolir una veritable democràcia.

Salur i creació!

PRODUCCIONS LA LLACUNA

Anuncis
Aquesta entrada ha esta publicada en 00-Estat espanyol, 18-Juny 2012. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s