11-6-12

PRIVATITZAR LA TELEVISIÓ PÚBLICA

Les televisions públiques a l’Estat espanyol (tant les estatals com les autonòmiques) arrosseguen un deute econòmic important. La majoria han estat mal administrades i han jugat a un rol que ni era el seu ni el podien desenvolupar. Així, les corporacions autonòmiques movien uns diners propis d’una televisió estatal, mentre l’estatal vivia en l’opulència i en un malvaratament de recursos tècnics i humans que l’han fet molt deficitària. Per posar algun exemple, la televisió de Catalunya té un deficit reconegut de vuit milions d’euros; la televisió valenciana arriba a augmentar aquest deute fins als 1.200 milions d’euros, una xifra inadmisible. La televisió pública s’ha gestionat, a tots el nivells molt malament, sense el control ni l’autocrítica necessàries; es prioritzava més el rendiment polític que la seva solvència econòmica i la qualitat dels seus continguts.

És tant important que existeixi una televisió pública com que la gestió de la programació i dels pressupostos sigui independent i eficaç. Una corporació mediàtica finançada per l’Estat garanteix que totes les opinions i tots els gustos s’hi vegin reflectits. És (o ha de ser, en essència), l’opció televisiva que no es sotmeti a dictats del mercat o a la voluntat del que dicti la majoria de la població. Si a la recerca de la qualitat de continguts s’hi afegeix l’èxit econòmic del canal, s’aconsegueix una situació doblement satisfactòria. Però mentre que la solvència pressupostària és un afegit que aporta prestigi a la televisió pública, en la privada és l’única raó de ser. I aquest fet és perillós: el que no tingui uns nivells d’audiència que aporti diners, no existirà. Deixar la televisió exclusivament en mans de la iniciativa privada és permetre l’homogeneització de l’oferta de continguts, empobrir l’oferta cultural i renunciar a l’ús dels mitjans de comunicació com a eina de formació i defensa de les cultures minoritàries.

A l’Estat espanyol trobem televisions públiques d’àmbit estatal, autonòmic i local. TVE ha d’oferir en obert els continguts que són d’interès general, quelcom que cal revisar (què és interès general? a quin preu hem d’oferir aquest contingut?). A partir d’aquí, les televisions autonòmiques i locals ofereixen a l’espectador uns programes més pròxims, amb una realitat que s’adequa més al seu dia a dia. En els territoris que no tenen una cultura nacional que s’hagi de defensar respecte la castellana, la televisió local i l’autonòmica no són una duplicitat que es podria evitar?

Si la situació ha arribat a ser tant crítica com és ara, és per culpa dels gestors d’aquestes entitats públiques i dels polítics que supervisen els càrrecs. Alguns responsables han “pagat” els errors amb la seva dimissió. Altres, han portat a la ruina un dels mitjans més importants de socialització i ara es planteja la seva desaparició. La creació del dèficit pressupostari es pot solucionar amb la substitució del responsable, però si les pèrdues s’acumulen any rere any i no es corretgeix res, cal aplicar algun tipus de sanció superior: el mínim és que s’impedeixi al responsable tornar a dirigir cap organisme públic; el màxim, per a les situacions més greus (com la corrupció), seria la multa i fins i tot la presó, cumplint la sentència fins al final com a mesura exemplar.

Ara, però, cal solucionar la situació deficitària de la televisió pública; privatitzar és una alternativa a tenir en compte, però no es pot aceptar a qualsevol preu. Que una empresa es preocupi de fer que la televisió pública sigui rendible es pot acceptar, però cal marcar unes línies vermelles que garanteixin que aquesta empresa no pot fer el que vulgui per guanyar diners. La televisió pública pot ser un negoci, però amb unes particularitats sobre el contingut que com a consumidors no podem renunciar i que, a més, hem d’exigir. Per altra banda, no es pot permetre que cada vegada que un partit arriba al poder modifiqui els responsables de la corporació ni que imposi els directius sense consens, per fer-se la televisió pública més pròxima als seus ideals. La privatització (amb límits) es pot acceptar; el control partidista és una estafa més de la nostra empobrida democràcia.

El fangar: MARIANO RAJOY. Malgrat les seves reformes, finalment l’Estat espanyol ha estat intervingut. A la seva pèssima gestió de la crisi s’hi ha de sumar la manipulació de la situació i la manca de transparència i sinceritat en les seves compareixences públiques. Ha demostrat una manca de lideratge i d’honestedat preocupants, precisament dos dels valors més indispensables per sortir del context actual. Anunciar les mesures de rescat i després viatjar al partit de l’Eurocopa és d’un cinisme insultant.

El cultiu: EH BILDU, la nova marca de l’independentisme basc per a les properes eleccions, amb la que poden aconseguir, segons els sondejos, ocupar la presidència al País Basc per primera vegada. L’esquerra abertzale proposa una nova forma de fer política i de connectar amb la realitat social de la que molts n’haurien de prendre nota.

Salut i creació!

PRODUCCIONS LA LLACUNA

Advertisements
Aquesta entrada ha esta publicada en 00-Audiovisual, 18-Juny 2012. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s