30-3-12, EDITORIAL ESPECIAL

REFLEXIONS SOBRE EL 29-M

Fotografia: ALBERT MASIAS

(més fotografies a http://albertmasias.blogspot.com.es/2012/03/barcelona-29m.html)

Després de les hores necessàries per a la reflexió, podem comentar alguns aspectes de la vaga general del 29-M. Les movilitzacions de la tarda van ser un èxit de participació sense discussió. Qui digui que al centre de Barcelona només hi havia 80.000 persones menteix descaradament i deliberada. No han d’assumir responsabilitats aquells que donen xifres clarament manipulades i intencionades? La gran quantitat de gent que va sortir al carrer ens demostra que realment hi ha un sentiment d’indignació contrària a la reforma laboral important. Malauradament, els actes violents omplen de nou molts minuts a la televisió i a la ràdio, les pàgines dels diaris i les imatges de les xarxes socials. Una vegada més, l’impacte visual ven més que la raó i la reflexió. Aquest fet juga sempre en contra d’unes reivindicacions legítimes de la majoria de la població treballadora i és responsabilitat de qui realitza els actes violents, però també és negatiu que els mitjans que se n’omplen la boca (la difusió que en fan dóna sentit a actuar d’aquesta manera), dels polítics que pretenen utilitzar-los partidistament (culpabilitzant a tothom i generant una falsa sensació de terror) i dels legisladors que actuen sense consens, sense negociació ni diàleg i sense cap voluntat de canviar de veritat el capitalisme salvatge que beneficia als bancs i perjudica als treballadors.

Certament, el seguiment de la vaga durant la jornada d’ahir va ser desigual. A l’argument de la pèrdua de diners “inassumible” en temps de crisi (fins a cert punt comprensible, però què barat que ens venem!), s’hi van sumar les pressions per part de la patronal (totalment inacceptables) i la poca utilititat que molts li veuen a una movilització d’aquest estil. Aquest darrer punt és el més interessant d’analitzar: canvia alguna cosa amb aquesta jornada de protesta? De veritat fem sentir la nostra veu? Es realitza alguna pressió real als que prenen decisions? La negativa que molts veuen en la resposta és el que frena (sobre el paper) a guanyar més adeptes a la causa. Desitgen més radicalitat per sumar-se a les movilitzacions? Potser amb una vaga indefinida (a l’estil francès o com van fer els transportistes ara fa dos anys) s’aconseguiria fer més pressió, però els que s’hi neguen a participar argumentant la pèrdua de diners en el salari augmentaria considerablement. Sumaríem o restaríem amb una vaga indefinida més adeptes a les aturades? Plantejar-nos aquesta pregunta ens obliga a fer una reflexió cabdal: quin concepte tenim avui en dia de les reivindicacions?

La societat actual ha provat el sabor de la mel del que significa la comoditat: les noves tecnologies, els cotxes, les residències… En poc més de 40 anys hem engreixat sense parar la classe mitjana-alta que viu sense preocupacions i en la felictat del consumisme. Què se n’ha fet de l’estalvi i del consum moderat, únicament el necessari? Ara, de cop, veiem perillar aquest estil de vida i ens hi aferrem tan que perdem la prespectiva global. Com es pot cridar a favor de la vaga i després prendre unes cerveses als bars que no han tancat? El millor piquet és el que no consumeix, el que deixa obrir a qui vulgui però li provoca amb el seu “no-consumisme” grans pèrdues a l’empresari, que haurà de pagar uns sous i un consum de llum i que no recuperarà perquè no tindrà cap inversió durant la jornada. Que obri qui vulgui, però que li surti deficitari per no entendre que la reforma també els afecta negativament. Aquells que no han participat tot i estar en contra de la reforma (que són molts), són aquells que tanquen els ulls, que no volen tornar al passat (quan tenien poc) perquè donen massa importància a tot el que han provat durant aquests anys. Només es lluita pel futur quan el present no existeix, quan ja no es té res. Així només augmenta la impotència i la buidor, que seran tan grans en aquell moment que la resposta ja només serà radical i violenta.

És evident que alguna cosa s’havia de fer amb el sistema econòmic perquè ha esdeveingut insostenible a nivell local, nacional, estatal i europeu. Però aquest no és el camí, perquè es justifica un sistema pervers i caduc que perjudica als més humils, sense els quals res s’agunta. Potser els bancs tenen l’aixeta dels diners, però sense l’esforç de les persones que s’aixequen cada matí per treballar i aportar alguna cosa a la comunitat cap societat pot avançar cap al futur.

El fangar: FELIP PUIG, per culpabilitzar dels actes violents a tots els colectius que no formen part dels principals sindicats. Les seves declaracions són simplistes i demagògiques.

El cultiu: ELS MANIFESTANTS que van sortir de casa per fer acte de presència a les movilitzacions populars. Si es creu en alguna cosa s’hi ha de participar si no es vol generar més frustració com a individus i com a col·lectivtat.

Salut i creació!

PRODUCCIONSLA LLACUNA

Anuncis
Aquesta entrada ha esta publicada en 00-Estat espanyol, 15-Març 2012. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s