26-3-12

MITJANS PÚBLICS: ENTRE LA INDEPENDÈNCIA I LA SUBORDINACIÓ

Els mitjans de comunicació públics són un referent a casa nostra i a nivell internacional. Catalunya Ràdio i Televisió de Catalunya han obtingut des de finals dels anys 80 un ampli suport popular (amb uns índex d’audiència que les situen sempre entre les líders del nostre país) i diversos premis arreu del món. El preu que s’ha pagat per assolir aquest grau d’incidència social i reconeixement internacional ha estat alt: la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals (CCMA) s’ha convertit en un ens que mou uns pressupostos d’enormes proporcions. Sovint s’ha confós la qualitat audiovisual amb la inversió econòmica i l’ augment del nombre de professionals que hi intervenen. Tot i que és cert que la culpa no és exclusivament dels mitjans públics (que s’han vist immersos en una espiral general d’especulació audiovisual), l’actual lema de fer “més amb menys” (com deia la directora de TV3, Mònica Terribas), s’hagués hagut d’aplicar molts anys abans, externalitzant i organitzant millor els recursos tècnics i humans.

La sobredimensió és un problema que el context de crisi econòmica pot solucionar. Potser així els mitjans públics seran uns òrgans més eficients i barats. Però hi ha un altre problema propi d’aquests mitjans de comunicació que de moment no té solució: la seva independència. Segons la reforma aprovada per CiU-PP, els directius de la CCMA els nomena el Parlament (a proposta del Govern) per 2/3 parts en una primera votació i per majoria simple en una segona ronda, fet que facilita l’elecció dels candidats proposats pel Govern. El Consell Audiovisual de Catalunya (CAC) només aprova la idoneïtat del candidat, és a dir, que el seu currículum l’avali per ocupar aquest càrrec. L’actual negociació del relleu a la cúpula de la CCMA ha tornat a posar de manifest aquest dèficit democràtic. Els directius es proposen, en primera instància, per afinitat política; la trajectòria professional és sempre un secundaria. Aquesta incidència política pretén condicionar en excés els mitjans, fer-los pròxims i afins al poder per utilitzar-los com a mitjà de propaganda durant la legislatura. Malgrat la disfressa democràtica, aquesta pràctica amaga un punt de vista propi del totalitarisme. Un mitjà públic ha de ser plenament independent, les seves directrius no les poden marcar representants polítics, encara que compleixin suposades proporcionalitats electorals. El sistema de nominació dels càrrecs hauria de ser responsabilitat exclusiva del CAC; la participació política s’hauria de reduir només a les sessions de control, on es denunciarien els “partidismes” dels dirigents dels mitjans. Novament, però, l’última paraula per aplicar una sanció l’hauria de tenir el mateix CAC. Cal potenciar aquest organisme, dotar-lo de més presència i responsabilitat, com fan la majoria de països europeus. Actualment, aquest procés de selecció té el pitjor del model espanyol (sense cap control d’un organisme independent) i el pitjor del model europeu (un organisme únicament consultiu). Els mitjans públics són una eina molt important per a la societat (especialment la nostra, mancada d’eines de normalització del català als mitjans de comunicació): aporten un punt de vista més rigorós que els privats (on la incidència ideològica del propietari pot ser total) i uns continguts d’interès humà; aconseguir que aquests continguts siguin també d’interès econòmic és el gran repte, quelcom que aquí ja s’ha aconseguit. El professionals dels nostres mitjans públics han lluitat repetidament per fugir de l’intervencionisme polític, del pactisme, dels interessos electorals. Cal dotar-los de més recolzament per aconseguir que els mitjans siguin finançats per l’Administració, però també plenament autònoms. Malauradament per alguns, la democràcia ha de fer que en els mitjans de comunicació públics no es compleixi la màxima del “qui paga mana”.

El fangar: JOAQUIM FORN, per la reforma de l’ordenança cívica que regula la prostitució a Barcelona. Amb la introducció de multes de fins a 1.500 euros pels usuaris i de 750 euros per a les prostitutes, es pretén prohibir i eliminar de la ciutat aquesta activitat. La iniciativa, però, esdevé un nou pedaç a un problema molt més greu i que mereix una regulació més àmplia i seriosa per part de la Generalitat. Cal regular la prostitució, legalitzar-la i acondicionar-la a uns espais determinats; potser amb aquesta reforma els veïns estaran contents i la imatge de Barcelona serà molt més “neta”, però la marginalitat i l’explotació de les dones seguiran sent una realitat preocupant.

El cultiu: ÒSCAR SÁNCHEZ, per la seva determinació i resistència davant d’un empresonament injust que ha durant 626 dies. La investigació d’EL PERIÓDICO posa de manifest la incompetència i la lentitud de la justícia italiana i espanyola. Esperem que el seu cas obligui a revisar aquests sistemes amb profunditat per impedir que es repeteixin casos tan lamentables com aquest.

Salut i creació!

PRODUCCIONS LA LLACUNA

Advertisements
Aquesta entrada ha esta publicada en 00-Audiovisual, 15-Març 2012. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s