25-7-11

MORIR PER VIURE O VIURE PER MORIR

Contràriament a l’habitual manca d’informació pròpia de l’estiu, el passat cap de setmana ens ha deixat molts titulars, malauradament, al voltant de la mort. Per una banda, ens deixa una estrella mediàtica; per l’altra, prop de cent persones anònimes perden la vida en una illa noruega. Les dues situacions absurdes, innecessàries. Les lectures entre les dues notícies, però, són ben diferents.

La mort d’Amy Winehouse és producte de la barreja d’un caràcter molt particular, un passat complicat i una fama mundial en el present. Un còctail massa explosiu. Ara, l’artista britànica es converteix en un icone, com tantes vegades ha passat amb les morts sobtades de personalitats conegudes: Elvis Presley, Marilyn Monroe, Kurt Cobain, Bob Marley, James Dean o Michael Jackson. El seu ressó mediàtic li permetrà ara tenir un record entern entre els seus fans, els discos i el merchandising es vendran més que mai i ràpidament es convertirà en un mite popular. Morir per viure.

En canvi, la macabra notícia de l’assasinat d’unes 100 persones a l’illa d’Ultoya, Noruega, serà portada uns dies, unes setmanes com a molt, i després només recordaran els fets els familiars més propers. Precisament aquest cap de setmana, també, s’ha complert un any del desastre de la Love Parade a Duisburg, Alemanya, on van morir més de 20 ciutadans anònims de diverses nacionalitats. El dia de la tragèdia, tots els mitjans en parlaven i les principals autoritats d’Europa s’implicaven en els fets. Ara ja només forma part del record de les 20 famílies que van perdre-hi algun ésser estimat. Viure per morir.

La tragèdia de Noruega té, a més, un contingut que la fa més preocupant: la xenofòbia i el racisme. És ben clar que donar a conèixer una ideologia a través de l’assassinat de persones innocents és propi d’un perturbat, però posa de relleu dos aspectes importants.

Per una banda, es demostra que el repte de la immigració és una realitat que segueix generant molt de conflicte i que no s’ha sapigut solucionar bé des de cap àmbit: educatiu, social, policial, judicial, laboral… Cal fer-hi front amb decisió. Cal trobar fòrumles per gestionar efectivament la immigració que arriba al país però, sobretot, evitar la necessitat de sortir del país d’origen perquè allà hi ha misèria. És clar que si els països pobres deixen de ser-ho, els rics perden la seva posició dominant, una situació que lògicament no interessa. Però la societat dels països que reben els immigrants està clar que no accepta la situació amb normalitat. Això no només passa a casa nostra, tal com hen vist.

En segon lloc, l’assassinat de 100 persones per difonde un missatge segueix demostrant que el ressó mediàtic és un reclam per cometre barbaritats. Gent desesperada busca l’altaveu de les televisions, ràdios, premsa i Internet per donar-se a conèixer. El més greu de tot és que ho aconsegueixen, encara que sigui d’una manera efímera. Com podem evitar-ho? Hem d’evitar informar sobre aquests successos? Potser se’n parla massa? Perquè els mitjans generen més violència i perquè existeix aquest “efecte altaveu” són dos aspectes importants sobre la societat mediàtica actual que no s’han estudiat prou o no s’han trobat tampoc fòrmules per fer-hi front.

El cap de setmana passat ha estat tràgic. Tràgic pel nombre de morts i per les reflexions que aquestes ens causen. Les morts més importants seran les que menys es recordaran; allò que més s’ha d’estudiar perquè no es repeteixi omplirà només les pàgines dels diaris durant uns dies. El que més perdura, preocupa i genera material de record i reflexió (i diners, molts diners), és la mort mediàtica. El que té noms i cognoms es recorda i genera empatia. Sembla que, com que surt pels mitjans i ens acompanya habitualment, és un més de la família; genera més tristesa i dolor que aquells anònims que, mentre disfruten d’unes vacances o mentre treballen, perden la vida per un nores. En abdós casos els mitjans hi juguen un paper fonamental: què es recorda perquè genera empatia i què s’oblida fàcilment perquè genera distància. Cal que els mitjans es situin al lloc secundari que mereixen en les nostres vides i que reflexionin sobre què i com generen continguts. Mentrestant, les situacions paradoxals com la d’aquesta setmana es seguiran donant en el futur.

Salut i creació!

PRODUCCIONS LA LLACUNA

Advertisements
Aquesta entrada ha esta publicada en 00-Audiovisual, 07- Juliol 2011. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

7 respostes a 25-7-11

  1. I just added your website on my blogroll. I may come back later on to check out updates. Excellent information!

  2. one good guy ha dit:

    Really great article with very interesting information. You might want to follow up to this topic!?! 2011

  3. Really interesting blog, keep up the good work!

  4. plan b drug ha dit:

    I’m really loving the contents of your blog. Hopefully you keep posting regularly. Thanks.

  5. order topamax ha dit:

    “This article actually answered my problem, thanks a lot!”

  6. paxil ha dit:

    Thank you for such interesting blog! I found it very useful =)

  7. seroquel ha dit:

    Thanks for tris interesting information! I found it very useful =)

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s