11-7-11

EL PEATGE DE LES VACANCES

Arriba l’estiu i amb ell un dels moments de l’any més esperats per tots: les vacances. És el moment de marxar de la ciutat, de trencar amb les rutines i descobrir nous indrets o, simplement, de relaxar-se i compartir bones estones amb els que més estimes. Antigament els treballadors de Barcelona tornaven als seus pobles rurals per trobar-hi allà la família i la tranquil·litat que la gran ciutat els robava. Als anys 60, amb el boom de la costa catalana (i de la resta de l’Estat), tots els pobles pescadors s’omplien d’hotels i apartaments a baix cost; la gent, amb massa, s’hi desplaçava per “gaudir” del sol i la platja. Però als anys 80 l’Estat espanyol s’obre al món i la població treballadora comença a descobrir altres punts del planeta. Així, la gent comença a viatjar cap a Europa primer, i cap a qualsevol altre continent després. Era una experiència cara, però l’augment dels sous amb l’entrada d’Espanya a la Unió Europea i les majors facilitats de transport internacional permetien gaudir del que per a molts era una experiència única. A finals dels anys 90 i sobretot a partir del 2000, però, aquests viatges internacionals deixen de ser irrepetibles i es converteixen en l’opció més econòmica. El preu dels vols s’abarateix enormement, al mateix temps que proliferen pàgines web per comprar el bitllet directament, sense passar pel filtre de l’agència de viatges. Arriba l’estiu i tothom marxava a l’estranger, com més lluny millor.

Ara, però, la crisi econòmica obliga també al turisme a estrènyer el cinturó; l’època dels viatges desenfrenats per arreu del planeta es posa en qüestió. La classe treballadora canvia el prisma i deixa de mirar lluny per buscar opcions més properes. Així doncs, el poble familiar tradicional i la costa dels anys 60 sembla que tornen a guanyar protagonisme, en detriment de les experiències fascinants de descobrir indrets ben allunyats. L’avió de baix cost, doncs, es substitueix de nou pel cotxe familiar. Ara, però, redescobrim una paradoxa que semblava oblidada: és més car viatjar d’Amposta a Figueres (25 euros en peatges i uns 30 més en gasolina) que a Londres o Amsterdam (uns 20 euros el bitllet, segons el dia i l’hora, i 20 més en taxes i despeses de gestió). El preu dels hotels, el nivell de vida a l’estranger (els productes segueixen sent més cars que aquí) i, sobretot, les despeses de descobrir una ciutat (transport urbà, museus, alimentació…) fa que tot i això l’opció més econòmica segueixi sent quedar-se a Catalunya. Hi ha, però, un element que encareix molt la majoria de les opcions de mobilitat pel país i que segueix sent injusta respecte la resta de l’Estat: els peatges.

La majoria de l’Estat espanyol s’organitza amb autovies, unes xarxes de circulació de vehicles gratuïtes de dos carrils i, en determinats punts, fins i tot tres. El seu estat de conservació és excel·lent i la titularitat pública. El nivell d’ús (i d’inversió) és més aviat baix, degut a la baixa demografia de la zona o al poc interès turístic. Com que el volum de vehicles que transiten per Catalunya és més elevat (som més de set milions d’habitants), es justifica la creació de les autopistes (privades i amb peatges) per l’alt ús de les vies i, per tant, la necessitat d’un manteniment més elevat, que encareix les despeses de l’empresa que ho gestiona.

El preu que paguem per cada peatge és realment el preu del desgast del nostre vehicle sobre la via? Desgasten el mateix tots els tipus de vehicles (utilitaris, esportius, monovolums, motos, furgonetes, camions…)? En alguns peatges hi ha preus especials, però en d’altres perquè no? Perquè si el servei que s’ofereix és deficitari (carrils tallats per obres, congestió en “l’operació sortida” o “tornada”, un accident…) es segueix pagant el mateix? Paguem per un servei i un manteniment o financem una empresa privada que li pagarà una enorme suma de diners al Govern perquè li cedeixi l’explotació d’una infraestructura d’ús públic molt rendible? Per què si hem aplicat controls de velocitat variable no podem aplicar taxes de peatges variables? La freqüència en l’ús de la via, el càrrega que portem, el nombre de passatgers, el nivell de contaminació del vehicle, l’estat de la circulació… haurien de poder influir en el preu que paguem per circular.

Eliminar els peatges de cop és impossible de complir. Però el que sí es pot assumir és la creació d’uns peatges més sensibles amb les dificultats econòmiques del moment, explicar clarament l’ús dels diners recaptats i, això sí, tendir de cara al futur a la plena desaparició d’aquest impost extra que s’afegeix a l’impost de circulació del vehicle. De moment la gent té la sensació que se l’estafa en els seus viatges de proximitat. La majoria de les sortides de Barcelona que tenen un llarg recorregut estan marcades amb peatges i aquest fet indigna i crea la sensació de viure un greuge comparatiu amb altres grans ciutat de l’Estat, on s’inverteix més per part de l’Administració pública i no es castiga tant als ciutadans. Les vacances d’estiu, aquest període de l’any que ha de ser de gaudi, tranquil·litat i bones sensacions, es veurà iniciat (i acabat) amb una despesa extra, incomprensible i que contribueix a pensar que alguna cosa s’està fent malament des de les nostres institucions… No esperem més a modificar la situació dels peatges catalans; que no haguem de pagar, a més, un nou impost per disfrutar de les nostres merescudes vacances.

Salut i creació!

PRODUCCIONS LA LLACUNA

Advertisements
Aquesta entrada ha esta publicada en 00-Catalunya, 07- Juliol 2011. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s