20-6-11

QUAN ELS MITJANS CONFIGUREN LA REALITAT

Quantes realitats trobem a la realitat? La comprensió del que passa al meu voltant és la mateixa que la del meu veí? Fins a quin punt la cultura i la ideologia de cadascú influeix en la seva manera d’entendre el que passa al seu davant?

Aquestes són algunes de les preguntes essencials en el debat filosòfic sobre si l’objectivitat és possible. La nostra apreciació sobre el tema és que els mitjans de comunicació ho dificulten cada vegada més; la recerca del benefici comercial els uneix, però la ideologia i el corporativisme els separa. En altres paraules: els mèdia confeccionen la nostra realitat influint-hi amb la seva subjectivitat fragmentada. Nosaltres, com a espectadors, o veiem el món a través dels seus ulls o no el veiem; estem molt indefensos davant del seu poder.

Aquesta situació, però, no és nova. Des de l’aparició del primer mitjà de comunicació de masses, la premsa escrita, els responsables d’aquesta comunicació a gran escala manipulen a la societat per fer-la caminar en una direcció o una altra. Ja des de bon principi han estat anomenats, amb raó, com el quart poder, i aquest estatus ha aconseguit perviure fins als nostres dies. Tot i que Internet permet intuir un futur que trenqui l’hegemonia del discurs vertical (on el receptor no hi té res a dir), de moment els mitjans tradicionals segueixen realitzant una incidència social enorme.

Dimecres passat en vam viure un nou episodi. Tot el que va succeir al Parc de la Ciutadella va monopolitzar els espais informatius i les pàgines dels diaris. La nostra posició en relació a la mobilització és clara: realitzar un tancament simbòlic del Parlament amb una resistència passiva i pacífica és una mostra evident del descontentament amb les iniciatives legislatives que vulgui prendre la Cambra catalana. Fins aquí, el nostre ple suport. Si no es permet que el ciutadà pugui revocar amb una recollida de firmes QUALSEVOL decisió del Parlament, si el nostre vot és una carta blanca per a fer el que es vulgui durant quatre anys, la manifestació és l’únic que ens queda. CiU, PP i Laporta no representen un milió i mig de persones; representen 81 diputats que, excepte l’expresident blaugrana, no seguiran ni la seva pròpia consciència, sinó les directrius dels seus partits. Un votant de CiU no ha dit que sí a aquest pressupost, perquè no es contemplava al programa electoral d’aquest partit. Ara pot estar en contra i no tenir prou recursos per incidir directament en la vida democràtica.

Un aspecte, doncs, és la “resistència passiva” per mostrar la indignació amb aquesta barra lliure del Parlament i una altra, amb la que no estem d’acord, és la d’impedir activament a un diputat accedir al seu lloc de treball. És el mateix que els piquets d’una vaga: mostrar el descontentament, informar i fins i tot dificultar passivament, però mai impedir o coaccionar violentament.

Dit això, tornem als mitjans de comunicació. No volem valorar si un té raó o no, si algú diu mentides o si tot plegat és un complot; no tenim la suficient informació contrastada per posicionar-nos. El que sí que volem fer és una reflexió i posar tots els temes a sobre de la taula. Anem per punts:

– Condemnem les agressions al polítics, que van existir. Però molta gent no ho compartia i intentava frenar aquestes actituds. D’aquesta realitat se’n parla poc.

– La violència que vam veure dimecres la censurem, però no l’hem de magnificar. No era kale borroka, com ha afirmat el president Artur Mas. La kale borroka és molt més forta i més agressiva, va més enllà dels insults, empentes i algun esprai o pedra. No té ni punt de comparació. Aquesta afirmació genera alarmisme i estigmatitza del moviment.

– No acusem a ningú perquè no hi ha proves concloents suficients, però no és la primera vegada que es denuncia que la policia secreta incita a la violència als manifestants. En tot cas, la seva presència i finalitat mai són prou transparents, com tampoc ho és el control a la llibertat de moviment d’una part dels periodistes que cobrien la notícia.

– La manca de previsió ha presentat davant de l’opinió pública uns polítics assetjats. L’aparició d’helicòpters i furgonetes policials portant als dirigents del país són d’un impacte visual enorme. Es podia haver evitat però, en tot cas, ajuden a generar una sensació de caos absolut, sigui això premeditat o no.

– Els mitjans de comunicació tenen dret a poder informar amb llibertat i sense coaccions, però també tenen el deure de buscar els diversos punts de vista, de donar veu a les diferents opinions i no quedar-se amb el titular, amb allò més impactant i visualment més “atractiu”: les agressions. El bon periodisme és aquell que detecta les diverses interpretacions, les explica i no es subordina a l’audiència ni al poder. Tan sols poden mostrar un prisma de la realitat en cada moment; quan apuntes a una banda amb l’objectiu no pots ensenyar el que passa a l’altra. El problema arriba quan NOMÉS es mostra de forma reiterada UN aspecte de la realitat, quan no es busca el CONJUNT dels prismes.

La conclusió que en traiem de tot plegat és que els disturbis de la Ciutadella s’han exagerat, conscient o inconscientment, i aquest fet ha generat (o ha volgut generar) empatia amb el sistema democràtic actual i animadversió amb el col•lectiu dels “indignats”. Però la manifestació d’ahir corrobora que la immensa majoria de la gent no és violenta i que segueix desencantada amb la nostra democràcia. Els moviment del 15-M segueix tenint un suport enorme perquè planteja uns canvis profunds, que busquen posar fi a uns privilegis que els polítics tenen por a perdre. La societat sembla, de sobte, molt madura. De la passivitat absoluta s’ha passat al compromís, a l’activisme i a la participació. Els partits tradicionals estan sorpresos i no saben com gestionar aquest moviment, ja que la desafecció els permetia actuar amb plena impunitat respecte els ciutadans. Cal seguir concretant accions, “pensar localment per actuar globalment”. La societat mostra més signes de maduresa que el sistema democràtic actual i que els mitjans de comunicació tradicionals. Davant d’aquesta situació, doncs, la transformació és només qüestió de temps.

Salut i creació!

PRODUCCIONS LA LLACUNA

Anuncis
Aquesta entrada ha esta publicada en 00-Audiovisual, 06- Juny 2011. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s