23-5-11

LA FESTA DE LA DEMOCRÀCIA?

 

Des de l’inici del període democràtic al nostre país, cada convocatòria d’eleccions es bateja amb el sobrenom de “la festa de la democràcia”. És cert que fa 30 anys, després de llargues reivindicacions perquè es cedís el “poder” al poble, cada vegada que es realitzaven unes eleccions es consideraven unes jornades de celebració. La gent es felicitava pel que havia costat tant d’aconseguir i s’hi participava amb entusiasme i gairebé amb obligació, per respecte a la gent que tant s’havia sacrificat per aconseguir aquest dret fonamental.

Actualment, però, la democràcia ja no és una festa, ja no es celebra res. Podem parlar, fins i tot, d’unes jornades on cada vegada es cava una fosa més profunda per enterrar-hi aquest sistema democràtic desfasat i allunyat de la població que paradoxalment l’ha d’utilitzar. L’abstenció, el vot en blanc o la cessió del vot a opcions minoritàries, sense representació a l’Ajuntament, va en augment. Hi ha més gent que de forma activa o passiva rebutja les eleccions que els vots obtinguts pels “grans” partits tradicionals.

Ja fa temps que es parla d’una “desafecció poítica” entre la població de les democràcies occidentals. Al nostre país les generacions que tant van lluitar per canviar la dictadura està desencantada perquè la situació s’ha “estancat” i els més joves, els que ja han nascut en democràcia, no li donen aquest valor afegit de lluita i sacrifici per posar fi a una dictadura. Uns veuen que allò pel que van lluitar s’ha convertit en un punt i final, en un carreró d’on no hi ha cap camí per anar més enllà; els altres, no li donen importància perquè veuen que la seva realitat i la realitat de la política no tenen res a veure. La situació es podia anar gestionant, amb uns arguments o uns altres, per anar tirant convivint amb aquest “passotisme” dels electors. Amb aquesta crisi econòmica, que tan ofega a la gent, la situació comença a canviar.

La plataforma Democràcia Real Ja! ha pres en els darrers dies una repercussió cada vegada més gran. Amb les concentracions a la Plaza del Sol de Madrid i la Plaça Catalunya a Barcelona han realitzat actes amb repercussió mediàtica que han permès donar a conèixer la seva causa i guanyar simpatitzants. Alguns s’hi han sumat, d’altres en parlen i coincideixen amb les seves reivindicacions. L’èxit és evident, ja que representa en ambdós casos una suma. Augmentar activistes o simpatitzants sempre és positiu, una primera fase per a possibles èxits més grans en un futur. Sense aquest pas inicial, la resta del camí no es pot recórrer.

Alguns han comparat aquestes movilitzacions amb les revoltes del nord d’Àfrica. La llavor pot ser la mateixa, però la repercussió, de moment, no. La diferència principal és el volum i la persistència dels movilitzats: la mateixa crisi econòmica, que impulsa a la gent a demanar canvis reals, també frena a molts a expressar la seva opinió per por a perdre una feina que per si sola ja penja d’un fil. Precisament per això les dues movilitzacions són diferents: al nord d’Àfrica ja no tenen res, però aquí encara tenim coses per perdre, coses que el convencionalisme del nostre sistema ens ha “obligat” a desitjar i a tenir. És l’èxit pervers del sistema en el que vivim: ens generen unes necessitats a les que no es vol renunciar quan s’han satisfet: cal comprar una gran varietat d’aliments, per consumir-los en un habitatge que no es pot pagar a preu baix i tenir un vehicle que utilitza un combustible a un preu d’or per poder arribar a una feina que et permet poder comprar els productes per alimentar-se. És el cercle que ens han creat i del que fa molta por sortir-ne. Aquells que els han empès fora del cercle, o que encara no hi han entrat, són els que es movilitzen perquè no tenen res a perdre. Per sort o per desgràcia, aquest sector encara és minoritari. Al nord d’Àfrica, però, aquest sector és el dominant i per això han tingut tanta força i han aconseguit, en alguns casos, triomfar (recordem que tot i que ja no se’n parli massa encara hi ha diversos països amb enfrotaments sagnants entre la població i els seus propis goberns). Ara, però, la gent que està dins el cercle també es manifesta i aquest és el gran canvi; sembla, per sort, que se li ha caigut la vena dels ulls a una gran part de la població.

Què li passa a la nostra democràcia? Perquè no és real? Intenarem donar un decàleg de motius que posen de manifest les mancances del “poder del poble”.

1.- El sistema està pensat per generar un bipartidisme gairebé dictatorial (PP-PSOE) del que costa molt sortir-ne. De fet, només a les regions amb una realitat nacional pròpia hi ha partits que poden fer ombra als dos principals.

2.- El vot en blanc no és un càstig als polítics, sinó que novament beneficien a les formacions amb més representació. El vot en blanc hauria de significar escons buits a l’Ajuntament, al Parlament o a les Corts.

3.- Un alt índex d’abstenció tampoc canvia res; si a unes eleccions no hi participa la majoria de la població haurien d’anul·lar-se i repetir-se.

4.- Els càrrercs polítics no treballen per a ells i el seu benefici, sinó pels milers de persones que els han votat. Si un polític no compleix amb el seu programa no només hauria de deixar el càrrec sinó que hauria d’estar inhabilitat per seguir a la política.

5.- Els dirigents acusats de corrupció han de tenir condemnes exemplars i mai més han de poder-se tornar a dedicar a la política. Massa sovint veiem que pagant eludeixen la presó i els casos es multipliquen davant de la passivitat de la Justícia.

6.- El poder judicial ha de ser plenament independent de l’Executiu i el Legeislatiu. Si els jutges són nombrats pels polítics i responen a criteris “de quotes”, el seu punt de vista mai serà objectiu.

7.- Les contradiccions i els acords per mantenir aquest statuo quo són habituals: es posa per davant mantenir una posició política que ser fidels al propi ideal.

8.- No es predica amb l’exemple: als primers que han d’afectar les retallades econòmiques ha de ser a la classe dirigent. Prou privilegis, prou sous vitalicis, prou acumular diversos sous públics, prou tenir-ho tot pagat amb els nostres diners.

9.- No s’accepta cap tipus de referèndum ni s’escolten les peticions socials. Cal acceptar que TOTS ELS POLÍTICS estan al servei del ciutadà; una recollida de firmes ha de ser suficient per obligar al poder polític a sotmetre’s a la voluntat popular, sigui del tema que sigui.

10.- L’Administració està estructurada amb organitzacions que es solapen, amb una excessiva burocratització i, per tant, molts sous inútils que encareixen el pressupost de les institucions però que no agilitzen els tràmits.

L’última campanya electoral ha estat un bon moment per fer front a tots aquests problemes, per plantejar alternatives i mostrar que els dirigents estan al corrent de veritat del que passa entre els ciutadans. De nou, però, ha estat una ocasió perduda: han tornat a parlar de projectes sense concretar res, han parlat amb mots que se’ls endú el vent i s’han dedicat més a desprestigir-se els uns als altres que a escoltar i representar de veritat als treballadors i treballadores de cada ciutat i poble.

Aquest cúmul de circumstàncies és el que ha mobilitzat a la gent a concentrar-se a la Plaça Catalunya i a d’altres punts del país i de l’Estat. Allà s’han discutit solucions per intentar canviar el sistema polític encallat en el que vivim. A la classe dirigent no li interessa modificar-lo; per tant, ha de ser el mateix poble qui prengui partit i pressioni per canviar la situació. L’ambient de revolució que s’hi respira feia preveure un canvi en l’estructura dels resultats electorals. Avui, però, veiem que sí, que els socialistes s’enfonsen, els convergents són la primera força política i el PP puja de forma espectacular. Aquesta, però, no és la revolució que s’esperava per part dels Indignats.

Perquè, malgrat tota la gent que ha sortit al carrer, no ha hi ha hagut un canvi real, estructural en el panorama polític? És un fracàs de les concentracions populars? El que està clar és que la gent que encara creu en el sistema té clar que vota i a qui vota. La gent que no creu en aquests partits es troba desorientada: no sap a qui votar, s’absté, vota en blanc o es perd la unitat d’una plaça entre un mar d’opcions minoritàries que no arriben a treure representació a les institucions.

Les classes dirigents han vist les orelles al llop. S’ha demostrat que hi ha gent enfadada, cansada del sistema i disposada a actuar. La clau ara és saber com fer-ho. Les brases estan encara enceses, cal aprofitar aquest moment perquè l’efecte no desaparegui totalment i les concentracions hagin quedat com una bonica il·lusió. Cal decidir si es vol pressionar als partits perquè canviïn o crear-ne un de nou de cara a les eleccions generals de l’any vinent, que utilitzi els mateixos canals socials per donar-se a conèixer i per conscienciar a la gent perquè els recolzi a les urnes. Bildu és un exemple ben clar: davant d’un caldo de cultiu, una electorat ja existent, treballat des de fa temps, només cal ser una opció real perquè la gent respongui i voti. En només dues setmanes de “legalitat” s’ha convertit en la segona força política d’Euskadi, un èxit sense precedents. Si no s’ofereixen opcions concretes a un grup nombrós ja existent de la població, el sistema podrà seguir agonitzant durant molt de temps més. I nosaltres, “seguirem tragant”.

Salut i creació!

PRODUCCIONS LA LLACUNA

Anuncis
Aquesta entrada ha esta publicada en 00-Estat espanyol, 05- Maig 2011. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s