9-5-11

OBAMA BIN LADEN

La mort d’Osama Bin Laden ha significat el punt i final als desitjos de venjança americans que es van iniciar l’11 de Setembre del 2001. Durant aquests deu anys els EUA han viscut un dels períodes més bèl·lics de la seva història: la guerra de l’Afganistan, la guerra de
l’Iraq, els enfrontaments diplomàtics amb el particular “eix del mal” de Geroge Bush fill (Iran, Iraq i Corea del nord )… Fer pagar als culpables dels atempatats a les Torres Bessones es va convertir en la prioritat de l’antic inquil·lí de la Casa Blanca, enacara que capturar-los signifiqués la mort de tanta o més gent civil i innocent que el nombre de víctimes americanes de l’11-S.

En nom de la seguretat i la justícia els EUA han sacrificat drets elementals com la pressumpció d’innocència, el tracte humà als presoners, el dret a la intimitat o la legalitat bèl·lica internacional. De què serveix una institució com l’ONU si tot i negar l’existència d’armes de destrucció massiva o considerar la guerra de l’Iraq com un enfrontament il·legal, permet que els EUA vagin a la seva i fagin la guerra on i com vulguin? Perquè es segueix acceptant una presó com la de Guantánamo tot i tenir dubtes seriosos del seu funcionament? Perquè el país que vol ser l’exemple de la millor democràcia del món no accepta les altres formes d’entendre el món, no és transparent amb les seves instal·lacions penitenciàries i es considera per sobre de la resta de països? No es tracta d’una enorme contradicció consentida per la comunitat internacional?

La lògica conservadora, agressiva i egocèntrica de George Bush era coherent amb la seva direcció del país i el món. Ell era “el bo” i tot aquell que no el seguís per imposar la seva voluntat estava equivocat. Així neix el “trio de les Azores”, on Tony Blair i José
María Aznar li fan un seguidisme a ultrança. L’arribada de Barack Obama a la presidència a finals del 2008 semblava apuntar cap a un canvi en els valors i en la forma de relacionar-se amb la resta del món.

Així, Obama planteja la retirada progressiva de les tropes a l’Iraq, el tancament de Guantànamo i una reforma sanitària que pot permetre una democratització de l’accés als serveis mèdics per a tota la població americana, sense excepcions. Semblava, doncs, que la democràcia d’Obama guanyaria en transparència i recuperaria els drets fonamentals que s’havien qüestionat anteriorment. Aquestes actuacions van fer que el president amercià fins i tot guanyés el Premi Nobel de la Pau el 2009.

Però sembla que quan un dirigent que vol regenerar les institucions i la política arriba al poder, perd l’energia i l’actitud que mostra durant la campanya electoral. Sempre comença amb alguna decisió arriscada i contundent per satisfer a tots els seus electors. A mesura que passa el temps, però, la seva actitud va canviant, es torna més conservadora i acaba perdent aquell esperit revolucionari que li va fer guanyar les eleccions. El cas d’Obama n’és un exemple, però a l’estat Espanyol també en trobem una mostra: José Luis
Rodríguez Zapatero ha perdut any rere any la seva essència socialista i està acabant el seu mandat amb algunes de les polítiques més conservadores dels últims anys.

Barack Obama patia una crisi d’imatge i de popularitat. Les eleccions al Congrès del 2010 van donar una clara victòria als republicans. El president demòcrata, doncs, necessitava alguna actuació de prestigi per recuperar la confiança de la població nordamericana. Capturar finalment Osama Bin Laden podia ser una injecció de moral enorme. Casualment l’han trobat ara? Està clar que tenien el líder d’Al-Qaeda controlat des de fa temps, però Obama no el necessitava encara mort. La seva fi era una injecció de popularitat de cara a les eleccions de l’any vinent; gràcies a aquesta acció, Barack Obama torna a tenir un gran prestigi entre els electors americans, que des de la setmana passada poder dormir “més  tranquils”. Per capturar-lo, però, el president americà ha plantejat de nou dubtes sobre els valors que hi ha al darrere d’aquesta acció, de la mateixa manera que Bush va plantejar dubtes sobre la guerra de l’Iraq.

És innegable que Al-Qaeda és una organització molt perillosa. No ho posarem en dubte aquí, de la mateixa manera que tampoc qüestionarem ara si l’atemptat de l’11-S s’hagués pogut evitar o si ja li convenia a Bush un esdeveniment com aquell per tenir una justificació i començar la seva croada particular contra el món islàmic. Només ens volem centrar en la suposada mort d’Osama Bin Laden.

Per molt mal que una persona hagi fet, per molt dolor que hagi causat, no podem assassinar sense un judici. L’argument que es tracta d’una mort per un enfrontament bèl·lic no es pot fer servir: els EUA no estan en guerra contra el Pakistan. S’ha entrat a una casa i s’ha disparat a matar. Fins i tot han agafat el cos i l’han eliminat al mar per evitar peregrinacions a la seva tomba. L’objectiu era clarament la mort del líder d’Al-Qaeda. Però en democràcia, fins i tot el més dolent mereix un judici just, perquè sinó estem creant un perillós precedent: aquell que ha fet mal el busquem i el matem. Sona massa a una guerra bruta de l’Estat, a un GAL a escala internacional. Si no l’han capturat abans era perquè necessitaven un dolent per seguir amb la seva lluita. Ara que sembla que l’exèrcit
americà ja ha acabat la seva feina en terra musulmana, ara que ja han pogut fer el que que volien i que Obama necessita guanyar de nou als electors, ja no cal mantenir més la figura del dolent, ja és prescindible. Segur n’apareixerà un altre; els dos “bàndols”
enfrontats ho necessitaran. La pau, però, només s’aconsegueix matant? És aquest l’exemple que volem donar a la resta de democràcies? És l’exemple que busca el Premi Nobel pels seus futurs premis sobre la Pau?

És cert que el judici a Bin Laden hagués estat un circ mediàtic, com han apuntat responsables americans. És cert que realment la pantomima que s’hagués generat al seu voltant tampoc interessava, només ens hagués aportat escarni, vexacions, mentides i debats encesos que tractarien el tema des de la superficialitat i l’emoció. Hem de subordinar, però, la legalitat i la justícia al poder de la premsa groga o rosa? Que el quart poder resti força al poder judicial és una derrota de la democràcia. Els mitjans de comunicació han de ser garantia del bon funcionament de la resta dels poders democràtics, no el principal; si manen més els diaris i les televisions que els jutges, tenim un problema. Ara és el cas de la mort de Bin Laden, però podríem trobar-ne altres exemples. De nou, ens cal fer autocrítica i replantejar el rol dels mèdia i dels seus òrgans de control. Com a mínim, que la manca de rigor dels mitjans no serveixi com a excusa per sacrificar valors i drets fonamentals. Perquè el més greu de tot és que la decisió dels americans de no permetre que els mitjans fagin un judici paral·lel o que puguem veure imatges de l’operació contra el líder d’Al-Qaeda és una bona decisió. Que hagin de buscar nous arguments per realitzar actes contra els drets humans, que no ho tinguin tan fàcil. Perquè uns mitjans de comunicació contaminats perjudiquen a la democràcia i, per extensió, ens perjudica a nosaltres i a les relacions internacionals, tot fent un món més injust i vulnerable al desig dels poderosos.

Salut i creació!
PRODUCCIONS LA LLACUNA

Anuncis
Aquesta entrada ha esta publicada en 00-Internacional, 05- Maig 2011. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s