2-5-11

TETRACLÀSSICS

Diuen que el futbol és un esport on juguen dos equips formats per onze jugadors cada un. Qui aconsegueix fer passar una pilota més vegades a la porteria contrària, és el guanyador. Però durant el darrer mes hem vist una altra modalitat de futbol, on un dotzè jugador és el decisiu, el desequilibrant, el que té més importància de tots: l’entrenador i els seus altaveus, els mitjans de comunicació.

Hem vist ja tres dels quatre Barça-Madrid que s’han de disputar entrela Copadel Rei,la Lligaila Champions. Demoment, el Reial Madrid és l’únic que ja ha assegurat un títol, el dela Copa, tot i que sembla quela Lligano se li pot escapar al Barça i té ben encarrilada l’eliminatòria de semifinals dela Champions. Si al final els blaugranes guanyenla Lligaila Copad’Europa, la victòria en el particular duel serà, de llarg, per a  l’equip culé. Paral·lelament, però, hi ha un altre partit en joc: passi el que passi al camp, el triomf mediàtic i social ja està sentenciat des de fa temps a favor de l’equip català.

No volem parlar gaire dels estils de joc d’ambdós equips. És evident que la forma de jugar a futbol del Barça és molt més vistosa que la del Madrid. Els blaugranes tenen jugadors amb la genètica de la combinació, amb la passada com a base del seu estil futbolístic. Els blancs tenen altres qualitats (físic, velocitat, joc directe, eficàcia de cara al gol…), però el control del partit, l’elegància del joc en equip i les combinacions entre companys són aspectes que el Barça domina més. Quan el Madrid va intentar jugar al joc dels blaugranes ja va perdre per 5-0; defensant tot l’equip al darrere (per desesperació de Cristiano Ronaldo), els partits s’igualen més. El Madrid accepta la seva inferioritat en el joc per poder guanyar al Barça i a vegades aquest estil li dóna èxit (com ala Copa). Però només el fet que el Madrid jugui tan a la defensiva, que canviï l’estil perquè surt al camp acomplexat, ja és una victòria per als culés.

De totes maneres, el principal triomf del Barça, més enllà dels possibles títols (que també són importants, és clar), està en l’estil comunicatiu. Des de l’arribada a la presidència del F.C. Barcelona de Joan Laporta, l’equip blaugrana ha viscut un dels moments de joc, èxits i repercussió social més importants de la seva història. La màxima de “treball, humilitat i respecte” es va implantar en l’era Rijkaard i quan aquests ideals van trontollar és precisament quan el Reial Madrid va ressorgir tímidament, aconseguint dues Lligues consecutives. Va ser un miratge. Per aturar aquesta dinàmica negativa va arribar Josep Guardiola, que va implantar de nou aquesta màxima però amb més rigor que mai. Així es va aconseguir una temporada única, la del Barça de les sis copes; no es va canviar ni el model ni la filosofia, simplement, es va reforçar de les “desviacions” que havia sofert (començant per alguns jugadors i acabant pel propi entrenador, que no ho saber frenar). Al Madrid, però, han canviat durant tots aquests anys d’estil intentant trobar la fórmula per frenar la superioritat blaugrana tan dins com fora del camp. Així, des del 2003 (any que Joan Laporta arriba a la presidència del club i revoluciona la institució), els blancs han viscut en un vaixell a la deriva: sis presidents i deu entrenadors en tan sols vuit anys demostra una manca de rumb, d’estil i de filosofia preocupants.

Aquest any amb Mourinho creien haver trobat la fórmula: agressivitat tan dins com fora del camp (tan se val quina és la tàctica que s’utilitzi; el que importa és l’èxit). Qui dubta que el tècnic portuguès és un bon entrenador? El paper que juga, però, l’ha acabat superant i ha relegat a un segon pla la seva tasca de preparador esportiu. És gairebé més important la seva feina amb els mitjans de comunicació i el seu show a la banda que el joc del seu equip; les rodes de premsa tenen més seguiment i passió que els partits. I això és un error, com a entrenador i com a club. Perquè si jugues a futbol, el més important és el camp, no els despatxos. L’autèntica victòria és la que et permet guanyar també el respecte i l’admiració dels rivals; si guanyes enemistat amb tota la resta el teu èxit és menor. I aquesta és la dinàmica escollida per Mourinho.

Els mitjans de comunicació cauen en el parany de la salsa i el morbo una vegada i una altra. Dediquen hores i hores als comentaris incendiaris de Mourinho i intenten provocar dia rere dia a Guardiola perquè respongui en el mateix sentit. En Pep, però, sempre acaba alliçonant amb la filosofia que no interessa, que no ven, que és avorrida perquè no respon a l’agressivitat del rival (de nou “treball, humilitat i respecte”). Aquesta forma de fer implica un treball dur, constant i llarg, però això no interessa als mitjans de comunicació, tan vinculats a la “cultura del zàpping”, a la immediatesa, als impulsos breus però intensos. La nostra vida s’ha convertit en un dia a dia trepidant: passen moltes coses i precisament perquè tenim tants impulsos no tenim temps per reflexionar-hi. Amb Mourinho el futbol no dura 90 minuts; cada dia en el madridisme és un espectacle, una nova “bomba”. Amb Guardiola, en canvi, les setmanes es fan molt llargues perquè els mitjans de comunicació no tenen titulars soprenents. Precisament la situació fora el camp és molt similar al joc de cada equip. El Madrid no pensa, actua: la seva agressivitat fa que el partit no s’aturi, vagi boig, sense control; en aquest desgavell, els blancs són letals (no saps què has fet malament i has perdut 4-0). En canvi, el Barça és pacient, reflexiona, busca el sentit de cada passada, no hi ha precipitació i l’èxit arriba perquè el rival no ha pogut ni tocar la pilota; sense fer soroll, el resultat és també positiu. Quan es troben els dos equips, si el Barça és capaç de frenar el tempo trepidant del Madrid, es converteix en l’amo i senyor i demostra que el seu futbol (potser més pausat), és el que dóna l’èxit perquè és reflexiu i intel·ligent. Amb el seu joc, els blaugranes donen una lliçó de futbol, però també de vida.

El futbol és un esport que transmet un model a molta gent. Els jugadors són ídols, són miralls per a molts. Els afeccionats somien en èxits del seu equip per sentir-se millor i fer el seu dia a dia més feliç. Però si només busquem l’èxit sense donar importància al camí, aconseguirem una sensació plena avui i buida per la resta dels dies. La societat actual és consumista, irreflexiva i egoista. El model del Madrid va en el mateix sentit, reforça aquesta idea de vida: mentre es guanyi, la resta és igual. En canvi, el Barça proposa un èxit ple, absolut, una llavor per avui que generi grans fruits en el futur. Aquesta continuitat i reflexió és un model de vida que poc a poc està en desús. Sense voler-ho (o volent), el Barça va més enllà de la gespa i ens fa recordar que la nostra vida no és només el dia d’avui; la vida és treball, és caminar cada dia per aconseguir arribar a Ítaca més rics de ment. Els mitjans de comunicació i els professionals que hi treballen tenen la responsabilitat de transmetre una informació, però cal tenir ben present els valors implícits en el contingut transmès. Potser la informació esportiva hauria de ser més crítica i no tan partidista; potser hauríem de distanciar-nos més dels colors i analitzar quina proposta ens ofereix cada club; potser cada institució hauria de ser conscient de la importància social que té i del perill que comporta una actitud irrespectuosa, agressiva i prepotent. Tots els agents implicats en el futbol (afició, jugadors, clubs, federacions i mitjans) tenen una enorme responsabilitat a crear un model de vida, un model de societat. Que cadascú triï (conscientment), quin és el camí que vol seguir.

Salut i creació!

PRODUCCIONS LA LLACUNA

Advertisements
Aquesta entrada ha esta publicada en 00-Esports, 01- Gener 2011. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s