4-4-11

LA FERA (FEROTGE)

En un país molt llunyà, tot i que podria passar ben aprop, un home dominava una gran extensió de terra. Tot el que podia veure des de la torre més alta del reialme era de la seva propietat. Cada matí, quan el sol despertava per l’horitzó, ell sortia al balcó i observava com la sorra es confonia amb el cel rogenc de l’alba. A poc a poc, la ciutat s’aixecava i els habitants de la zona començaven la dura jornada de treball per poder lliurar-li al rei el fruit del seu esforç. Era el governant qui administrava amb justícia tot allò que rebia perquè a ningú li faltés de res.

La terra era àrida i semblava que no pogués produir cap benefici. La calor durant el dia feia d’aquell país un autèntic infern. Però les grans riqueses del reialme no estaven a la vista; a sota de la pols i la sorra, es trovaben joies i minerals que es venien arreu del món a preu d’or. Semblava que les reserves eren inesgotables. El rei, segur de tenir una font de riquesa infinita, començà a establir acords permanents amb altres països per augmentar el seu poder. Ell no era una amant de la guerra. Altres avantpassats seus sí que els agradava ampliar les fronteres amb la violència. Ell, però, sabia que es podia arribar a dominar els altres sense vessar sang, de manera que la victòria era més segura i la població no patia les penúries d’un enfrontament bèl·lic. Sortia a compte.

Els plans del rei van tenir èxit i any rere any el seu reialme doblava l’àrea d’influència i control. El rei era l’home més poderós de tot el món, però aquesta responsabilitat l’angoixava profundament; era un gran maldecap administrar amb justícia tanta i tanta riquesa. Per aquest motiu es va decidir a demanar consell a la persona més sàvia del reialme, que vivia en una cova aïllat de la resta de la gent. El rei va caminar durant set llargs dies pel desert, passant gana i calor, però decidit a trobar una solució al seu turment. Finalment, arribà a la cova, situada a la paret d’una gran muntanya. Sigilós i dubitatiu, el rei hi entrà per un passadís molt estret.

Passeu, passeu, que us esperava… – va xiuxiuejar un fil de veu des del fons de la cova.

Després de caminar una mica més, el rei arribà a una gran sala, ampla, amb un foc al centre. Ajagut al seu costat, estava el savi que buscava. Li va exposar amb humilitat les seves temors i el vell l’escoltà amb atenció, sense pronunciar ni una paraula. Quan va acabar, li va respondre el següent:

– La justícia és una feina ben difícil per a l’home. L’home viu molt millor si té el cap lliure de problemes i preocupacions. Els dracs de les muntanyes nevades poden fer molt millor aquesta feina, alliberant-vos així d’aquesta feixuga càrrega. Marxeu ben lluny dels problemes i poseu un drac a cada ciutat per controlar-ne els fruits; si feu que us portin els beneficis, vos viureu tranquil i sense angoixes. Deixar el poder en mans dels dracs, però, només té dos perills: poden ser molt autoritaris i, per tant, exigir molt d’esforç als vostres súbdits. A més, si mai algun poble que no domineu ensenya al vostre que es pot viure sense dracs, perdran tota autoritat davant la població i vos pedreu el control de totes les riqueses.

El rei va meditar durant una bona estona. O seguia sacrificant-se ell mateix pel seu poble o aconseguia que el seu territori estigués aïllat de la resta per garantir per sempre l’autoritat dels dracs. Finalment, se li va ocòrrer una gran idea. Si cubria d’aigua una gran part de la seva terra i creava un nou mar, podria aïllar el seu poble de la resta del món. Així, els seus súbdits no podrien conèixer altres formes de govern.

Content per la decisió que havia pres, va fer el camí des de la cova fins a les muntanyes nevades. Allà, aconseguí capturar tantes cries de drac com ciutats controlava. Les portà al seu palau i les va ensinistrar per exercir el control sobre la població, administrar justament les riqueses i portar els beneficis a l’altra banda del mar, on el rei podria descansar còmodament després de tants anys de sacrificis i maldecaps.

Quan els dracs van estar preparats, el rei els va presentar a la població. Els súbdits s’ho miraven amb recel, però confiaven en el criteri del rei, que els va convèncer que l’administració dels dracs seria justa i que no havien de tenir por, ja que havien nascut al mateix país i mai voldrien fer mal als seus. Content per la reacció positiva de la seva fidel població, el rei va marxar a l’altra banda del mar.

A la nova terra hi va descobrir un món molt diferent, on tot anava molt de pressa i on el control de la població es podia fer d’una manera molt més fàcil: un éssers inanimats, que anomenaven màquines, feien tot la feina bruta. El rei va quedar meravellat. Tal com van acordar, cada mes els dracs li portaven els beneficis de la seva regió. Ell els preguntava pels seus i els dracs li responien que tot anava molt bé. El rei, content amb les riqueses que els animals li portaven, no s’adonava que cada vegada que els veia estaven més grassonets, amb més joies i més poder; a més, el seu tracte era cada vegada més sec i esquerp. Davant les sospites que alguna cosa podia anar malament, girava el cap i mirava les riqueses que els dracs havien portat.

El que no imaginava el monarca, però, era que la tecnologia del nou món que tan el fascinava significaria la fi d’aquesta situació tan còmoda per uns i tan incòmoda pels altres. Com ell sospitava, però no volia veure, la població vivia explotada pels dracs i un dia, les màquines van aconseguir volar més ràpid que les bèsties i es van colar per tots els racons del país del rei. Així, la població va saber que a d’altres llocs es vivia millor i que el seu estimat rei no feia res per a ells. Tal com va pronosticar el savi, immediatament la gent va reaccionar en contra dels dracs, que no donaven l’abast per frenar les queixes i fer tornar a la gent al treball. Quan van arribar les notícies al rei, no va saber com reaccionar. Havia d’eliminar als dracs, que li portaven les riqueses i perdre la seva còmoda vida, que tan l’havia meravellat? Havia de tornar al seu país, tot i que la gent ja li havia perdut la confiança? Havia de deixar que el seu poble s’organitzés lliurement i perdre el tracte de favor i els beneficis que seu treball li oferien? Sol, distant i sense cap savi que l’aconsellés, no sabia com sortir del problema que ell mateix havia creat.

PROU HIPOCRESIA EN LES RELACIONS INTERNACIONALS PER PART DELS PAÏSOS OCCIDENTALS. QUE LES RELACIONS ECONÒMIQUES NO ESTIGUIN PER DAMUNT DE LA LLIBERTAT I LA INDEPENDÈNCIA DE TOTS ELS TERRITORIS.

Salut i creació!

PRODUCCIONS LA LLACUNA

Anuncis
Aquesta entrada ha esta publicada en 00-Internacional, 04- Abril 2011. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s