28-3-11

EL CÀNON DE LA VERGONYA

L’any 2006,  davant de la proliferació de les noves tecnologies digitals, el Govern espanyol decideix aplicar un cànon a tots els parells d’emmagatzematge i reproducció per compensar les pèrdues que tenen les entitats de gestió dels drets de propietat intel·lectual (i, per tant, els propis autors). El 2008 s’actualitzen les taxes. Així, ara paguem 17 cèntims de més per cada CD, 60 per cada DVD i com a mínim 12 euros pels discos durs de menys capacitat. Gravadores, llàpis de memòria, telèfons mòbils, mp3, mp4, impressores, fax, escàners i tots els tipus d’ordinadors completen la llista dels aparells que han vist apujat el seu preu per aquest gravamen, arribant en alguns casos a fins a 200 euros de més respecte el seu preu original.

El passat dijous, l’Audiència Nacional va considerar que aquestes tarifes del 2008 (no el cànon en si), eren il·legals per un defecte de forma; és a dir, que la llei es va fer malament però segueix sent constitucional. Per tant, no s’anul·la el cànon, sinó que s’haurà de tornar a les taxes del 2006. A més, la sentència no implica en cap cas retornar els diners que la població ha pagat de més per adquirir aquests productes. De fet, durant uns 10 dies més caldrà seguir abonant aquest cànon. El Govern ja ha manifestat que realitzarà les modificacions que els jutges reclamen però no es replanteja modificar la seva política en aquest aspecte i manté la vigència del “canon digital” en la propera versió de la llei.

Les demandes de la societat, doncs, una vegada més no s’escolten. Les denúncies que els usuaris han plantejat anaven en contra d’aquestes tarifes, és cert, però les queixes anaven més enllà; el problema era més profund, ja que es tracta d’un gravamen indiscriminat que no respecta el dret a la pressumpció d’innocència, plenament constitucional. Els grans mitjans de comunicació anomenen “internautes” als “usuaris” dels aparells digitals, vinculant a tota la gent amb els que naveguen per Internet i els hi transmeten tots els valors negatius. Quan parlen d’“internautes” parlen de subjectes que se’ls acusa de pirateria o pedofília, no acostumen a referir-se com a “internautes” als que utilitzen Internet d’una forma totalment legal (que és la majoria de la gent). Així, quan els mitjans manifesten que les denúncies són per part d’“internautes”, ja estan criminalitzant el col·lectiu denunciant, enacara que potser són empreses o particulars que utilitzen mitjans digitals per a la seva feina, al marge de la xarxa. Els mitjans, com el Govern, posa a tothom en el mateix sac del delicte.

Aquest és el principal problema de la llei. No pregunta, no investiga, no és justa. Facis el que facis amb els aparells, pagues com si anéssis a fer un delicte, en aquest cas, descarregar de forma il·legal contingut protegit pels drets d’autor. Que s’apliqui a 22 països de la Unió Europea no serveix d’excusa; una política no serà més adient per aplicar-la a més llocs. Us imagineu que s’afegís un canon als ganivets per si degollem algú? Com que pot ser que facis un delicte amb aquest producte, paga una compensació per anticipat. Així, hauríem de pagar canons per gairebé tot. Perquè he de pagar una compensació si l’activitat que realitzo és plenament legal?

Les entitats que gestionen els drets d’autor (n’hi ha 8 a l’Estat espanyol, encara que l’SGAE és la més coneguda, la més important i, per tant, la que acomula més crítiques), han perdut molts diners des de l’aparció d’Internet. Ara, gràcies al cànon, facturen 100 milions d’euros a l’any (el que representa, atenció, només un 20% dels seus ingressos!).

El cànon digital tracta un problema complex d’una forma molt superficial. Que un autor tingui dret a cobrar per l’ús de la seva obra és lícit, però la tecnologia avança i no li podem girar l’esquena ni posar pals a les rodes. Internet és una gran eina que revoluciona les relacions socials i el consum de l’audiovisual. La xarxa permet una relació horitzontal al marge del control de les grans multinacionals que han estat vivint de rendes durant molt de temps. La pirateria posa aquestes grans empreses i artistes contra les cordes, però per altra banda ofereix una gran oportunitat a aquells que per mil raons diferents no han pogut o no han volgut entrar en el cercle de negoci estipulat.

Internet, doncs, obliga a replantejar el rol de l’artista i la manera com es guanya la vida. Les formes tradicionals d’explotació d’una obra ja no són vàlides, cal buscar altres vies. Per moltes normes que es crein, Internet no es pot desinventar. Només aquells que investiguin i que tinguin una veritable voluntat d’aprofitar el moment i els recursos per avançar amb un altre tipus de negoci tindran èxit. Potser és hora de treballar més i d’afegir un valor nou a les produccions actuals. Seguir amb el model que ha dominat el panorama audiovisual fins a dia d’avui és un error i aplicar mesures com les del cànon (que precisament vol fer perviure aquesta explotació tradicional), és, a més d’un error, una mesura molt poc ètica i, des del nostre punt de vista, incosntitucional. Criminalitzar indiscriminadament o actuar de forma preventiva és molt poc democràtic.

Ja ho va expressar ben clarament Àlex de la Iglesia en el seu discurs de comiat en la Gala dels Goya d’aquest 2011. Es pot dir més alt, però no més clar. Per qui no l’hagi pogut sentir, aquí us deixem l’enllaç de la seva intervenció.

http://www.youtube.com/watch?v=HjAg4pWxW0A&feature=related

Salut i creació!

PRODUCCIONS LA LLACUNA

Anuncis
Aquesta entrada ha esta publicada en 00-Audiovisual, 03- Març 2011. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s