21-3-11

UNA VIDA, UN INSTANT

Un home encén l’ordinador. Amb el brunzit de la màquina que inicia els seus processos electrònics de fons, es prepara un cafè. Són les nou del matí, però ja és el segon del dia. S’ha llevat dora, a les set, per poder portar els seus fills a casa l’àvia, que viu ben a prop de l’escola on estudien segon i quart de primària, respectivament. A les nou, ella els acompanyarà a la porta (cal que no arribin tard) i al migdia els recollirà per dinar a casa seva. Així, l’àvia els prepara el menjar i es podran estalviar els diners del menjador. Ella, contenta, és sent útil i plena de vida; els seus néts ho són tot. A la tarda, dues hores més de classe i, en acabat, les activitats extraescolars del dia: futbol el gran i música el petit. A les vuit, potser a dos quarts de nou del vespre, tornaran a casa amb la mare, que els anirà a buscar quan surti de la feina. És una advocada que farà potser uns cinc anys va assolir l’èxit que tan anel·lava: el millor bufet de la ciutat l’ha contractada i té un sou i una posició envejables. Llàstima l’horari, que és exigent: treballa de vuit del matí a set de la tarda, si no hi ha cap situació excepcional que l’obligui a quedar-se alguna hora més. Quan passa això, els nens es queden a dormir a casa l’àvia que, contenta, els ajudarà a acabar els deures i els farà el seu sopar preferit. Als nens no els hi sap greu; gairebé es podria dir que els encanta que passi això, perquè a la nit podran veure la televisió més estona i l’endemà es podran aixecar més tard.

Aquesta organització del dia és el que repassa mentalment l’home mentre acaba l’últim glop del cafè i clica sobre d’icona del programa informàtic que utilitza per treballar. Es dedica des de fa vint anys a la il·lustració. Des de ben petit els seus pares li deien que tenia gràcia en dibuixar. El van apuntar a una acadèmia i els professors el van animar a seguir; tenia talent. Al principi pintava amb carbonet, després amb aquarel·les. Malauradament, allò que els feia tanta gràcia als seus pares quan era petit, es va anar convertir en suspicàcia quan es va fer gran. Va estudiar belles arts, era el que li agradava. Però per més anys que passaven i per més dibuixos que feia, no guanyava diners. Feia exposicions, sí, i tothom el felicitava; era molt bo! Ningú, però, comprava les seves obres ni finançava els seus projectes. Els pares, preocupats, van decidir donar-li un cop de mà. Van preguntar a tots els seus amics i coneguts si coneixien alguna feia relacionada amb la il·lustració, però tothom deia que no. Fins que un dia, quina alegria!, un amic del seu pare, periodista, li va dir que al diari on treballava el dibuixant de vinyetes es jubilava; buscaven un substitut. Una petita prova, i la feina va ser seva.

Gràcies al diari, l’home va tenir el primer sou i va fer molts contactes. Al principi dibuixava les vinyetes pel matí i es dedicava a les seves coses per la tarda. Seguia dibuixant pintures que el feien sentir bé, perquè només responien als seus criteris. Però amb els nens, les obligacions van augmentar; necessitava més diners i estalviar, “mai saps el que pot passar”. Per això va acceptar al moment una altra feina per una editorial de còmics. Ara fa les vinyetes del diari en mig matí i la resta del dia treballa per l’editorial. És còmode, ja que fa la feina des de casa i ho envia per Internet, però ha d’estar davant l’ordinador de nou del matí a les nou del vespre, si no hi ha cap encàrrec especial que el faci treballar més.

L’home ja no és tan feliç, però ara té molts més diners i això li permet que als fills no els falti de res i pot viure en una casa molt més gran al costat del mar, el seu somni; llàstima que no tingui temps per disfrutar del paisatge. Però els fills són el més important, encara que en prou feines els veu una hora cada dia. Quan els porta a casa l’àvia estan endormiscats i quan arriben a casa han de fer els deures i a vegades no pot ni sopar amb ells perquè ha d’acabar els encàrrecs. Tampoc té temps per pintar per a ell mateix. Volia ordenar els quadres, fer-ne algun més perquè encara té coses a dir, organitzar alguna exposició o decorar algun bar amb les seves creacions. Però ja ho farà; sempre s’està a temps, no? Ara el més important és no perdre la feina. Amb aquesta crisi, es pot sentir afortunat amb els diners que guanya i la posició que ha assolit. Tots aquests pensaments l’animen per seguir amb la feina del dia, que avui és especialment feixuga.

Però aquestes reflexions són les mateixes que es va fer ahir quan va encendre l’ordinador i es va fer un cafè. Casualment, l’encàrrec del dia tampoc era gaire engrescador i sentia unes ganes enormes de fer una altra cosa. De fet, la sensació també la tenia la setmana passada, el mes passat i l’any passat. Bé, per ser sincers porta prop de 10 anys esperant trobar el moment per fer el que li ve més de gust. Però és que la feina és el primer i quan acaba està tan cansat que l’únic que vol és dormir, perquè sinó demà no hi haurà qui s’aixequi per enllestir els encàrrecs del dia. Cada matí reprimeix les ganes de deixar-ho tot i es nega a ell mateix que porti molt de temps sentint coses semblants. “Al mal temps, bona cara!” Ja vindran moments millors, on pugui disfrutar plenament de la vida. Quan estigui jubilat tindrà tot el temps del món per a ell.

De sobte, la taça de cafè comença a trontollar. Es mou per la taula fins a caure al terra i es trenca. Les làmpades del sostre es mouen, el terra tremola. Tot vibra i els vidres de les finestres s’esquerden. Però els sotracs van a més; la intensitat augmenta i les parets s’obren. L’home, que ha viscut altres terratrèmols, sap que s’ha d’amagar sota la taula. No l’espanta la força (bé, una mica), sinó la durada: aquesta vegada és especialment llarg. Finalment, tot torna a la calma. Quin desastre! Haurà de recollir-ho tot i fer obres de reparació a la casa… i amb tota la feina que té per entregar avui! Afortunadament, no ha marxat l’electricitat i podrà seguir treballant amb l’ordinador. No hi ha excuses per no fer les entregues que li han demanat; ara més que mai, com pot jugar-se la feina? Comença a dibuixar mentre calcula quan li poden costar les reformes que haurà de fer.

Cinc minuts més tard, piquen a la porta. Fort, insistentment. Sorprès, camina pel passadís fins a l’entrada, però ja han obert. És l’exèrcit, que sense cap explicació, el treu de casa i el puja a un camió militar. Què passa? L’home té por, no entén res i pensa que no podrà entregar la feina. Tots aquests anys d’esforç per tornar a fer números per arribar a final de mes… I què li dirà la seva dona? Però perquè està en aquest camió? Perquè hi ha tanta gent? Una dona gran, ajaguda al seu davant, li diu: “el mar ja ve…

Ha passat una setmana. Ara l’home és davant de casa seva amb la família. Tots porten màscara, sembla que la radiació nuclear és perillosa i han de marxar de la zona. S’abracen tots quatre i plora. Ja no pot fer servir l’ordinador; avui no entregarà les il·lustracions, ni demà, ni la setmana vinent, ni segurament durant una bona temporada. Casa seva és un solar. Res de projectes, res per l’endemà. Cal tornar a començar, és clar, el temps no s’atura. Mirant al mar, pensa que la vida és injutsa. I ho és, i tant que ho és! Potser cal relativitzar més les coses, potser cal replantejar-se les prioritats. Ens creiem amos del nostre destí, però els esforços d’una vida desapareixen en un instant. Creem xarxes de transport, de comunicació, telèfons, ordinadors i armes per defensar-nos entre nosaltres. Però no hi ha res que controli la natura. Potser els dirigents entendran la humilitat que la Terra els reclama a crits; potser els dirigents canviaran també les seves prioritats. I potser l’home podrà tornar a ser feliç perquè no té feina, és cert, però aquells que estima estan al seu costat.

TOTA LA NOSTRA SOLIDARITAT AMB EL POBLE JAPONÈS.

Salut i creació!

PRODUCCIONS LA LLACUNA

Anuncis
Aquesta entrada ha esta publicada en 00-Internacional, 03- Març 2011. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s