14-3-11

ES POT CENSURAR LA CREACIÓ?

El passat dimecres el jutjat de Vilanova i la Geltrú imputava al director del Festival de cinema de Sitges, Àngel Sala, per haver permès l’exhibició de la pel·lícula A serbian film. El poder judicial ha actuat a partir d’una denúncia d’un particular perquè segons l’article 189.7 del Codi Penal, és un delicte “produir, vendre, exhibir o facilitar material pornogràfic en el qual, no havent estat utilitzats directament menors, s’utilitzi la seva veu o imatge alterada o modificada”. Si el procés tira endavant, s’enfrontaria a una pena d’entre tres mesos i un any de presó o una multa econòmica.

Està clar que aquesta cinta és una provocació i conté situacions desagradables, mostrant diverses escenes de relacions sexuals amb menors. El director porta l’espectador a observar el cantó més fosc i pervers de l’èsser humà, amb un realisme absolut. Un dels moments més controvertits, per exemple, és la violació d’un nadó que acaba de nèixer. Pot ser, doncs, que al públic majoritari li crei rebuig i li sembli indignant la temàtica i les imatges que ofreix aquesta creació. La resposta que s’ha de produir per part del públic, però, quina ha de ser?  Denunciar el direcor o no anar a veure el film? Cal arribar a l’extrem de sancionar l’exhibidor, Àngel Sala, i no el seu creador, Srdjan Spasojevic?

El cinema sempre ha estat l’art de l’engany. Evidentment que en el rodatge no es va produir cap situació real de pederàstia, però el resultat final és tan realista que resulta creïble. Un bon treball, doncs, per part dels professionals que han realitzat el film. Si per crear una obra s’assessina una persona, està clar que s’ha produït un delicte. Però en aquest cas es tracta d’una ficció. La part de la llei que cita la “veu o imatge alterada”, doncs, és la que genera un ventall de possibilitats de denúncia perilloses, ja que el cinema és, per definició, l’alternació de la imatge i el so per fer-nos pensar que tot el que estem veient és real.

Arribem, doncs, a la reflexió de fons que aquest cas ens genera. Cal posar límits a la creació? Podem jutjar el mal gust? Què és el que es pot veure i el que no? Podem censurar? La nostra resposta és que el que s’ha de controlar són els circuits de difusió, especialment l’exhibició, que ha de ser clara i conseqüent amb el contingut que ofereix. La classificació dels films per edats és un aspecte que ens prenem molt lleugerament, però és un aspecte molt seriós i cal que els adults ho respectin per educar correctament els seus fills. De la mateixa manera, les franges horàries de la televisió anomenades “horari de proteció infantil” intenten el mateix: evitar que els petits puguin veure o sentir continguts que poden influir massa en una persona en procés de maduració. La creació en si, no és un problema. Cal llibertat absoluta sempre que es realitzi una ficció i els actors que hi treballen no hagin de suportar cap tipus d’agressió. El control està en la difusió, no en la creació del contingut. En el cas del Festival de Sitges, es va explicar clarament quin tipus de film es projectava; veure’l o no, doncs, ja és responsabilitat de l’espectador. El principal problema (i en trobem casos a dirari a la televisió), és la distribució enganyosa o l’incompliment de la protecció necessària dels menors. Aquí sí que la llei hauria de ser dura i les sancions exemplars, cosa que no es produiex. El cas d’Àngel Sala, doncs, només podria ser delicte si no s’hagués avisat correctament del tipus de film que s’anava a projectar. Fer responsable d’un contingut de ficció al director d’un festival no té cap mena de sentit.

La manca d’un òrgan de regulació i de control del sector plenament independent del poder polític i amb capacitat autònoma de sanció és el principal dèficit en matèria audiovisual de l’Estat espanyol. A Catalunya ja tenim el CAC (Consell Audiovisual de Catalunya), però a nivell espanyol el control el seguiex tenint el Govern central que, per interessos partidistes, mai sanciona les empreses que incompleixen les normes de distribució i exhibició. El control necessari en aquest àmbit, doncs, es converteix en un descontrol i un “campi qui pugui” que fa que els continguts televisius sigin cada vegada més irrespectuosos amb la legislació audiovisual vigent i amb la protecció del menor. Aquest és el nostre principal problema, no la projecció d’A serbian film al Festival de Sitges.

Seguim tractant els espectadors com a tontos. És l’espectador qui ha de jutjar el que li ha agrada i el que no, no cal que els continguts els controli ni els censuri ningú; aquesta decisió l’ha de prendre un mateix. Com més varietat creativa tinguem al nostre abast, més podem aprendre i més podem crèixer intel·lectualment. La llibertat, acompanyada d’una bona educació en matèria audiovisual que ens ensenyi a tenir un consum crític, ens farà ser millors espectadors i millors persones. És clar que tampoc interessa massa als poders polítics, perquè uns espectadors “tontos” són més passius, mentre que uns espectadors “crítics” són més actius. Les persones que qüestionen també es movilitzen i són les que fan por perquè poden canviar la situació. Està clar que davant d’aquestes dues opcions, és molt millor tenir una població que necessita un pare, que no es val per ella mateixa i que li diem el que pot veure i el que no, el que ha pensar i el que no. Així tot es manté igual i podem anar tirant, encara que tirem sense saber el perquè.

Salut i creació!

PRODUCCIONS LA LLACUNA

Anuncis
Aquesta entrada ha esta publicada en 00-Audiovisual, 03- Març 2011. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s