28-2-11

L’ÒSCAR A LA MILLOR PROMOCIÓ

Per guanyar algun premi, sigui de l’àmbit que sigui, està clar que cal fer una bona feina. Una altra qüestió, però, és qui accedeix a aquests premis i els criteris que es segueixen per decidir-los. Aquí és on es comencen a plantejar els primers dubtes.

En els grans premis de repercussió internacional, què es valora més, el producte en si o el renom d’aquell que el produeix? Moltes vegades els nominats a un premi són els mateixos, any rere any, com si tinguessin un abonament anual. Són bons? Segur que si. Però són sempre tan bons amb tot el que fan? No hi ha ningú més que faci productes de qualitat? O és que el nom d’aquell que ja és conegut dóna renom als premis i els nominats aprofiten la seva fama per eclipsar aquells talents anònims?

És el que passa en els grans premis del món endogàmic de la cuina, de l’arquitectura, de la literatura, de la pintura i, és clar, en la indústria del cinema. Hi ha festivals independents que fugen de les figures populars, però els premis que arriben a tots els mitjans, els que de veritat aporten fama i diners, són els que organitzen les respectives Acadèmies del cinema de cada país. Aquests esdeveniments tanquen la porta a nous talents i acaben premiant a aquells que ja són reconeguts pel gran públic. Els directors o actors mediàtics sempre apareixen a les nominacions per les seves obres. Per altra banda, si no es té el suficient renom, sempre es pot crear, gastant enorme xifres de diners en promoció, merchandising i publicitat per aparèixer a tots els mitjans de comunicació. Si la gent em coneix anirà al cinema, si va al cinema em generarà molts diners en recaptació a taquilla i si tinc molta audiència, el jurat tindrà en compte la meva pel·lícula. Si a més guanyo el premi, passaré a formar part d’aquesta elit del renom i podré començar a utilitzar la meva popularitat per seguir apareixent en les següents edicions del certamen. Aquesta és l’espiral que es genera habitualment.

Malauradament, la situació que descrivim no només és pròpia dels Òscar, sinó que passa a la majoria de grans premis: els BAFTA a Anglaterra, els Cèsar a França, els Goya espanyols o fins i tot els premis Gaudí catalans (amb l’acusació de la compra de vots en la darrera edició, no ho oblidem). Qui vota els veredictes? Els acadèmics, que ja formen part d’aquest joc i que no els interessa canviar la situació. Als actors i directors mediàtics els interessen els premis perquè segueixen augmentant el seu grau de popularitat i saben que els guardons són la millor publicitat per animar a la gent a anar al cinema o a tenir millors papers; per altra banda, als premis els interessa la presència dels icones mediàtics perquè els dóna prestigi i els espectadors seguiran les seves gales perquè volen veure a les seves estrelles preferides. És un cercle viciós que es retroalimenta i del que no es pot sortir. L’audiència majoritària de les gales és la del cor i la del safareig, no la cinèfila. El glamour de la catifa vermella atrau a mitjans que es centren en qüestions que van més enllà de la pantalla: els vestuaris, les joies, les parelles, els protocols… Si aquesta audiència rosa es perd, el share (i els diners) que es mouen també desapareixeran.

Poques vegades guanya un premi important una obra realitzada sense gaire pressupost, sense despesa en publicitat i realitzada per un desconegut. Són excepcions puntuals, com és el cas de La Soledad, de Jaime Rosales, Goya al millor film espanyol el 2007. La sorpresa i estupor que va causar aquesta decisió és la millor mostra de l’excepcionalitat del cas. Pel contrari, cal dir que casos com el d’Avatar, de James Cameron, també aixequen polseguera perquè d’entrada reben més nominacions de les que realment mereixen: va estar nominada a gairebé tots els premis importants dels Òscar de l’any passat, tot i que afortunadament va guanyar només en els apartats tècnics, que era on realment destacava. El morbo per l’enfrontament entre Cameron i la seva ex-dona, Kathryn Bigelow, directora del la gran guanyadora de la nit, The hurt locker (En tierra hostil), garantia un gran nombre d’audiència. Enguany, hem viscut una gala avorrida i sense cap sorpresa. Si l’espectador té la sensació de veure una vegada i una altra el mateix (només canvien noms i títols) i si els pronòstics l’encerten la majoria de vegades, vol dir que tot està massa preparat i que es segueixen sempre els mateixos patrons, moguts només pels diners i la fama. La qualitat artística queda moltes vegades en un segon pla.

Cal, doncs, relativitzar sempre els gran premis, tan de cinema com de la resta d’arts. Només per accedir-hi has de destinar a la teva obra una quantitat molt important de diners. Si no tens quota de pantalla, no existeixes. Per aquest motiu és important mantenir la distància, no deixar-se portar sempre per aquestes decisions i tenir criteri propi. Cal sempre llegir vàries opinions, ja que els crítics també formen part d’aquest joc de favoritismes i no és convenient, tampoc, de creure’ls cegament. Cal potenciar els petits certàmens, aquells que no miren el nom ni la despesa sinó exclusivament la qualitat de l’obra i que, a més, permeten votar directament al públic, sigui qui sigui. Aquests són festivals més sincers, més democràtics i més honestos. Els grans premis no són dolents per ells mateixos, no cal demonitzar per definició, però sí que cal tenir molt present què hi ha al darrere per no creure cegament en les seves decisions i poder mantenir un esperit crític com a espectador.

Salut i creació!

PRODUCCIONS LA LLACUNA

Anuncis
Aquesta entrada ha esta publicada en 00-Audiovisual, 02- Febrer 2011. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s