31-1-11

PAGANT JUSTOS PER PECADORS


El dijous passat es va arribar a un acord per a la reforma de les pensions entre la Patronal (representants de les empreses privades), els sindicats majoritaris (concretament UGT i CCOO) i el Govern central (principal impulsor de la reforma). Està clar que el sistema de pensions actual és obsolet i no s’ajusta al context que estem vivint. Cada dia el nombre de població en edat de jubilació augmenta (gràcies a una esperança de vida més alta) i, per tant, la despesa de l’Administració és més elevada. Si es necessiten més diners per donar als jubilats i no es vol retallar el pressupost per cap altra banda (opció que també es podria contemplar, la veritat), només ens queden dues alternatives: o es retallen les pensions o s’aconsegueixen més diners per a finançar-les (és a dir, s’augmenten els impostos). En ambdós casos, la solució és molt impopular.

Sobre aquest tema, es poden apuntar diverses qüestions. La primera i més fonamental és reflexionar sobre com s’ha arribat a aquest punt. La gestió de la crisi per part del Govern de Zapatero ha estat molt dolenta. El principal problema no han estat les mesures que s’han pres, sinó el moment que han triat per fer-ho. No es pot estar negant durant més d’un any que tenim un problema econòmic global, no es poden dir frases tan gratuïtes com que l’Estat espanyol té el millor sistema econòmic del món quan s’inicia la crisi i a continuació, iniciar una bateria de reformes amb presses. Aquests canvis s’han de fer poc a poc, estudiant-los bé, valorant avantatges i inconvenients en profunditat i, sobretot, explicant-los bé a la població.

La classe popular treballadora és qui pateix més aquestes dificultats. A més, si es planteja una ajuda per a aquest sector, després es treu i més endavant fins i tot se li retalla el que tenia abans de l’ajuda, la sensació és de descontrol, de presa de pèl i d’improvisació constant. Es té la sensació (i amb raó), de ser un ninot a mercè de la voluntat d’uns quants polítics que, com vam comentar en un article anterior, s’asseguren molt bé el seu futur (https://editoriallallacuna.wordpress.com/2011/01/17/17-1-11/).

Finalment, jubilació general als 67 anys i només per aquells que n’hagin cotitzat 38 i mig, als 65. És a dir, que només les persones que comencin a treballar amb contracte als 28 anys i no perdin mai la feina tindran l’opció a la jubilació als 65. Això, és clar, sempre que no es reformi més aquesta llei, que tampoc seria gaire sorprenent.

Augmentar l’edat de la jubilació no és una mala alternativa; la cotització de 38 anys i mig, però, és excessiva. Amb aquesta reforma no es tenen en compte les dificultats laborals del moment actual. Molta gent es queda a l’atur i li costa Déu i ajuda trobar un altre lloc de treball; molts joves es formen perfectament però després no troben una feina que s’adeqüi a la seva educació. En uns moments d’atur pels núvols, de gent que no pot incorporporar-se o reincorporar-se amb normalitat al món laboral i sense un horitzó gaire esperançador a curt termini (cada dia segueixen tancant noves empreses), podem pretendre que la majoria de la gent cotitzi 38 anys i mig de la seva vida?

Hi ha casos que es pot entendre demanar sacrificis a la població. Es poden comprendre pujades d’impostos o que desapareguin algunes ajudes. Si s’explica tot bé i es predica amb l’exemple, la població aguanta tot això i més. Però que es retalli allò que tan ha costat d’aconseguir i que l’estat del benestar sigui cada vegada menys benestant és intolerable. Retallades de sous, ampliació de la jornada laboral, facilitar l’acomiadament, endarrerir l’edat de la jubilació… La classe dirigent no sintonitza amb l’angoixa de la població que no arriba a final de més i amb cada reforma ho posa encara més difícil. A més, l’acció sindical és tèbia i condescendent. Aquesta situació és inacceptable. Sobretot quan encara avui en dia ens trobem amb prejubilacions als 50 anys que tenen dret al 100% del seu sou de forma vitacia. Si aquest és el cas d’una empresa privada que abona la diferència de la seva butxaca fins als 65 anys, doncs perfecte. Però quan és el propi estat que retira a funcionaris (els cossos de seguretat en són un exemple), evidentment som tots nosaltres que paguem aquesta jubilació i, a sobre, ens demanen que treballem un parell d’anys més. Perquè? Per a qui?

Abans de tocar el que ha costat segles d’aconseguir, que es reconsiderin certes despeses innecessàries en un estat democràtic del segle XXI. Reducció i eficiència del funcionariat, aturar les prejubilacions als 50, acabar amb els regals salarials a la classe dirigent i reajustar les partides pressupostàries. Quin és el paper de l’exèrcit exactament, per exemple? Per a què hi destinem tants milions d’euros en armament, sous, casernes, desplaçaments, aviació… ? La seva activitat és pràcticament nul·la (com a mínim a l’interior de l’Estat) i tots els diners que reben podrien solucionar part dels problemes de la gent que sí que viu en una activitat frenètica dia rere dia. Perdre drets socials no hauria de ser ni l’últim recurs. Mentrestant, però, seguirem pagant justos per pecadors.

Salut i creació!

PRODUCCIONS LA LLACUNA

Advertisements
Aquesta entrada ha esta publicada en 00-Estat espanyol, 01- Gener 2011. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s