24-1-11

TUNÍSIA, ANY ZERO

Els greus enfrontaments que ha patit Tunísia durant les darreres setmanes han permès enderrocar el dictador Ben Alí, el cap d’Estat del país durant més de 23 anys. Així es pretén recuperar una democràcia real, posant punt i final a aquesta fal·làcia que durant tant de temps Europa ens ha fet creure que era certa. Els nostres governants i les grans empreses de viatges han afirmat amb rotunditat que Tunísia era el país africà més europeu, fent desaparèixer així la por dels visitants i afavorint el turisme, una de les principals fons d’ingressos del país des de finals dels anys 90. Si Europa, però, s’equipara a un Estat corrupte i dictatorial com era aquest, malament anem.

La situació que s’ha produït ens pot fer reflexionar sobre la idioneïtat dels discursos que es fan des de diversos sectors pensant única i exclusivament en el benefici econòmic. Allò que es defensa avui, es critica demà. Els discursos dels sectors polítics sempre estan plens de paraules buides, parlen sense mullar-se, com diríem col·loquialment. El cas francès (l’ex metròpoli del país àrab i principal motor econòmic amb les seves transaccions internacionals encara avui en dia), és ben clar. Tres dies abans de la fugida de Ben Ali, el Govern de Sarkozy oferia ajuda militar per tornar el país a l’ordre; ara, en canvi, critica obertament l’actitud del dictador i s’ofereix als tunisians per ajudar-los a crear una democràcia sòlida. Quan els interessos econòmics perillen, cal salvar-los com sigui, encara que per això ens haguem de canviar de jaqueta. Primer al·leguen el dret a la seguertat dels ciutadans; després, el dret a la llibertat de la població. Sempre es pot trobar una justificació per defensar la seva posició.

Canviar d’opinió no és, però, el més greu. El més lamentable de tot plegat és que aquestes justificacions s’accepten amb total normalitat, tant per part de la població europea com pels organismes internacionals. La passivitat en ambdós casos és clara i preocupant. La gent està tan capficada en els seus problemes quotidians que poc temps tenen per implicar-se en la defensa dels altres. Les Nacions Unides, per altra banda, ja ens han demostrat sobradament que tenen poca credibilitat: ara és Tunísia, però va passar el mateix amb el Sàhara Occidental, Palestina, Kosovo, Ruanda i un etcètera interminable. Per no enemistar-se amb ningú, per no picar-se els dits si la situació no evoluciona com a ells els interessa, eviten qualsevol tipus d’acció. Què fàcil és parlar quan el “problema” ja ha passat…

Qui pot, doncs, aconseguir que aquesta situació canviï? En primer lloc, els mitjans de comunicació. Ells són els representants de la població que es dediquen professionalment a preguntar i a denunciar allò que no es veu clar. L’excusa de la manca de temps no serveix, doncs, per a ells. Per alguna cosa se’ls ha anomenat “el quart poder”: són els mitjans els que poden qüestionar els governants, els que hi tenen accés directe i un altaveu ben gran per fer sentir la seva opinió. No n’hi ha prou a donar notícies i a explicar-nos el que passa al món; cal també que ells exigeixin responsabilitats i que demanin que els poders econòmics i polítics es posicionin i que actuin en conseqüència. Sense la seva actitud bel·ligerant, la democràcia s’empobreix.

Per altra banda, cal respectar a la població dels països governats amb falses democràcies. Moltes vegades se’ls acusa de violents, de terroristes o no se’ls escolta.  Malauradament, les revoltes només tenen ressó i èxit si utilitzen la violència. De nou, part de la responsabilitat està a Europa, armant i oferint ajuda als governs corruptes. Les potències del Vell continent no han d’actuar mogudes pels diners; han de defensar els valors que tan prediquen i boicotejar els països on la població no té garantides les seves llibertats més fonamentals. És fàcil fer-ho amb països pobres, com és el cas de Corea del Nord o Cuba; a veure si a partir d’ara també ho fan amb els països més rics, amb els que tenen uns acords econòmics milionaris. Aquests acords només permeten que la classe dirigent corrupta segueixi manant i que la seva població visqui en la pobresa i sense dret a decidir res. A més, el famós deute extern segueix ofegant a les societats dels països en vies de desenvolupament per garantir, així, la supremacia econòmica occidental. Una economia forta només s’aconsegueix amb treball i esforç. Una posició de força que es manté ofegant i marginant als altres està condemnada al fracàs, com ens ha ensenyat la història. Per millorar, cal mirar-se primer a un mateix, no als altres.

El cas tunisià, doncs, pot ser un referent per a la resta de països africans que viuen una situació similar: és el cas del Marroc, Líbia, Argèlia o Egipte. Esperem que la resposta dels països occidentals d’ara en endavant sigui més honesta, que escoltin, que no criminalitzin a la població per sistema i que no regeixin les seves reaccions en funció dels interessos econòmics. Quan l’economia mana més que els valors es perd tota credibilitat.

Salut i creació!

PRODUCCIONS LA LLACUNA

Advertisements
Aquesta entrada ha esta publicada en 00-Internacional, 01- Gener 2011. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s