3-1-2011

MÉS APROP, MÉS LLUNY

És difícil trobar un tema adequat per començar la primera editorial de la productora. Passen moltes coses al nostre voltant interessants i triar-ne només una ens ha suposat molt d’esforç. No només hem hagut de destacar un aspecte d’aquesta setmana, sinó que hem hagut d’escollir el més important per a nosaltres en els últims temps. I no és senzill!

Deixant clar aquest punt inicial, volem reflexionar per inaugurar la secció sobre la comunicació actual, a partir de les diverses notícies que han aparegut al voltant de Wikileaks. L’organització dirigida per Julian Assange ha destapat durant les darreres setmanes diverses informacions confidencials de diversos Estats. Els països afectats (especialment els EUA), han mostrat ràpidament el seu desacord amb la feina de Wikileaks, acusant als seus membres fins i tot de terrorisme.

Quin és el crim que ha comès Wikileaks? Publicar informacions secretes. Però fins a quin punt és legal que un Estat amagui dades? Un aspecte ben diferent és la discreció. Evidentment, certes negociacions, certs estudis dels Governs no cal que surtin a la llum pública; si per exemple analitzem les possibilitats d’èxit d’un acord i la població pròpia o la d’un país veí se n’assabenta amb antel·lació, es pot modificar el resultat d’aquesta operació. La discreció durant un procés és necessària i positiva, però el secretisme, impedir filtracions durant i (el que és més greu), a posteriori, és negatiu. D’això, en diem censura. Aquesta paraula és pròpia de les dictadures que tan critiquen les “avançades” democràcies occidentals. No es tracta d’una posició hipòcrita per part d’aquests governs?

Un Govern ha d’impedir les filtracions sent competent, treballant amb professionalitat i rigor, envoltant-se d’aquelles persones que són de confiança i que posen per davant de tot la responsabilitat del seu càrrec. Si hi ha una filtració no és culpa del que la publica: sempre serà responsabilitat d’aquell que l’ha permés, per incompetent, per no fer bé la seva feina. En la majoria de llocs de treball, si no es cumpleix es rep una amonestació o fins i tot es perd la feina. Sembla, però, que el treball del polític és massa sovint el de culpar els altres dels errors, en comptes d’assumir-los com a propis.

En èpoques passades, els mitjans de comunicació impresos no permetien la immediatesa de la informació. El telègraf agilitza per primera vegada la comunicació i el telèfon significa un nou pas endavant, apropant aquesta la immediatesa a la població en general, ja que no cal un codi per desxifrar el missatge. La ràdio permet una comunicació directa entre el Govern i el poble (amb alguns resultats realment desastrosos, com és el cas de l’ascens del nazime), i la televisió hi afegeix l’espectacularitat de la imatge. Avui en dia, Internet és el mitjà que ho fusiona tot a la velocitat de la llum i a escala mundial (si ningú talla el fil, és clar). La impunitat dels Governs, doncs, es situa sota una lupa enorme. Internet democratitza i universalitza; qualsevol error pot ser aprofitat molt més fàcilment, perquè hi ha més gent que mai amb el poder de detectar-lo.

Davant d’aquest fet, en comptes d’optar per la transparència absoluta, per explicar bé les coses a la població i per assegurar-se ser discret en el que cal ser-ho, els Estats “democràtics” s’encallen en el passat, segueixen defensant la ignorància dels secrets d’Estat i no donen explicacions ni tan sols quan el secret ja és passat. Una altra història és el contingut d’aquests secrets, que a vegades fa riure i és més propi dels programes rosa de les televisions privades que dels dirigents d’un país. Però el que ens ocupa ara és el rerefons, no la forma.

Internet és l’oportunitat, no l’amenaça. La comunicació ha de ser el més oberta possible sempre. Renunciar-hi és el que genera desafecció i absentisme polític en la població, perquè sentim que la impunitat del poder és cada vegada més gran, mentre que la nostra és cada vegada més petita. Si la distància entre poder i població es fa gran, els percentatges d’absentisme polític també augmenten. Cal debatre quan el poble ho demani, no quan el governant fixi les regles. Perquè en una democràcia, per definició, el poder està en el poble, que el delega en els seus representants. El mecanisme invers, però, sembla que no està tan ben definit; un cop delegat, com podem recuperar el poder? Només ens queda esperar que l’oposició faci de portaveu del descontentament popular, per aconseguir ells el poder i tornar a començar un cercle viciós que s’allunya cada vegada més del centre, el ciutadà. Tenim els mitjans per estrènyer el cercle, per apropar-nos cada dia més, però en comptes d’acostar-nos, els Governs ens volen allunyar. El problema és que avui en dia els mèdia ja no només els controlen ells, sinó que estan a l’abast de tots. Avui és Wikileaks, però demà en serà un altre, fins que aquells que tenen el poder entenguin que aquest no és el camí que cal seguir.

Salut i creació!

PRODUCCIONS LA LLACUNA

Advertisements
Aquesta entrada ha esta publicada en 00-Internacional, 01- Gener 2011. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s