10-11-14

9N: L’HORA DE LA REFLEXIÓ

14-11-10

Catalunya va viure ahir una jornada que es pot catalogar d’excepcional per diversos motius.

1- Perquè mai hi havia hagut una mobilització general a tot el país per votar en relació l’encaix entre Catalunya i l’Estat espanyol. Des de fa molts anys, dècades i fins i tot segles, el tema era present però mai s’havia abordat d’una manera tan clara.

2- Perquè s’ha hagut de fer al marge dels processos consultius tradicionals. La manca de visió del Govern central, la falta de comprensió, diàleg i valentia política fa que s’hagi hagut d’idear un sistema de votació propi, autogestionat i desprestigiat per aquells que ho han prohibit. El poble ha donat una lliçó de democràcia a aquells que l’han de gestionar.

3- En últim lloc, pel civisme, la festivitat, la responsabilitat i el rigor dels organitzadors, participants i, sobretot, dels voluntaris (les més de 40.000 persones que van col·laborar de forma altruista, realitzant tasques de control de les votacions). Una vegada més s’ha demostrat que les tensions, la divisió i l’enfrontament no existeixen.

El 9N passarà a la història per tots aquests motius. Una vegada més s’ha alçat la veu per reclamar respecte i una democràcia real. Preguntar no ha de fer por; preguntar és una obligació a la que s’ha de sotmetre el dirigent polític. Aquesta ha de ser la primera lectura inequívoca de la jornada d’ahir.

A partir d’aquí, però, cal llegir els resultats i decidir cap a on ha de seguir el procés. Intentarem sumar la nostra humil reflexió a totes les que es produiran avui i durant les properes setmanes.

PARTICIPACIÓ: Des del 2010 (quan es va celebrar la multitudinària manifestació contra les retallades del Tribunal Constitucional a l’Estatut del 2006), hi ha hagut un autèntic ball de dades en relació a la gent que formar part del moviment independentista. L’11 de Setembre del 2012, la Via Catalana, la V d’enguany… per part dels organitzadors es feia girar la xifra entorn dels dos milions de persones. Ara podem veure que aquest nombre era força exacte.

Finalment es dóna la xifra d’uns 2.250.000 votants. Comptant amb els vots estrangers (que encara han d’arribar) i els 15 dies que queden per seguir exercint aquest dret, la xifra girarà entorn dels dos milions i mig de participants. És, sens dubte, un nombre molt elevat, que significa un percentatge de participació que s’aproxima al 40% de la població amb dret a vot. És molt, o és poc? Aquesta és una pregunta difícil de respondre.

S’ha mobilitzat majoritàriament la població secessionista. Tenint en compte que una alta participació en comicis convencionals és del 70% (en el referèndum escocès va girar entorn del 80%), ens trobaríem una mica per sobre de la meitat. De fet, la mitjana al nostre país es situa entorn del 60% de participació, arribant a un màxim del 77% en les generals del 2004 (després dels atemptats de l’11-M) i al 66% de les autonòmiques del 2012. Se suposa, doncs, que en una votació oficial la meitat contrària a la secció es mobilitzaria i igualaria més les forces. Comptant que s’arribi a xifres superiors al 70% i que qui no ha votat sigui contrari a la independència, és clar.

RESULTATS: Com era de preveure, el SI-SI s’ha imposat amb rotunditat. Més d’un 80% ha triat aquesta opció. Això significa (a l’espera dels vots que falten), prop d’1,7milions (aproximadament el mateix nombre de vots que van treure els partits nacionalistes / independentistes a les darreres eleccions del 2012). Està clar, doncs, que la massa rupturista es manté estable i el famós suflé es resisteix a baixar. Sent molt optimistes, el resultat final pot acostar-se (en cap cas superar) els 2 milions de butlletes independentistes. En percentatges totals (i arrodonint), podem donar entre un 35-40% de vots secessionistes. De nou ens preguntem: és molt o és poc?

Alguns diuen avui que el 35% del cens no pot condicionar la política del país. Cal recordar, però, que l’actual majoria absoluta del PP significa el 32% del cens en les darreres eleccions; en aquest cas, però, això sí que legitima a fer i desfer de manera poc dialogada…

També es diu que en unes eleccions convencionals els menors de 18 anys no podrien votar i que la participació immigrant també seria més reduïda. És cert, però també cal tenir en compte que en el referèndum escocès es va pactar que la població pogués votar a partir dels 16 anys i que en una consulta legal hi hauria més facilitats per participar. Tot i la gran mobilització i el sacrifici que molts van fer, les cues i la distància per votar també van frenar alguns ciutadans independentistes.

I ARA QUÈ? Tot plegat ens porta a concloure que la jornada ha estat històrica i ha servit per constatar clarament que la xifra d’independentistes gira, com es deia de forma aproximativa, als 2 milions de persones. Això fa que, tot i el desprestigi que intenten crear, ara sí que tinguem unes dades concretes sobre les que treballar. Aquestes xifres, però, segueixen sense ser concloents ni definitives. Una participació o un nombre de vots secessionistes proper als 3 milions sí que hagués estat definitiu.  De moment, amb el que tenim, certifiquem el nombre d’independentistes a Catalunya però no dóna una força total i inqüestionable per a la Declaració Unilateral d’Independència. De moment, doncs, aquesta opció s’haurà de descartar.

Des del nostre punt de vista, ara només tenim dues possibilitats: insistir en la via del referèndum pactat (des d’avui fins a final d’any) i, si es segueix negant aquesta possibilitat, convocar les eleccions plebiscitàries (abans de la primavera del 2015).

Els problemes polítics només es solucionen amb política. En democràcia només s’han de prendre decisions en base a la voluntat popular. I la veu del poble s’ha d’expressar sempre a través del vot. Diuen que la jornada d’ahir va ser antidemocràtica; el que no és democràtic és limitar-se a negar la voluntat popular des d’un despatx amb lleis creades en un context sociopolític absolutament desfasat i superat. Aquesta és una premissa fonamental que cal assumir per començar a entendre què és el que està passant. Tampoc és tan difícil…

Salut i creació!

PRODUCCCIONS LA LLACUNA

Anuncis
Publicat dins de 00-Catalunya, 39-Novembre 2014 | Deixa un comentari

19-10-14

9N: PUNT DE PARTIDA

9n

Queden tan sols tres setmanes per arribar al 9 de Novembre. Durant gairebé un any aquesta data ha centrat la majoria de les informacions als mitjans de comunicació catalans i les converses informals entre els ciutadans. Com bé sabem, l’Estat espanyol ha prohibit la consulta tal i com es va plantejar. Ara s’ha obert un nou horitzó, amb un procés participatiu descafeinat (ridiculitzat per alguns), amb els partits polítics que han liderat aquesta via dividits i amb visions divergents. Davant d’aquesta situació, volem aportar el nostre humil punt de vista sobre el full de ruta que s’hauria de serguir.

1.- Votar el 9N. És cert que la nova consulta alternativa plantejada per Convergència no és la que preferim, sense el suport administratiu necessari ni les garanties democràtiques plenes que oferia la primera opció. L’Estat espanyol és el responsable d’aquesta situació. Però no podem renunciar als nostres drets. Cal votar, sigui com sigui. La legitimitat del resultat el donarà la participació. Si els índex són alts i la població contrària a la independència també es movilitza, la consulta serà plenament vàlida. Cal convèncer, doncs, a totes les posicions, especialment les unionistes. Que els partits diguin i facin el que vulguin; la responsabilitat de manifestar-se a través del vot és de cadascú de nostres. Tenim dues setmanes i molta feina a fer.

Si la participació a la consulta és alta (percentatge proper al 50% de la població que pot votar), s’obren dues opcions. Si el resultat és negatiu, tot s’atura; si el resultat és és a favor de la independència, el procés ha de seguir.

2.- Candidatura unitària. Sabem que s’estan fent moviments en aquest sentit. Cada vegada augmenta la pressió social i institucional per tirar-ho endavant. Des del nostre punt de vista, cal seguir aquest camí. Cal trobar representants de la societat civil, gent al marge dels partits, que comptin amb el suport dels polítics. Professors, economistes, advocats, escriptors, cantants, actors, artistes plàstics… Gent compromesa amb la independència que representin la base del moviment: la població catalana. En aquest sentit, l’ANC i Òmnium Cultural hi juguen un paper fonamental. Tenen la força i els lligams necessaris per trobar els noms de consens que puguin ser aprovats pels partits, tot renunciant a participar en aquesta llista.

3.- Eleccions plebiscitàries, amb un únic punt: vol la independència de Catalunya? Els partits unionistes es podrien agrupar o mantenir les sigles separades. Les posicions, això sí, han de ser suficientment rotundes i clares per a la població. Si les eleccions es poden celebrar abans d’acabar l’any, millor. El més important és poder dedicar aquest temps a debatre, a oferir punts a favor i en contra de la independència de Catalunya, intentant minimitzar els sentiments i prioritzant la raó. És el que hauríem d’haver estat fent ja, en comptes de seguir sense saber si podrem votar o no, una realitat que no s’hauria ni de debatre 

4.- Resultats. Si guanya el NO, els partits unionistes governen durant els propers quatre anys. Si guanya el SI, cal crear un Govern de transició per negociar la independència de Catalunya amb Madrid i la comunitat internacional. Els líders dels partits que han donat suport a la llista conjunta, han de tenir presència. Per aquest motiu tots hi haurien de ser presents recuperant la figura del Conseller sense cartera, que forma part del Govern, amb veu i vot, però no té poders executius sobre cap àrea en concret (el president Tarradelles ja va utilitzar aquesta fòrmula quan va tornar de l’exili per a la resta de líders de partits prohibits pel franquisme, abans de les primeres eleccions autonòmiques). Si no hi ha negociacó possible amb l’Estat, aquest Govern ha de declarar de forma unilateral la independència.

5.- Constitució i eleccions. El Govern de transició hauria d’aprovar la Carta Magna catalana i, tot seguit, convocar noves eleccions amb la presència dels tradicionals partits polítics. Si es compleixen aquests passos, es podrien celebrar aquestes eleccions abans d’acabar el 2015.

Són cinc passos senzills i complicats a la vegada. El més important és, però, que la població pugui parlar, pugui decidir lliurement i que es respecti la seva voluntat. La democràcia és això, no la immobilitat d’unes lleis caduques. Si la gent vol, la realitat canvia, es transforma i no passa res. En altres èpoques es vessava sang per fer triomfar la voluntat popular. En ple segle XXI, cal demostrar que els grans canvis, a la nostra societat, es poden realitzar de forma pacífica, civilitzada i dialogada.

Salut i creació!

PRODUCCIONS LA LLACUNA

Publicat dins de 00-Catalunya, 38-Octubre 2014 | Deixa un comentari

3-9-14

TURISME A BARCELONA

turisme

Els Jocs Olímpics de Barcelona’92 van donar a conèixer la capital catalana al món. A partir d’aquell moment, la nostra ciutat passava a convertir-se en un dels principals destins turístics d’Europa. Era un moment de creixement i de grans expectatives. Per donar resposta a la gran demanada creada es va inventar el Fòrum de les Cultures el 2004. Aquest “gran esdeveniment” no pretenia ni situar Barcelona al món ni dotar de majors serveis a la ciutat; el Fòrum era, simplement, una excusa per reurbanitzar el que no es va poder fer pels Jocs Olímpics; es van transformar el Besós i la Mina, tot seguint la mateixa lògica del tabula rasa aplicada a l’Avinguda d’Icària per crear la Vil·la Olímpica. I així van néixer els grans hotels i les empreses d’última tecnologia, per crear les sinèrgies necessàries per fer de Barcelona una ciutat rica i moderna, líder del segle XXI. Era el pla 22@, al Poblenou, que hauria de tenir repercussions per a tota la ciutat i per a tota la ciutadania amagada sota el bonic i fashon eslògan de la “Marca Barcelona”.

El Poblenou i moltes entitats (del barri i d’altres zones), ja vam criticar en aquell moment la perillosa espiral que s’estava generant. Amb el Fòrum es buscava una inversió especulativa per aprofitar la dinàmica positiva iniciada el 1992 i generar grans beneficis amb les noves empreses multinacionals (que mouen mils de milions) i atraure el turisme. Empreses i visitants havia d’aportar diners fàcils i ràpids.

La crisi econòmica, però, va frenar el nombre d’empreses que s’havien d’instal·lar al Poblenou. El 22@ ha generat nombrosos edificis buits i solars que encara estan per edificar. No s’ha aconseguit l’èxit esperat, i s’ha generat un contrast entre el luxe dels nous hotels i la misèria dels ciutadans (nouvinguts i residents aquí des de fa anys), que encara ara és difícil de pair per a la ciutat i pels veïns i veïnes del barri. És el que alguns cataloguen com la GENTRIFICACIÓ del Poblenou; un espai de classe baixa es transforma de forma radical per a persones de classe alta, fins al punt que els antics residents es veuen desplaçats del seu propi entorn de manera física o psicològica.

Per altra banda, el turisme no ha aportant només aspectes positius. Analitzem què s’ha venut als visitants i les seves repercussions:

Arquitectura única al món: Gaudí. Els seus edificis (que en el seu moment van estar a punt d’enderrocar-se, per considerar-se de mal gust), són visitats per milions de persones. Gairebé es pot dir que perden la seva funció original (inclosa la Sagrada Família), per convertir-se en una caricatura, un cartró ploma (molt original, això sí), on fer-se una foto o vendre com a postal.

Un paisatge singular: Montserrat. Una serralada emblemàtica, curiosa, excursió gairebé obligatòria per a un turista. De nou, la seva funció espiritual o de parc natural es veuen subordinades al parc temàtic del turisme, amb nombrosos autocars aparcats diàriament a les seves esplanades.

Preus barats: La Rambla. La sangria segueix sent el que el turisme coneix i ve a buscar. Els toros ja s’han prohibit a la ciutat (cosa que molts estrangers encara desconeixen), però la “tapa i la cervesa/sangria” segueix sent una opció que aporta molts diners als locals de restauració. Així, el passeig més conegut de la ciutat és, de nou, un parc temàtic, irreal, amb uns preus desorbitats. Això fa que el turista busqui altres opcions més barates en els carrers del voltant (Ciutat Vella i Raval), però buscant aquesta mateixa oferta “made in Spain”, que ens caricaturitza i s’homogeneïtza arreu de la ciutat cada vegada més perquè no es sap vendre res més al visitant.

Un barri bohemi: Gràcia. Si París té el seu (Montmartre), nosaltres en venem un, generant (de nou), un procés de “gentrificació”. Els veïns del barri s’han vist desplaçats, no són el centre d’interès de l’Ajuntament, i es senten envaïts per un exèrcit de turistes que alça el preu dels productes de forma desorbitada i fa perdre l’encant que aquest barri tenia. La massificació de la seva Festa Major, durant l’agost, n’és un clar exemple.

Sol i platja: la Barceloneta. El barri pescador ha vist com les renovades platges són un dels principals reclams. Els carrers s’omplen de turistes que, de nou, inflen els preus de manera que les classes populars, que sempre han viscut en aquests carrers, ja no poden anar als tradicionals restaurants, per exemple, perquè s’han convertit en espais turístics d’alt nivell. De nou, un altre espai gentrificat.

Però és que a més a més, a la Barceloneta (i en menor grau també a Ciutat Vella), s’ha produït un fenomen particular, el que ha motivat les queixes d’aquest estiu: els apartaments turístics. Veient que els hotels són un negoci molt lucratiu, molts propietaris s’han llençat a llogar els seus pisos durant l’estiu: més barat que un hotel, a prop del mar i amb cuina. Una oferta que genera grans beneficis al propietari (fins a 4.000 euros al mes) i una oportunitat molt temptadora per la gent amb menys recursos econòmics, especialment els joves (que són els que també busquen la festa nocturna que la pròpia “marca Barcelona” ha venut com a reclam). Ni l’Ajuntament ho ha frenat (tot valgui per guanyar diners amb el turisme) ni els propietaris han rebutjar aquesta oportunitat de fer diners de forma ràpida i fàcil.

Durant 10 anys s’ha estat generant aquest caldo de cultiu que ara ha esclatat. La major part dels veïns i les veïnes de la Barceloneta, Ciutat Vella, Gràcia i Poblenou no fan negoci; només paguen les conseqüències d’aquesta desmesura sense rebre res a canvi. Veuen com passa una riuada de gent que sempre busca el mateix, que no s’interessa per res més que el que apareix als tríptics i que, a més, poden arribar a fer la vida impossible a qui viu al seu costat. Feia temps que es veia a venir i ara ha esclatat.

L’Ajuntament no té un problema. No ha de solucionar, només, el cas dels pisos turístics il·legals. Té un problema més gran: la pròpia “marca Barcelona”. S’ha generat una imatge i un camí que converteix la ciutat en un parc temàtic pels turistes, on els últims són els ciutadans que viuen i contribueixen amb els seus impostos a aquest desgavell. Cornut i paga el beure.

El turisme no és el problema; és un sector fonamental que hi ha de ser i que genera grans beneficis. Però hem de controlar-lo, no portar a més gent de la que realment estem preparats per acollir. Cal controlar els apartaments il·legals, sí, però també el nombre de places hoteleres. I sobretot, diversificar el reclam, lluitar contra la homogeneïtzació, el remat d’ovelles en què convertim els turistes. Perquè no potenciem altres rutes, com el nostre passat industrial? Es tracta d’un sector que atrau a molta gent i que aporta un visitant de qualitat. Així en comptes de seguir optant per eliminar tots els edificis vells (els que no són de Gaudí, és clar!), els donem una segona oportunitat, tot respectant el nostre passat i les fisonomies tradicionals dels barris amb història. Al capdavall, és la pròpia història de la ciutat, que ens estem carregant a canvi de diners fàcils i immediats. Sense saber-ho (o sense voler-ho veure), Barcelona s’ha venut l’ànima al Diable i ara en paga les conseqüències. La Barceloneta ha explotat i ha fet caure la vena dels ulls a més d’un. Però l’Ajuntament no ho ha de solucionar amb un pedaç; cal una revisió estructural d’aquest model turístic, i la revisió s’ha de fer ja.

Salut i creació!

PRODUCCIONS LA LLACUNA

Publicat dins de 00-Barcelona, 00-Poblenou, 37-Setembre 2014 | Deixa un comentari

25-5-14

#EFECTECANVIES

vies

Can Vies és un Centre Social Autogestionat del barri de Sants, a Barcelona, situat en un edifici propietat de TMB des del 1997. Des de fa 17 anys, doncs, en aquest espai s’hi planteja una organització que ofereix activitats i servei al marge de les institucions, de les subvencions, dels patrocinis i de la iniciativa privada. Tot el que s’hi ha fet, doncs, ha partit del moviment assembleari (demostrant que existeix des de molt abans de l’esclat del 15-M, ara fa tres anys) i des de l’altruisme, la generositat i les ganes de construir una societat més humana i cooperativa, al marge dels moviments econòmics i especulatius. A Can Vies (com a tants d’altres centres autogestionats), es crea un teixit associatiu i participatiu sense cobrar, amb diàleg, tolerància i ganes de construir una alternativa social diferent. La resta del barri, en general, sempre ha tingut una bona relació amb aquest espai, valorant la tasca de les persones que hi formen part.

Can Vies ha estat notícia ara per unes raons que poc tenen a veure amb la seva activitat. No s’ha informat d’un nou taller, un curs, una activitat d’ajuda a persones amb dificultats socioeconòmiques o una festa reivindicativa. Ha estat notícia perquè finalment l’edifici ha estat desallotjat i enderrocat amb una increïble celeritat. Aquesta situació ha provocat el rebuig de gran part del veïnat i la mobilització de les persones que hi participaven. Les manifestacions han acabat amb disturbis i una resposta desproporcionada i aleatòria per part dels Mossos d’Esquadra, com demostren les nombroses imatges que posen en qüestió l’actuació policial.

DAVANT DE LA SITUACIÓ GENERADA ARREL DE L’ENDERROC DE CAN VIES, VOLEM MANIFESTAR QUE:

– Cal més tacte i diàleg per part de l’Ajuntament. Cal preveure que amb aquest desallotjament hi hauria una resposta popular important, tenint en compte l’arrelament i la trajectòria del centre.

– L’Administració no pot actuar de forma unilateral i els col·lectius afectats per la seva gestió han de seguir parlant amb l’Ajuntament. Si una de les dues parts es tanca en banda la solució sempre serà per la força (i aquí acostuma a tenir més possibilitats de guanyar l’administració pública).

– No és només Can Vies. En general (i al Poblenou ho hem pogut veure també amb molts exemples, com la Flor de Maig), la prioritat de l’Ajuntament és la defensa de la propietat, encara que la mantingui buida, sense inversió i sense atenció. No diem d’abolir la propietat privada; diem que davant la seva mala gestió d’un espai es permeti (si la població així ho vol), l’autogestió popular des de la base.

– Democràcia és el poder del poble. Si els polítics s’omplen la boca que cal preguntar i respectar la voluntat popular, encara que la llei no ho permeti, s’ha de poder adaptar aquesta idea a la resta de realitats del país. Can Vies i la gestió de l’espai (també en l’àmbit local), en són un clar exemple.

– Els mitjans de comunicació només es fixen en aquestes realitats alternatives quan hi ha violència. Cal informar quan les coses van malament, però també quan van bé i explicar què està passant amb tota la seva complexitat i punts de vista.

– No es pot generalitzar la violència puntual d’aquests dos dies amb un moviment de llarga trajectòria, èxit i arrelament al barri. És simplificar i fer demagògia.

– Ja n’hi ha prou de catalogar la gent que formava part de Can Vies com a “joves okupes sense perspectives de futur”. Com en tants d’altres centres autogestionats, hi participa gent ben diversa: assalariats, gent a l’atur, menors, tercera edat, gent adulta… Ser antisistema no és ser violent o un “bala perduda”. Fins que no s’entengui això no es podrà començar a empatitzar i parlar amb respecte mutu.

– La policia ha de garantir la seguretat i frenar les accions violentes, no protagonitzar-les ni provocar-les. Cal distingir qui és l’agressor i qui no hi té res a veure. S’ha de treballar més en aquest sentit, perquè les imatges mostren que al nostre país segueixen pagant justos per pecadors, i amb una desproporció i un impunitat preocupants.

Ara és Can Vies, però aquesta situació tan sols és un més d’una gestió de l’espai públic deficitària per part de l’Ajuntament. No hi ha prou diàleg ni respecte per aquestes opcions minoritàries, no hi ha prou preocupació i treball dedicat als veïns i les veïns que habiten els barris de Barcelona. Les prioritats segueixen sent unes altres. El caldo de cultiu creat per la mala gestió, el menyspreu cap al ciutadà i el servilisme cap a les empreses i les iniciatives especulatives ha explotat ara a Sants. Hi ha molts “Can Vies” a la ciutat i al país; l’exemple del que està passant és el que ha pres el nom d’#efectecanvies; que en prenguin bona nota i que rectifiquin en breus. Si no, la situació pot esdevenir ingovernable.

Salut i creació!

PRODUCCIONS LA LLACUNA

Publicat dins de 00-Barcelona, 36-Maig 2014 | Deixa un comentari

28-1-14

SENTIT I SENSIBILITAT

flor

Aquests dies són clau pel futur de l’Ateneu La Flor de Maig. Durant tot el cap de setmana s’han fet actes per difondre la situació de l’edifici i de l’entitat. Avui dimarts hi ha una concentració a les 18:00 davant la Seu del Districte de Sant Martí (plaça Valentí Almirall) i dijous a les 11:30 davant de la Ciutat de Justícia (Gran Via de les Corts Catalanes, 111). Després de més d’un any de lluita, arriba el moment de la veritat.

Sempre hem reclamat des de la nostra entitat que l’Adminisració pública estigui al servei de la societat, i no a l’inrevés. Davant de cada problema al que ha de fer front el poder públic, s’ha d’informar prèviament en profunditat sobre la qüestió i negociar la decisió final amb els representants socials. És clar que es tracta d’un procés més lent i difícil que si s’actua unilateralment, tirant pel dret, però ningú ha dit que la democràcia participativa sigui una forma senzilla de govern. Preferim la dificultat amb diàleg que la facilitat dictatorial.

És cert que uns anys enrere La Flor de Maig no vivia els seus millors moments a nivell participatiu. Les opcions d’oci han canviat i costava aglutinar gent a les seves activitats. Però això no és raó per tancar-la, sinó que ha de ser una realitat que estimuli a l’entitat per reformular els seus serveis. De fet, precisament l’actitud de l’Ajuntament ha estat el que ha revitalitzat l’espai, tot aconseguint una unió al barri i una implicació com feia anys que no es veia. Per altra banda, també és lògic que els propietaris (que ho són per unes circumstàncies poc clares o, com a mínim, poc democràtiques), lluitin per aconseguir una compensació pel que tenien. En el seu moment l’Ajuntament va fer dues coses malament: durant el franquisme va cedir la popietat a diverses families en unes condicions molt bones i, ja en democràcia, va realitzar un conctracte de lloguer desorbitat (tenint en compte que es tractava d’un local amb finalitats socials). Potser el primer error ve de molt lluny i d’un règim que ja de per si era una estafa, però en el segon cas, l’Administració no va actuar de forma seriosa ni autocrítica. Si no es fan les coses correctament, a la llarga surten els problemes.

Ara, doncs, ens trobem amb uns propietaris que no volen renunciar als diners perquè legalment ho poden fer. L’Ajuntament ha permés amb la seva falta de visió de futur arribar a aquesta situació. Davant d’aquest fet, la primera resposta va ser tancar l’Ateneu (com sempre, la solució fàcil, la menys dialogada). El Poblenou, però, ha demostrat que La Flor de Maig pot tenir vida. Perdre un espai tan emblemàtic del nostre passat i de la nostra identitat com a barri ens ha unit i mobilitzat. Hem aconseguit que l’Administració pública intenti negociar per permetre que l’entitat i l’edifici segueixin sent del Poblenou. Ara li toca al poder judicial decidir si autoritza l’ocupació de l’espai, denunciada pels mateixos propietaris.

Exigim sentit i sensibilitat. Sentit perquè hem demostrat que l’espai té vida, té un present i un futur, un recolzament social molt àmpli, transversal, sense fisures. Tota la feina que s’ha fet s’ha realitzat sense ànim de lucre. També exigim sensibilitat, perquè es tracta d’un edifici de gran valor històric, que ens explica el nostre passat com a barri, com a ciutat i com a país. Hi ha alguna manera millor d’explicar el passat de La Flor de Maig que realitzant avui en dia les mateixes activitat que les que oferia quan es va crear? El Poblenou reclama el que durant més de cent anys ha donat servei al barri d’una manera autogestionada i cooperativa. L’ateneu va nèixer en un moment que el poder públic era feble, com avui en dia. Els veïns i les veïnes substitueixen (amb èxit) la feina de l’Administració pública. Aquesta tasca i aquest espai són imprescindibles. El Poblenou, doncs, reclama el que és seu.

Per saber més sobre els propietaris de la Cooperativa i Ateneu La Flor de Maig: http://poblenou.org/index.php/2013/03/lentramat-empresarial-dels-propietaris-de-la-flor-de-maig/

Història Cooperativa Flor de Maig: http://ateneuflordemaig.wordpress.com/historia-2

Salut i creació!

PRODUCCIONS LA LLACUNA

Publicat dins de 00-Poblenou, 35-Gener 2014 | Deixa un comentari

16-12-13

PUNT I SEGUIT

19escribir

Durant els darrers tres anys hem tingut el compromís de publicar un article d’opinió setmanal al nostre web. Han estat 36 mesos de treball (descomptant les vacances d’estiu), 127 articles on hem intentat explicar algun fet d’actualitat i aportar-ne el nostre punt de vista. Durant els dos primers anys vam explicar fets d’àmbit general, però poc a poc hem anat concretant i convertint-lo en un treball més específic. Així, tot aquest 2013 hem centrat els nostres articles al voltant del Poblenou o de l’àmbit audiovisual, el nostre context més pròxim. Així ens hem pogut sentir més vinculats al barri, a la nostra realitat més propera i on més podem ajudar. Reflexionar sobre el món és molt interessant, però participar en aquells fets més pròxims és el que pot aconseguir resultats més immediats. És, en fons, seguir aquella màxima de pensa globalment, actua localment. Aquesta ha estat la nostra voluntat durant aquests últims mesos. A més a més, durant els tres anys hem mantingut les seccions d’EL CULTIU i EL FANGAR, el nostre semàfor particular: així, destacàvem persones o entitats en un sentit positiu o negatiu. Ara, però, hem decidit fer un punt i seguit a la nostra publicació.

No tanquem la secció EDITORIAL perquè ens sembla fonamental poder mantenir una comunicació i una reflexió escrita sobre l’actualitat que ens envolta. Cal saber què passa al nostre voltant, estar informats i aprendre cada dia. A més,  considerem que recolzar punts de vista o aportar la pròpia visió pot ajudar a fomentar actituds, iniciar debats i arribar, en última instància, a engegar accions reivindicatives. Cal conèixer, comprendre, i participar. El nostre moment històric ens obliga a actuar, a renunciar a la passivitat i la comoditat pròpies d’altres èpoques. Vivim un món canviant, que ens planteja reptes permanents. Per poder viure en una societat millor cal reflexionar sobre allò que estem vivint ara, aportant punts de vista sobre el que pot passar i construir, entre tots, el futur que volem i que creiem més just.

Així doncs, seguirem donant el nostre punt de vista. El que suprimim, doncs, és la periodicitat fixa que hem tingut durant aquests tres anys però seguirem reflexionant sobre el que passi al nostre voltant. Cada vegada que hi hagi algun fet que per nosaltres sigui important, donarem la nostra opinió i la farem circular per la xarxa, el nostre àmbit de difusió. Esperem, doncs, poder seguir comptant amb la vostra fidelitat i interès, tot llegint les nostres paraules i compartint els articles a través de les xarxes socials (Facebook i Twitter). Ens despedim, per tant, amb un “fins aviat”. Si el món no s’atura, nosaltres tampoc! Moltes gràcies a tots!!!

El cultiu: LA MARATÓ DE TV3. Un any més, la televisió pública catalana ha posat tots els seus recursos per a recaptar diners, que es dedicaran a la recerca científica (enguany, les malalties neurodegeneratives, com l’Alzheimer). Tot i que aquest fet no eximeix a l’Estat de les seves tasques (ja que hauria de crear partides pressupostàries amb aquesta finalitat), no està de més que la televisió pública hi col·labori. Això sí que és un servei públic, al servei de TOTA la població.

logo_maratoTV3

El cultiu: EL PACTE PER LA CONSULTA. Dijous s’anunciaven les dues preguntes que es volen plantejar a la societat catalana el 9 Novembre del 2014. És cert que la fórmula és enrevessada i que s’ha d’explicar bé què comporta cada opció de l’enquesta, però té molt de mèrit que partits tan diferents com CiU i la CUP arribin a un pacte. Tothom ha cedit en la negociació. Aquesta és una bona forma de fer i esperem que serveixi per a la resta de grans temes, que afecten també de forma decisiva en la nostra societat. Això no ha de ser l’excepció, sinó la norma.

pregunta

Salut i creació!

PRODUCCIONS LA LLACUNA

Publicat dins de 00-Poblenou, 34-Desembre 2013 | Deixa un comentari

9-12-13

FEM RAMBLA. #POBLENOUDECIDEIX

cartell-assemblea-10-12-2013-final-procc3a9s-participatiu

Alguns diuen  que el moviment dels indignats no ha servit per a res, que l’esperit del 15-M s’ha diluït fins a oblidar-se definitivament. El conformisme ha estat, diuen, el guanyador de la batalla. Moviments com el de FEM RAMBLA, però, ens demostra que tot això no és veritat.

El Poblenou ha gaudit sempre d’un entorn i d’uns veïns actius, participatius, que lluiten contra allò que consideren que no es just. S’ha demostrat al llarg de la nostra historia, des del passat industrial (lluitant pels drets socials i obrers amb les cooperatives, ateneus i sindicats), fins als moviments d’oposició al 22@ (reivindicant un model de barri més sostenible i criticant l’especulació imperant al nostre barri). FEM RAMBLA ha estat la última iniciativa popular, sorgida des de la base, per demostrar al poder que la gent vol caminar en una altra direcció. FEM RAMBLA sorgeix al Poblenou perquè tenim una gran tradició de mobilització social, però el moviment 15-M també ha ajudat a la població a prendre consciència del seu poder i dels seus drets, una consciència que semblava adormida entre les opcions d’oci i entreteniment que el poder (econòmic i polític) ens ofereix per tenir-nos adormits.

Potser ara no hi ha gent acampada a Plaça Catalunya, però aquells mesos del 2011 van impulsar les ganes d’organitzar-se per canviar el que no ens agrada. Va fer descobrir a molts el poder de la paraula, del debat, de saber escoltar als altres, el poder dels nous mitjans de comunicació per difondre les idees i donar a conèixer esdeveniments, trobades i contingut extra informatiu.

Tots aquests elements són els que ha tingut FEM RAMBLA: ganes d’organitzar-se, de fer-se sentir, de participar en la decisió de com ha de ser el nostre entorn més immediat. La Rambla és un espai tan emblemàtic, tan nostre, que ha estat un detonant perquè la gent s’hi impliqui. Si al barri la gent s’ha mobilitzat per la platja, pels instituts, per Can Ricart o pels drets dels immigrants, per la Rambla encara amb més motiu. És un símbol, un espai únic que no permetrem que es decideixi el seu ús ni la seva imatge des d’un despatx, sense diàleg amb aquells que hi fan vida dia rere dia. Unir la tradició participativa del Poblenou amb tot el que el 15-M ens ha ensenyat és una garantia d’èxit. Per això la indignació no ha desaparegut; ara està a dins de cadascú, contribueix a un fomentar la consciència de revolta, d’oposició i, sobretot, de mobilització, sortir al carrer, fer-se sentir i lluitar per allò que volem. La indignació és una energia i, com tal, no es destrueix, sinó que es transforma.

Després de nou mesos d’intensa feina, FEM RAMBLA organitza demà dissabte la seva assemblea final. S’han recollit opinions amb plena llibertat i s’ha presentat un projecte concret, consensuat, per reflectir la voluntat majoritària dels veïns i les veïnes del barri. Ha estat, doncs, una iniciativa modèlica, un exemple de participació social i d’expressió democràtica. Si el poder és del poble, el poble té dret a dir al poder allò que pensa. I el poder, és clar, ha de complir amb el desig popular.

Precisament aquesta ha estat la part fosca del procés. El Districte i l’Ajuntament no han donat validesa a la iniciativa i l’han menyspreat. Han organitzat un procés paral·lel, a la seva manera, amb les seves normes. Critiquem aquesta actitud enèrgicament; no es pot fer el sord davant d’una iniciativa popular tan ben organitzada i amb tant suport. La seva posició és molt poc democràtica i els seus arguments són molt poc consistents. Demà dimarts a les 19:00 a Can Saladrigues, FEM RAMBLA celebra la seva Assemblea final per aprovar les propostes que s’han treballat durant aquests darrers mesos. És el moment clau, el punt culminant d’un procés que ha generat molta feina, però que demostra al poder que des de la base es poden fer les coses ben fetes, amb rigor i sentit democràtic. ANIMEM A TOTHOM A PARTICIPAR-HI, A FER-NE DIFUSIÓ, A POSAR EN SEU GRANET DE SORRA EN LA MESURA QUE CADASCÚ PUGUI. El procés ha despertat admiració al barri i posa de manifest que la presa de decisions sobre l’ús de l’espai públic ha de comptar amb la participació de la gent que hi fa vida, que es sent com a propi aquest espai perquè n’és el legítim propietari. Els carrers no són de l’Ajuntament, sinó dels que hi fan vida. Aquesta és la principal lliçó que n’hem d’extreure de tot plegat, que han d’escoltar i assumir els que manen, i que cal exportar a la resta d’aspectes polítics, socials i econòmics. En democràcia, el poble és qui mana. Al nostre barri, #Poblenoudecideix!!

El cultiu: NELSON MANDELA. La vida de Madiba, la seva consciència,  la seva lluita i la seva humanitat  han estat un exemple per a tot el món. Se’n va un referent, però el seu llegat i la seva influència són enormes. Gràcies a ell, la societat sud-africana i el món sencer van canviar, van superar una visió que semblava inamovible. Esperem que la seva figura il·lumini als dirigents del segle XXI perquè la seva lluita encara no s’ha guanyat; queda molta feina per aconseguir la plena igualtat de drets i eradicar arreu del món el racisme i la xenofòbia.

Nelson Mandela on Day After Release

El fangar: JOAN PUIGDOLLERS FARGAS, Regidor de Medi Ambient de l’Ajuntament de Barcelona. Alguna cosa falla si tan sovint s’ha d’activar el protocol contra contaminació ambiental a la ciutat comtal. És cert que els factors ambientals externs condicionen moltes vegades els índex de contaminació, però la ciutat podria fer més per garantir un ambient més net. Es treballa prou des de l’Administració en un aspecte tan fonamental com aquest? Perquè es repeteixen periòdicament aquests avisos?

Joan-Puigdollers185x195

Salut i creació!

PRODUCCIONS LA LLACUNA

Publicat dins de 00-Poblenou, 34-Desembre 2013 | Deixa un comentari

2-12-13

PANTALLA NEGRA

c9

Les imatges que mostraven en directe el tancament de Canal 9 el passat divendres al matí han estat impactants. Els treballadors van utilitzar el ressò que ofereix un mitjà de comunicació per mostrar a la societat la seva situació i conscienciar a la població sobre el que significa perdre un canal de televisió i ràdio públiques. Canal 9 ha modificat de forma radical la seva programació durant les darreres setmanes. És ben trist, però s’ha hagut d’esperar a la decisió de posar punt i final a una trajectòria de 24 anys perquè els seus continguts siguin interessants i sincers. Durant molt anys han actuat de servidors del poder; ara, la desesperació els ha fet morir matant i han intentat que el poder polític s’enfonsi amb la resta del vaixell. Potser ha estat massa tard. El fracàs de RTVV es pot resumir en els següents tres punts:

1.- L’audiència. La mitjana de públic que veia Canal 9 no arribava al 4% de share. Perquè ens fem una idea, el darrer EGM (l’estudi sobre les dades d’audiència), atorga a TVC un 16% de share durant l’últim trimestre (sumant els 4 canals de la Corporació). La gent sap valorar la qualitat; si la televisió pública valenciana registrava aquests mals resultats era per un motiu ben clar: Canal 9 oferia una mala programació, manipulada i controlada per la Generalitat (governada des del 1995 pel PP). Casos com el silenci davant de l’accident del metro de València o les investigacions entorn del cas Gürtel, per exemple, han desprestigiat el mitjà com a un referent d’imparcialitat i seriositat. A més, no hem d’oblidar que va ser precisament aquí on va gestar-se el caldo de cultiu per a l’actual programació sensacionalista rosa, amb programes com Tómbola (1997-2004). Ara, aquest model basat en el muntatge, l’insult i el safareig comença a entrar en decadència.

2.- Els treballadors. Ens centrem en les dades que fan referència només a la televisió, ja que en tots els casos els canals formen part d’una corporació multimèdia més gran, que aglutina, també, els treballadors de les ràdios públiques. Pel que fa al Canal 9, la seva plantilla superava els 1.700 professionals, en un territori on hi viuen uns 5 milions d’habitants. A tot l’Estat, amb una població de 47 milions de persones, TVE dóna servei amb una plantilla de 6.500 treballadors; TV3, per la seva part, compta amb uns 1.500 professionals en nòmina per a una població de 7 milions de persones. Si apliquéssim la mateixa proporció que a València, doncs, TVE hauria de comptar amb 16.000 treballadors i TV3 amb prop de 2.500. Canal 9 (com en part TV3), estava sobredimensionada: més treballadors no proporcionaven més qualitat. El més greu, però, és que gairebé el 50% de la plantilla de Canal 9 no havia superat cap tipus d’oposició per aconseguir el seu lloc de treball. Així doncs, ens trobàvem amb una plantilla desmesurada, poc preparada i dòcil, ja que si el Govern dóna llocs de treball “a dit” s’assegura que “els seus” assalariats no aixecaran la veu contra el Govern.  Aquells que ho han gosat fer han estat acomiadats o traslladats a programes i franges horàries de poca importància.

3.- La gestió econòmica. Canal 9 acumula prop de 1.500 milions de deute. Com pot ser que una entitat pública pugui arribar a aquestes xifres? És evident que hi ha hagut una falta de control absolut. Els contractes dels dirigents, les compres de drets (a empreses “amigues” del PP) i les desviacions de diners poc clares (hi ha diversos alts càrrecs de Canal 9 immersos en la trama Gürtel), han estat escandalosos. No es poden tolerar aquestes xifres: en el cas de TVE s’arriba als 7.500 milions de dèficil, mentre que TV3 es situa al voltant dels mil milions. Les seves bones xifres d’audiència, però, ajuden a maquillar la dramàtica situació.

Gairebé totes les televisions públiques del nostre Estat han passat (o estan passant) per episodis foscos, de manipulació i de mala gestió. Aquest fet, però, no ens fa deixar de defensar la importància dels mitjans públics. Si limitem l’oferta audiovisual als poders privats ens sotmetrem a la dictadura de l’audiència i als criteris empresarials. Cal exigir a tots els mitjans imparcialitat i rigorositat, però en el cas de les empreses públiques de comunicació, amb més raó. Ells es deuen a la societat, a la seva funció de servei públic. Han d’explicar allò que potser no és atractiu per a la publicitat (que aporta diners amb els seus spots), però que és fonamental per a la maduresa i l’enriquiment de la societat; han d’explicar allò que ens ajuda a entendre el nostre món, des del propi territori i amb la pròpia llengua. Ara el País Valencià s’han quedat sense cap televisió feta a casa, pels valencians i en català. L’exemple de Canal 9 posa de manifest, una vegada més, la poca cultura democràtica dels sectors dirigents d’aquest Estat. És per això que diem que amb la desaparició d’un canal públic (o amb la perversió de la seva essència) la societat es veu més empobrida i la democràcia més deblitada.

El cultiu: MINIPUT 2013. Un any més (i ja en van 19), el CCCB ha acollit aquesta mostra de televisió de qualitat, projectant exemples de noves tendències arriscades, que intenten innovar en la comunicació televisiva. Una altra televisió és possible, i trobades com aquesta, any rere any més consolidada, ho posen de manifest.

Miniput2013_banner_URV

El fangar: ALBERTO FABRA. No només pel tancament de Canal 9, sinó per la connivència i permissivitat cap a la resta del seu partit, que ha estafat als valencians i ha tingut alguna cosa més que tics dictatorials i mafiosos. El culpable és aquell que fa un crim, però també qui calla i deixa fer.

alberto fabra

Salut i creació!

PRODUCIONS LA LLACUNA

Publicat dins de 00-Audiovisual, 34-Desembre 2013 | Deixa un comentari

25-11-13

ASCENSORS PELS NEGOCIS (25-5-12) 

iRBROQzrpkGGTYh-556x313-noPad

Fa un any i mig ja vam comentar en aquestes pàgines la necessitat d’instal·lar ascensors a la parada del metro de Poblenou. Les noves estacions, vinculades a espais empresarials, ja disposen de sortides d’emergència i accés per a persones de mobilitat reduïda. L’estació “Poblenou”, tot i ser la que té més afluència de gent, segueix sense aquest servei. Cal mostrar el nostre desacord i exigir solucions a l’Ajuntament.

Recuperem avui l’article que vam publicar fa 18 mesos. Durant aquest temps s’han acabat les obres a la parada BOGATELL, però pel que fa a la de POBLENOU (la més transitada pels veïns del barri), el text segueix mantenint la seva vigència. La darrera setmana s’ha engegat una recollida de firmes per demanar l’ascensor a les parades de “Poblenou” i “Ciutadella-Vila Olímpica”. Mostrem la nostra tota adhesió a la campanya i aprofitem aquest espai per a fer-ne difusió. Esperem que d’aquí un any i mig no haguem de publicar una altra vegada les mateixes paraules. Podeu firmar a favor de la campanya a través del següent enllaç: 

https://www.change.org/petitions/artur-mas-president-de-la-generalitat-de-catalunya-i-xavier-trias-alcalde-de-barcelona-ascensors-ja-a-les-estacions-de-metro-de-l-l4-de-poblenou-i-ciutadella-vila-ol%C3%ADmpica

La línia 4 del metro de Barcelona ha estat una de les més oblidades per TMB durant molt de temps. Inundacions constants, esquerdes per vibració, poca freqüència de combois… Afortunadament, la creació de la Vila Olímpica primer i el Fòrum de les Cultures després, van obligar a fer una revisió del servei. Com a nou centre demogràfic i econòmic en què s’havia de convertir la zona del Poblenou, calia dotar la línia groga d’un servei de metro més modern.

Així, l’estació CIUTADELLA-VILA OLÍMPICA, en funcionament des del 1977, és la primera que es renova. Durant els JJOO del 1992 seria una de les més importants de la ciutat i calia donar bona imatge i bon servei. Malgrat tot, no s’hi van instal·lar ascensors per a gent amb mobilitat reduïda. La resta de la línia no va patir modificacions substancials.

Deu anys més tard, es realitzen les obres d’una nova estació de metro: EL MARSME-FÒRUM, que s’inaugura oficialment el 2003. Situada molt a prop del centre comercial Diagonal Mar, és l’estació més utilitzada per visitar el Fòrum de les Cultures, que es celebra un any després. Envoltada d’hotels i centres de negoci, aquesta estació sí que disposa ja d’ascensors.

En aquell moment, els veïns i les veïnes del Poblenou demanen a l’Ajuntament que s’actuï amb la mateixa lògica a la resta de la línia i s’adeqüin les estacions amb més trànsit diari de població, com és el cas de la parada POBLENOU. L’Administració promet reformes i, finalment, comença les obres de millora… de l’estació SELVA DE MAR, curiosament situada també a prop de les noves empreses emblema de la nova marca Barcelona. Paral·lelament, l’estació de les GLÒRIES, de la línia 1 i 2 (“porta del 22@”, com es ven des de l’Ajuntament), també s’adequa i es modernitza. Sembla que ara, amb les obres de les estacions de LLACUNA i BOGATELL, el nucli més habitat del Poblenou tindrà, per primera vegada, alguna estació adaptada per a les persones amb mobilitats reduïda. De la parada POBLENOU, però, encara no s’han publicat estudis ni terminis fiables d’actuació.

Potser el tema de les estacions de metro és poc important, però representa un exemple preocupant de les prioritats d’un Ajuntament que realitza obres amb els diners de la gent que viu a la ciutat. Les actuacions de “millora” del barri durant els darrers anys han estat encarades a “netejar” la imatge de la ciutat i a donar més facilitats i comoditats al turisme i als negocis, no pas als veïns i les veïnes del Poblneou. Aquesta actitud tant concreta en el cas del metro és generalitzable a la resta de prioritats. L’Ajuntament posa per davant el capital i els negocis, aquest n’és un exemple més. No defensem que les noves estacions no tinguin ascensors i les màximes comoditats; defensem que s’actuï amb la mateixa celeritat i eficiència quan es tracta de donar serveis als ciutadans. És una autèntica vergonya que l’estació més transitada de la zona no tingui un servei tan elemental com un ascensor o unes escales mecàniques per sortir al carrer, especialment quan les dades ens parlen d’un envelliment progressiu de la població que viu al barri. Ja n’hi ha prou de bones paraules; calen fets i centrar les prioritats a la gent que viu aquí. Darrerament tenim masses exemples negatius del que passa quan es cedeix terreny davant dels interessos econòmics. Què volem defensar primer, el capital o les persones?

El cultiu: 30 MINUTS. Ahir diumenge es va emetre el documental “VIDA DE FERRALLA”. S’ha tardat a parlar d’aquest tema, a donar veu a la gent afectada,  ja que es tracta d’una realitat que fa molt de temps tenim al nostre voltant. Tampoc no s’aprofundeix sobre les causes que generen aquesta situació (el domini de l’especulació i el poder econòmic a Barcelona), però conèixer el punt de vista directe de la gent afectada era un exercici de dignitat que la nostra televisió pública no podia defugir. Podeu veure el reportatge a http://www.tv3.cat/videos/4777831/Vida-de-ferralla

ferralla

El fangar: JORGE FERNÁNDEZ DÍAZ, per la seva reforma de la llei de seguretat ciutadana. El text preveu multes de fins a 600.000 euros per insultar un policia, manifestar-se davant d’institucions publiques o realitzar escarches. En un cotext d’estafa econòmica per part de la classe política, aquesta reforma és un gran acte de cinisme. A qui es vol protegir, al ciutadà o al polític?

diaz

Salut i creació!

PRODUCCIONS LA LLACUNA

Publicat dins de 00-Poblenou, 33-Novembre 2013 | Deixa un comentari

18-11-13

HOTEL AGBAR

agbar

Segons va publicar La Vanguardia el divendres passat, l’empresa hotelera Hyatt ha comprat la torre Agbar per 150 milions d’euros. La seva intenció, doncs, és la de construir un nou hotel de luxe al Poblenou, invertint uns 31 milions més per a condicionar l’emblemàtic edifici. Les seves 31 plantes combinaran les habitacions del propi hotel amb noves zones d’oci i restauració. A més, es preveu construir un mirador obert al públic (encara es desconeix si serà d’entrada gratuïta o de pagament). Actualment a l’edifici hi treballen unes 700 persones. L’empresa Agbar, que s’hi ubica des del 2009, ja ha començat a buscar un nou espai a Barcelona per traslladar-s’hi.  Al següent link hi podeu trobar la informació complerta:

http://www.lavanguardia.com/economia/20131116/54393504066/torre-agbar-hotel-grand-hyatt.html

Aquest canvi d’usos en l’edifici de Jean Nouvel ens genera una nova reflexió centrada, una vegada més, en el model de ciutat i de barri que s’està impulsant. La seva inauguració, el 2005, ja va generar controvèrsia, considerant l’envergadura de la torre com a excessiva i desmesurada. Era el símbol del 22@, la culminació de la transformació radical que havia significat l’obertura de la Diagonal amb noves empreses tecnològiques i hotels d’alta categoria que omplien els quatre quilòmetres que separen la plaça de les Glòries i el mar.

A principis dels anys 90, abans dels Jocs Olímpics, el Poblenou només tenia un hotel. Ara, 20 anys després, la xifra arriba als 25 i no para de créixer. Aquest fet ha provocat un encariment descontrolat del preu del sòl i dels productes i serveis que s’ofereixen al barri. El turisme d’alt nivell genera riquesa a la ciutat, sí, però també implica un augment dels preus que els turistes d’alt poder adquisitiu poden pagar, però que no poden assumir els veïns i veïnes del barri. Si ja era difícil fer-ho quan va començar el boom del turisme, ara, en plena crisi econòmica, aquest nivell encara és més impossible d’acceptar.

L’Ajuntament s’ha de preguntar si cal que el Poblenou tingui un nou hotel de cinc estrelles. Estan massificant aquesta zona amb el luxe turístic i l’alt nivell econòmic de les grans empreses multinacionals, mentre la població lluita per arribar a final de mes. Per altra banda, altres veïns estrangers del barri, que no ens visiten durant uns dies sinó que viuen amb nosaltres, se’ls condemna a dormir al carrer i els perseguim perquè no tenen papers. Es promociona el nom 22@, amb els valors que arrossega, i es vol fer desaparèixer el Poblenou, amb la història i el model de ciutat vinculat a les classes populars que sempre ha reivindicat. L’Ajuntament no ha participat en aquest nou canvi d’ús, és cert, però tampoc s’hi oposa. El canvi coincideix amb la seva filosofia, el punt de vista d’una ciutat elitista i de luxe que volen promocionar. L’americana, la corbata i la cartera tindran un nou aliat per consolidar el nou “model Barcelona”; les necessitats socials, urbanes i històriques del Poblenou viuran una nova derrota. Una vegada més, l’Ajuntament i la iniciativa privada deixen ben clar que només es podrà plantejar un model diferent de barri i de ciutat si s’impulsa des de la base. Ells no ens ajudaran.

El cultiu: FESTIVAL L’ALTERNATIVA. Durant tota aquesta setmana es celebra al CCCB aquest festival audiovisual, que enguany arriba a la seva 20a edició. Una xifra rodona que consolida, malgrat les dificultats econòmiques, un certamen que ofereix uns continguts i uns realitzadors independents que fugen dels circuits comercials habituals. Aquesta és, precisament, una nova perspectiva que tots nosaltres necessitem i que hem de recolzar més que mai.

alternativa

El fangar: PSC. El més greu no és que el partit hagi decidit, en el congrés celebrat aquest cap de setmana, que seguirà girant l’esquena a la consulta d’autodeterminació, una iniciativa que compta amb el suport majoritari de la societat catalana. El més greu de tot és que segueixi obligant als seus membres a obeir a la direcció, a cumplir amb la “disciplina de vot”, emulant altres partits amb poca tradició democràtica. Un mal exemple de transperència i respecte a la democràcia i una falta de visió i de connexió amb la societat preocupants.

psc

Salut i creació!

PRODUCCIONS LA LLACUNA

Publicat dins de 00-Poblenou, 33-Novembre 2013 | 1 comentari